dijous, 21 de febrer de 2013

«Pensava que era una empresa»



Vam començar al carrer Topazi, al barri de Gràcia de Barcelona. En un pis de seixanta-tres metres quadrats hi vivíem la Inês i jo amb el nostre primer fill, de mesos. En reformar l’habitatge havíem decidir deixar a la vista les vigues metàl·liques i la volta catalana. L’edifici havia estat fet per un arquitecte poeta, Pere Benavent (1899-1974), autor d’un manual d’èxit entre els arquitectes novells: Com he de construir. La volta catalana, que Benavent continuava fent quan ja no era un sistema de construcció habitual, donava caràcter al pis. Sota aquelles voltes, XavierMelloni ens comparava a Jacques i Raissa Maritain, a París. Va ser la primera seu de Fragmenta. El petit rebedor ens l’havíem carregat quan vam entrar-hi a viure, per fer el menjador més gran. Per això, acabada de constituir l’empresa, el primer missatger que va venir a recollir un sobre, en entrar a Fragmenta Editorial va trobar-hi una taula de menjador, fotos familiars, un sofà, joguines per tot arreu i una criatura de pocs mesos gatejant per terra. «Perdó, pensava que era una empresa», ens va dir, excusant-se. «Sí, sí, això és també una empresa.» I en l’albarà del missatger vaig estrenar el flamant segell de «Fragmenta Editorial, SLL», mentre pensava en la xarxa de biblioteques, carreteres i museus que va fer don Enric Prat de la Riba amb una Mancomunitat que era poc més que un segell de goma.



dimarts, 19 de febrer de 2013

Sensualitat i lectura. Desmitificant el llibre electrònic (5)

"El poema de Nadal" de Sagarra, il·lustrat per E.-C. Ricart



"Llegir "Anna Karénina" en un ebook és com beure el millor vi en un got de plàstic. No té el mateix gust.... o millor dit, no té cap gust."

Joan-Carles Mèlich

Com tot bon català, tinc a la meva biblioteca una col·lecció de volums verd fosc amb lletres daurades i amb el llom força gruixut —n’hi ha uns de més prims corresponents a la segona edició, però els meus són dels gruixuts—: la Gran Enciclopèdia Catalana. L’havia consultada molt, especialment durant el meu BUP i COU (sóc dels que van fer BUP i COU, més jove que els que van fer batxillerat i PREU però més gran que els que han fet ESO i batxillerat). Des de fa un temps, però, aquells volums verd fosc es van omplint de pols: és molt més ràpid fer clic a la icona del meu navegador corresponent a <www.enciclopedia.cat> i escriure, a continuació, el terme que busco, que no pas aixecar-me de la cadira, traslladar-me fins on hi tinc els volums físicament, estirar amb certa força el volum corresponent —l’espai és escàs i cal aprofitar-lo—, i buscar l’entrada que necessito consultar. Per a una lectura molt breu, el temps que requereix el paper no compensa l’esforç d’arribar-hi: amb mitjans electrònics acabem abans. 

El mateix em passa amb el diccionari. El DIEC 2 deu ser una de les pàgines que consulto més sovint. I, tot i això, no vaig dubtar a adquirir l’edició en paper del DIEC2 quan va sortir. I a fe que la utilitzo. Per exemple, quan corregeixo proves impreses —els errors els detectem molt millor en el paper que en la pantalla— el dia que em dono el luxe de mantenir l’ordinador apagat durant unes hores. Si jo hagués d’escriure un llibre com El primer glop de cervesa, aquell en què Philippe Delerm explicava petits plaers quotidians, no dubtaria a detallar l’autèntic plaer que suposa treballar amb l’ordinador apagat, fent ús d’eines de consulta en paper. És cert que això obliga a ajornar algunes consultes: una referència bibliogràfica, una data, una construcció que no em resolen els materials de consulta que tinc en paper però que potser m’aclarirà Google… No hi fa res: els post-it són un bon invent, i quan encendré l’ordinador ja faré les consultes que toquin.

