dijous, 21 de març del 2013

Lliscar sense esforç

Màrius Torres


«¡Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç | en una nau sense timó, ni rems, ni vela, | ni llast de records!» Màrius Torres va escriure aquests versos el 1936, sis anys abans de morir. Aferrats a la matèria, àvids de seguretats, esclaus del desig, ens resistim a escoltar la crida al desaferrament que ens fan tants textos religiosos. Màrius Torres defensa també aquest desaferrament, aquest deseiximent, aquesta llibertat: cal lliscar sense esforç, això és, abandonar-se com una nau sense timó (sense control), ni rems (sense acció), ni vela (sense enginy). ¡Morir fins i tot sense el llast dels records, sense voler aferrar-nos al que hem viscut!
                                   
Delerosos de controlar-ho i de posseir-ho tot, vivim sense voler ser conscients que la mort ens ho arrabassarà tot, que perdrem el control, i que és inútil tractar d’oposar-hi resistència. ¿Hem de morir rebel·lant-nos a aquesta pèrdua d’allò a què ens havíem lligat? ¿No serà millor viure sabent que hem de morir? ¿Viure, per tant, sabent que allò que ara ens preocupa tant, o que anhelem profundament, o que ja hem aconseguit i no volem perdre, que tot això es fondrà com un bolado? ¿Hem d’esperar a ser a les portes de la mort per començar a deslliurar-nos de les nostres inquietuds i seguretats? Fer de la vida una meditatio mortis no consisteix a introduir les tenebres sobre els nostres afanys, sinó a viure amb la llibertat que dóna saber que les nostres possessions i els nostres assoliments són efímers. Meditar sobre la mort és aprendre a volar amb la llibertat dels ocells. La lleugeresa és bella. La llibertat és bella. La gràcia és bella. Per qui sap viure així, morir deu ésser bell, com sabia tan bé Màrius Torres. Un altre gran poeta religiós, Friedrich Nietzsche, ho tenia també molt clar: «Jo només creuria en un Déu que sabés dansar.» I hi afegia: «Ara sóc lleuger, ara volo, ara em veig sota mi mateix, ara un Déu balla a través meu.»

Els mestres són, com sempre, els poetes. Llegint-los aprenem a viure i a morir.

Publicat a Foc Nou, febrer del 2013

dimarts, 19 de març del 2013

L'expressió impossible de Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre


«¡Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal | em fa no poder-te dir: crec.» És la confessió de Josep Palau i Fabre al cor del seu «Cant espiritual», un poema que s’inicia amb la manifestació de la increença i la necessitat de la creença —«No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure | en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis»— i que es clou amb el desig renovat de la creença: «Fes que sens fi, i sense paraules, | tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.»

Era el 13 de desembre del 2001, al menjador de la casa de Joan Maragall, al número 79 del carrer d’Alfons XII de Barcelona. La celebració de Nadal organitzada per l’Arxiu Maragall i la Fundació Maragall incloïa la presentació de dos quaderns de la Fundació —Sobre el ‘Cant espiritual’ de Joan Maragall, de Jordi Bachs, i Cants espirituals catalans, de Sam Abrams— i un recital de «Cants espirituals catalans». Es tractava, és clar, dels cants espirituals d’Ausiàs March i de Maragall, però també dels de Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Antoni Ferrer i Perales i David Jou. D’aquests, els tres poetes vius —Palau i Fabre, Ferrer i Jou— van ser presents a l’acte i van recitar el seu cant. Palau i Fabre cridava la seva pregària desolada: «No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany | d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara.»

«No crec en tu» és una expressió impossible: si no hi crec, ¿com puc adreçar-me a un «tu», un «tu» que és, a més a més, «Senyor»? Potser hem de llegir aquest vers com el resum d’un segle que ha proclamat que deixava de