És a dir: fins i tot el material de consulta —¡un diccionari!— l’utilitzo en paper, tot i viure gairebé sempre amb l’ordinador encès i en línia. Naturalment, quan la lectura va més enllà d’una consulta puntual, el paper m’ocasiona molt més plaer que el món digital. Sí, ja conec els arguments contraris: en els e-readers la llum va de fora a dins, no cansa la vista, es pot ampliar el cos de lletra «al gust del consumidor», es poden fer cerques per paraules… ¡Magnífic, magnífic! Però som éssers sensuals, som cos, som tacte, som sentits. En matèria de sensualitat, perdonin, el paper guanya la partida.

dilluns, 18 de febrer de 2013

L'argument de la platja. Desmitificant el llibre electrònic (4)

És l’altre gran argument dels defensors de l’e-book: puc anar a la platja amb deu mil llibres ficats en un sol dispositiu lector. Fantàstic, fantàstic. Però per llegir a la platja, ¡amb un sol llibre (potser més lleuger que un dispositiu de lectura) n’acostumo a tenir prou! ¿Per què vull deu mil llibres a la platja?

Sí, ja ho sé, la resposta té un punt de demagògica. Però és que l’argument també ho és. Perquè si la gran defensa del llibre electrònic és que facilita els trasllats d’una enorme quantitat de llibres, cal respondre-hi que això dóna resposta a una necessitat certament molt minoritària. La impremta es va inventar en societats bàsicament sedentàries, i no crec que sigui tan urgent voler adaptar el llibre a les necessitats dels nòmades. Si quan viatjo no m’enduc els quadres de les parets de casa meva, ni els mobles que hi tinc, ni tota la meva roba, ni tots els meus objectes…, ¿per què he de pretendre viatjar amb tots les meus llibres?

Quan vaig necessitar traslladar més llibres d’un lloc a l’altre va ser mentre feia la meva tesi doctoral. Passava tres setmanes de vacances a Portugal, i m’hi enduia les obres completes de Maragall i un bon nombre d’estudis crítics i de lectures paral·leles. Mai no vaig pagar excés d’equipatge als aeroports. Quan la Inês i jo vam fer una estada de tres mesos a París mentre redactàvem les nostres tesis també vam haver de traslladar molts llibres. Però hagués estat absurd traslladar-hi la nostra biblioteca sencera: si anàvem a investigar a París, havíem de fer-hi ús dels llibres que trobaríem a les biblioteques de París, no dels que ja teníem a casa.

Se m'objectarà que no es tracta només de facilitar els trasllats, sinó també l'emmagatzematge. ¿Qui es pot permetre avui disposar d'espai per a una bona biblioteca privada a casa seva? I és cert: tots els amants del llibre ens enfrontem un moment o altre a problemes d'espai. I els anem resolent com podem. Les prestatgeries van colonitzant les parets en un procés que no té aturador. I, de tant en tant, s'imposa fer el dolorós escrutini que, a imatge del que li fan al Quixot el capellà i el barber, permeti alleugerir les parets d'aquells llibres que estem convençuts que no llegirem mai més.

En definitiva: sí i no. És cert que el llibre electrònic resol els problemes derivats del caràcter físic dels llibres (el fet de tenir pes i volum), però també ho és que hi ha altres estratègies per resoldre aquests problemes o per conviure-hi sense gaires dificultats. El llibre electrònic és una solució, entre altres, a un problema relativament menor. La conclusió torna a ser la mateixa: malgrat els avantatges (reals) que aporten els e-books, els llibres continuen sent competitius.

Amb el proper post, titulat "Sensualitat i lectura", espero cloure (per ara, almenys) la sèrie sobre el llibre electrònic.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Text flux versus text compaginat. Desmitificant el llibre electrònic (3)


Un dels grans arguments a favor del llibre electrònic és que ens permet augmentar el tipus de lletra segons la nostra capacitat visual. Més encara: el text flux ens permet adaptar-lo a qualsevol format, dispositiu, context, etc. Fantàstic, però… ¿a quin preu? Al preu de renunciar a la maquetació humana a favor de la maquetació automàtica.

El lector d'un llibre normalment no sap que una bona compaginació és un procés en gran mesura artesanal. Col·locar el text en un programa de maquetació i aplicar-li els estils predefinits és només un primer pas: després ve un treball pacient pàgina a pàgina, paràgraf a paràgraf i paraula a paraula, que té per finalitat evitar línies orfes i viudes, títols que queden a la part inferior de la pàgina, línies massa espaiades, espais seguits que es creen al mateix lloc en moltes línies seguides creant els anomenats carrers, excés de guionets o signes de puntuació seguits a final de ratlla, repeticions de paraules que coincideixen en el mateix lloc en dues línies seguides i que enlletgeixen enormement la pàgina… Per no parlar de les eles geminades com cal, les cursives i versaletes verdaderes —n’hi ha de falses, les que utilitzen els mals editors, i «per elles els coneixereu»—, i moltíssimes particularitats més que coneixen tots els bons tipògrafs. Tot això no s’arranja d’altra manera que amb paciència. Però el resultat s’agraeix: la lectura és més agradable perquè no hi ha problemes de maquetació que la distorsionin. Com l’ortografia, la bona maquetació és la que no es veu; ens fa mal als ulls una línia viuda, o espais en blanc on no toquen, o un accent mal col·locat, però quan tot està al seu lloc no ens adonem de res i ens dediquem al que ens interessa: a llegir.

Si renunciem a donar un text artesanalment compaginat i és el dispositiu de lectura qui automàticament remaqueta el text cada cop que el lector tria el cos de lletra que vol, el resultat tindrà tants avantatges com s’hi vulguin veure, però s’haurà perdut alguna cosa insubstituïble. El text, senzillament, estarà mal compaginat, com estan mal compaginades les webs que consultem o els llibres publicats pels mals editors. El text entès com un flux que s'adapta automàticament a les necessitats de cada lector o a les particularitats de cada format de lectura paga un alt peatge. Perquè una compaginació automàtica no resol els problemes que pot resoldre un compaginador humà. Perquè la compaginació també depèn del gust, i les màquines no tenen paladar.

dimarts, 12 de febrer de 2013

La lectura, entre la fidelitat i la promiscuïtat. Desmitificant el llibre electrònic (2)

Índex manuscrit sobre les guardes del llibre "La veu misteriosa" de Lluís Quintana

Hi ha tres arguments que surten sempre, sempre, quan algú vol defensar la bondat del llibre electrònic: a. la possibilitat d’augmentar o disminuir el cos de lletra segons la voluntat del lector, cosa que facilita la lectura a determinats col·lectius (gent gran, persones amb problemes de visió, etc.), b. la possibilitat d’anar a la platja amb deu mil llibres en un senzill dispositiu (en l’argument hi surt, invariablement, la platja, de manera que l’anomenarem l’argument de la platja), i c. la possibilitat de fer cerques automàtiques.

Dels tres arguments, el que personalment em convenç més és el tercer. La possibilitat de fer cerques automàtiques en un llibre és un avantatge real. Sovint volem saber què diu un llibre sobre un autor o un tema determinat, o volem localitzar un fragment concret del qual recordem vagament algun mot. Disposar del text digitalment i poder-ne fer cerques lliures és un avantatge real. En els llibres, en el millor dels casos l’editor ens pot haver proporcionat un índex general detallat i índexs onomàstics i analítics, que ens podran fer servei a l’hora de fer cerques, però que no seran automàtiques sinó digitals en el sentit més genuí del terme: en cercar les diverses recurrències d’un nom propi, per exemple, haurem de tenir un dit a l’índex onomàstic i un altre a les successives pàgines a què aquest remeti, amb la consegüent incomoditat que això suposa.

Tanmateix, la necessitat de fer cerques en un llibre extens la tenen especialment els lectors professionals, és a dir, els que llegeixen en funció d’una recerca concreta: la preparació d’una tesi doctoral, d’un treball acadèmic, d’un assaig o un article, etc. És a dir: el lector que és també escriptor, i que té, per tant, una relació professional amb l’acte de lectura. El lector no professional molt rarament necessitarà fer ús de cerques automàtiques. ¿Quina necessitat té, un lector de novel·la, de fer cerques automàtiques en la novel·la que està llegint? Sí, ja ho sé, el lector no professional també llegeix assaigs, i biografies, i memòries, i manuals, etc. Però la necessitat de fer cerques automàtiques la té molt menys que un lector professional.

I el lector professional té les seves estratègies per suplir una possibilitat (la de les cerques automàtiques) que el llibre no li permet. A més dels apunts i les fitxes de lectura (pròpies dels més esforçats), el que sempre ha fet el lector professional ha estat llegir pensant en la relectura, i per fer-ho sempre ha disposat d’un instrument valuosíssim: el llapis. Llegim marcant: subratllats, fletxes, marques de lectura als marges, anotacions de tota mena, són estratègies de personalització dels llibres que fan servir tots els lectors professionals. Alguns hi afegeixen els post-its, tot i que són més fràgils que el llapis i estèticament tenen un resultat dubtós. I els lectors més fins faciliten la relectura amb una última estratègia, sumament eficaç: la confecció d’un índex temàtic d’allò que els podrà interessar rellegir en el futur, aprofitant les últimes pàgines en blanc del llibre. Tot això facilita enormement la localització dels fragments que previsiblement ens interessaran en el futur. I tot això, ara com ara, és ben lluny que ho puguin oferir els llibres electrònics. Malgrat les pel·lícules que ens intenten vendre, a la pràctica només alguns pocs dispositius lectors permeten subratllar fragments i inserir-hi marques de lectura, i caldrà veure quina perdurabilitat tindran aquestes marques de lectura a mesura que l’obsolescència tecnològica obligui a substituir uns dispositius per uns altres. Jo puc saber què subratllava Joan Maragall en el text de l’Evangeli de sant Joan de la seva Bíblia. ¿Sabrà la posteritat què subratllen avui els que confien les marques de lectura a dispositius electrònics?

Més encara: els subratllats i marques de lectura són estratègies que, en la lectura, faciliten la localització futura de fragments per a la relectura. És a dir: en la lectura facilitem la relectura. Però hi ha d’haver lectura. En canvi, la cerca de paraules en el llibre digital fa innecessària la lectura. Podem passar directament a la lectura d’aquell fragment que ens interessa. Això també ho fem, esclar, amb els llibres en paper: ¡quants llibres «utilitzem», és a dir, consultem, en fem ús, els citem, etc., però no n’hem fet mai una lectura completa! Tant el llibre com el llibre electrònic permeten una experiència promíscua de la lectura, i és bo que sigui així. Però la promiscuïtat lectora la practiquem tots a tothora: quan naveguem per internet no fem altra cosa que llegir de manera promíscua, saltant d’un lloc a l’altre i abandonant la lectura allà on volem. Potser ja està bé que el llibre continuï permetent, a més de la lectura promíscua, la lectura fidel, en profunditat. Està molt bé obrir el Dant i llegir directament l’episodi de Francesca i Paolo. Però la lectura seriosa, profunda, real, la farà qui llegeixi sencers i seguits els cent cants de La divina comèdia. Podem fer una lectura promíscua en un llibre i una lectura fidel en un e-book, però evidentment el llibre convida a una lectura fidel i l’e-book convida a una lectura promíscua.

Al proper post parlarem de l’argument del cos de lletra. I després, de l’argument de la platja.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Tecnològicament, el llibre electrònic és un pas enrere. Desmitificant el llibre electrònic (1)




Ja fa vuit anys, quan la Inês i jo vam començar a explicar —a tothom qui ens volia sentir— que volíem crear una editorial d’assaig sobre religions, una persona —una sola— ens va dir: «Els vostres llibres seran electrònics, ¿oi? Perquè si comenceu un projecte nou, cal mirar cap al futur…»

Doncs miri, no, els cinc llibres que al maig i juny del 2007 vam enviar a les llibreries no eren electrònics. I els que hem publicat des d’aleshores, tampoc. En cinc anys, només hem fet, en una ocasió, tres llibres electrònics, amb un balanç inequívoc: fracàs absolut.

I és que, encara avui, malgrat el soroll que generen, els e-books no són cap negoci. Desenganyem-nos: si actualment hi ha editorials que hi estan apostant, és en gran mesura per curiositat, per allò de «ser-hi», per participar en el naixement de la cosa, per no ser els últims a arribar-hi, per voluntarisme, potser en part per esnobisme, pel que vulgueu. Però per fer negoci, avui, a curt termini, no.

¿Quants anys fa que sentim «Aquest Nadal serà el del llibre electònic»?: l’e-reader s’havia de popularitzar com anys enrere ho havien fet les càmeres digitals, o els reproductors d’MP3, o les pantalles planes… I no ha estat així. Ara ja ens diuen que el futur no és l’e-reader sinó les tauletes, de manera que l’invent ha durat poc…

Situem-nos, però, a vint anys vista, o trenta, o cinquanta, o cent. Ningú no dubta que a mig o llarg termini l’e-book tindrà un desenvolupament important que probablement transformarà la indústria editorial. D’acord. Aleshores, la pregunta que tots ens fem és: ¿què passarà amb el llibre? (Em resisteixo a deixar d’anomenar llibres als llibres: si dic llibre, vull dir el que els apòstols de l’e-book en diuen llibre analògic, llibre tradicional o llibre en paper, és a dir, el que sempre n’hem dit llibre. L’adjectivació, o l’anglicisme, per al nouvingut a la festa.)

¿Què passarà amb el llibre? ¿Desapareixerà? ¿Quedarà com una relíquia del passat, destinada a usos curiosos per a nostàlgics, sense cap incidència en el món real, com ho puguin ser avui les edicions en disc de vinil? La resposta és molt clara: no. I per un motiu que també hauria de ser senzill de comprendre: l’analogia entre el món del llibre i el món de la música és enganyosa.

Ho hem sentit centenars de vegades: del vinil vam passar al CD, del CD vam passar a l’MP3, de l’MP3 a l’MP4, etc. De la mateixa manera, del manuscrit vam passar al llibre, del llibre passarem al llibre electrònic. Doncs no. L’analogia és enganyosa, perquè del vinil al CD i del CD a l’MP3 s’han produït canvis tècnics, però en tots tres casos l’accés a la música requereix un reproductor. El disc de vinil és un objecte mut si no disposem d’un tocadiscos. Com ho és el CD o l’MP3 sense els reproductors corresponents. Del CD a l’MP3 hem desmaterialitzat l’arxiu, però en tots dos casos ens trobàvem amb un arxiu mut sense el reproductor corresponent. Del vinil al CD i del CD a l’arxiu desmaterialitzat hi ha, doncs, una progressiva millora tecnològica en el marc d’un sistema sempre dual: reproductor i arxiu. I això és el que amb el llibre no passa.

Del llibre al llibre electrònic no hi ha solament un canvi de format o les millores tècniques que ens volen vendre. Hi ha també la incorporació d’un instrument que fins ara no necessitàvem: el dispositiu lector. Hi ha, per tant, el desdoblament d’allò que en el llibre era unitari: continent i contingut. I aquest desdoblament, desenganyem-nos, és un pas enrere. Un pas que no es va donar quan es va passar del pergamí al còdex, o del còdex a la impremta.

«No ve d’un dispositiu», diran alguns, acostumats a traslladar-se amb un autèntic magatzem tecnològic: telèfon mòbil, reproductor d’MP3, ordinador portàtil, BlackBerry, e-phone, e-pad… Alguns, però, ens resistim a convertir-nos en magatzems tecnològics ambulants. Jo disposo d’ordinador portàtil, però el trec del despatx tan poc com puc. Potser sis o set vegades l’any. I visc feliç sense mòbil, ni MP3, ni e-pad, ni tauleta. No sé què és un carregador, ni em sona mai cap timbre quan no toca, ni estic pendent d’apagar cap aparell quan entro a un avió o a un cinema.

Però el llibre electrònic no és cap pas enrere pel fet que encara quedem individus estrafolaris sense mòbil a la butxaca ni televisió al pis. El llibre electrònic és un pas enrere perquè la immediatesa que ofereix el llibre (un objecte que no necessita un aparell reproductor) li permet competir amb dignitat amb els formats digitals.


P. S.

Escrit el post precedent, la col·lega Judith Pujadó (Edicions Sidillà) em regala a Facebook aquesta frase brillant, que crec que val la pena incorporar aquí: "Tenim la vida hipotecada d'intermediaris; com a mínim, quan ens emportem un llibre al llit, estem tots dos sols."

Judit, ¡gràcies!

diumenge, 10 de febrer de 2013

Eugenio Trías, filòsof i maragallista

Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco

Ha mort Eugenio Trías.

Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a Francesco Ardolino, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera va llegir en nom seu. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.

Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre La edad del espíritu, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: El artista y la ciudad, La Catalunya-ciutat, Ciudad sobre ciudad. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.

Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall, com ho mostra aquest article seu, recent. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."

El llibre de Trías El pensament de Joan Maragall és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:

He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.

Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.

Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.



Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'Inês Castel-Branco. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.

Publicat també a Núvol.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Quan publicar és immoral

Sobresaturació de magatzems

Comento amb un purista (un purista dels que creuen que el comerç és pecat), distesament: «Aquest llibre que estem fent, ¿el vendrem?» S’escandalitza. El llibre parla sobre Déu, i el purista amb qui parlo creu que prenc el nom de Déu en va. Que amb les coses divines no es fan negocis. Que amb la pregunta demostro que supedito la qualitat a la comercialitat. Que em venc per un plat de llenties.

I em pregunto de què serveix publicar tesis doctorals d’altíssima qualitat, cobrar ajuts per fer-ho, i després deixar que el miler d’exemplars publicats s’omplin de pols perquè allò, objectivament, no pot tenir lectors. Publicar és fer públic. Si allò no té públic, no es pot publicar. No s’ha de publicar. És immoral publicar-ho. Només hauríem de publicar allò que es pot vendre. Només hauríem de publicar si, en fer el llibre, hem actuat amb criteris comercials. Només hauríem de publicar si, abans de fer-ho, ens hem preguntat si ho vendríem, i si ens hem respost, amb fonament, que sí. 

divendres, 8 de febrer de 2013

Jo no sóc un mecenes



Taula rodona a TV3 sobre l’edició de llibres en l’àmbit de les religions (parlo de fa un any). Tres editors i el presentador. En un moment del debat, el periodista ens pregunta: «¿Vostès han publicat, en alguna ocasió, llibres que sabien que no vendrien però que, tanmateix, consideraven un deure publicar?» Els meus dos col·legues s’apressen a dir que sí, que ho han fet moltes vegades. Quan arriba el meu torn dic que ni en broma. Que, quan m’ha passat (publicar un llibre que considero molt bo i després no vendre’l), ho he considerat un fracàs personal. Naturalment, de fracassos d’aquesta mena n’he tingut. Massa. Però ho he de lamentar, no pas vantar-me’n. La meva feina és aconseguir que l’obra que publico es vengui.



I els en dono un exemple: la Demostració a Teòfil de Lluc. Publicar una obra de més de set-centes pàgines la meitat de les quals són en grec, i amb una introducció i unes notes en què es parla de qüestions filològiques (còdexs, lliçons, fonts textuals, variants, contaminacions, etc.), d’entrada pot semblar una empresa destinada al fracàs més absolut. Si publiques l’obra i no la vens, alguns creuran que has fet una gran aportació a la cultura, a la llengua i al país. Jo crec que l’aportació la fas quan, d’una obra com aquesta, en vens —com ha estat el cas— més de mil exemplars. Però no els vens perquè sí. Els vens perquè has lluitat per vendre’ls. Perquè en publicar el llibre n’has fet una roda de premsa, i has trucat un per un a una vintena de periodistes per animar-los a venir. Perquè després has emès una nota de premsa. Perquè has convençut altres periodistes a entrevistar els traductors de l’obra. Perquè has organitzat set o vuit presentacions del llibre (a Barcelona i a altres llocs del país). Perquè has proposat l’obra al jurat del Premi Ciutat de Barcelona de traducció, i aquest jurat ha considerat l’obra mereixedora del premi. Perquè has demanat a un Narcís Comadira que presentés el llibre, i Comadira ho ha fet amb entusiasme perquè l’obra s’ho valia —i després ho ha explicat en un article de diari.

Res de tot això funcionaria si el llibre no fos bo, si els traductors no treballessin bé, si l’obra no ho mereixés. En un àmbit tan minoritari com el nostre, el públic no és idiota. No serveixen campanyes de màrqueting i promoció si l’obra no està a l’altura. Però, si l’obra està a l’altura, perquè es vengui cal afegir-hi tots aquests esforços de promoció.

Si l’obra es ven, puc sentir que hem complert. Si l’obra no es ven, jo no em sentiré un generós mecenes sinó un mer incompetent.

dijous, 7 de febrer de 2013

Tres tipus d’editorials en català hi ha


«Gallia est omnis divisa in partes tres», escrivia Juli Cèsar. Els que vam fer llatí al batxillerat vam aprendre a traduir amb frases com aquesta. La seducció per les divisions tripartides ve de molt antic.

Simplificant —simplificant molt—, podríem dir que també hi ha tres menes d’editorials en llengua catalana. Primer tipus: les editorials «normals», sovint integrades en grans grups, que actuen amb criteris fonamentalment comercials i que publiquen el mateix tipus de llibre que es publica regularment en castellà amb finalitats també fonamentalment comercials.

Segon tipus: les editorials que «fan país». Que fan un gran servei al país. Que publiquen tesis doctorals i obres d’erudició indubtable. Que fan autèntics monuments a la cultura i a la pàtria. Lluiten per tenir ajuts i subvencions (sovint, els autors paguen per publicar, i molt sovint també són les administracions públiques les que en subvencionen les edicions), però no per tenir vendes. Actuen sense criteris comercials, i per això dissenyen les cobertes com feien fa cinquanta anys. O vuitanta. Per això, sovint deixen la contracoberta i les solapes buides: no els cal «vendre» el llibre. (Aquest pecat és també molt habitual en les edicions institucionals.) Sovint, els llibres no els presenten en cap acte públic. No en fan notes de premsa. Ningú no persegueix cap periodista perquè entrevisti els autors que acaben de publicar una novetat. Aquestes editorials acostumen a tenir webs senzilletes, i si tenen presència a les xarxes socials, la hi tenen de manera purament testimonial.

Tercer tipus: les editorials —normalment joves i petites, però no sempre— que treballen amb criteris d’excel·lència científica i, al mateix temps, amb criteris comercials. No renuncien als ajuts públics, però sí als ajuts dels autors. I, sobretot, no renuncien al finançament per part del mercat. Saben que els llibres s’han de vendre. Dissenyen les cobertes a consciència. Cuiden el text a consciència. Compaginen a consciència. No desaprofiten ni un racó del llibre per vendre’l: la contracoberta conté un text, ben cuidat, que convida a comprar el llibre. Una de les solapes serveix per explicar qui és l’autor, amb foto inclosa (foto, naturalment, molt ben triada). L’altra solapa serveix per donar la llista dels altres llibres de la col·lecció (un llibre ajuda a vendre els altres llibres). Aquestes editorials tenen una bona web, un bon servei de premsa i una intensa presència a les xarxes socials. Presenten els llibres i malden per posar-los al centre del debat cultural.

El primer tipus d’editorials és imprescindible per a la normalitat d’una determinada cultura. El tercer tipus és el que de debò la prestigia. Les editorials del segon tipus, si no accepten reciclar-se per passar al tercer grup (algunes ho han fet), el que haurien de fer és desaparèixer tan aviat com sigui possible. Llençar els diners —siguin públics, siguin privats— amb la coartada de la llengua, de la cultura, de la pàtria, de la religió o del que sigui, és un autèntic crim.

Demà, més.

Notes (im)pertinents


Fa dos anys vaig iniciar un blog sobre Joan Maragall. Ens trobàvem en ple Any Maragall, autor al qual jo havia dedicat la meva tesi doctoral i sobre el qual acabava de publicar el llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. El blog volia ser un canal per comentar llibres, lectures, textos, actes, esdeveniments, al voltant de Maragall. L'amable lector hi trobarà més d'una i més de dues amistoses polèmiques entre col·legues lectors de Maragall.

Ara m'ha semblat oportú ampliar el camp de les meves (im)pertinències. Si Maragall deia que "no sols d'amor han bategat mos polsos", aquest blogaire podria dir que no sols de Maragall s'ha nodrit el seu esperit: i és que "altres afanys han governat ma vida". Lector, investigador i editor, aquest blogaire aspira a compartir inquietuds i recerques en el camp de l'edició, la literatura i la cultura en general. Aquest blog (¡gràcies, Inês, pel disseny!) "hereta" els continguts de Lector de Maragall, que continuarà viu. Els posts sobre Maragall es penjaran a tots dos blogs. Els d'altres temàtiques, només aquí.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...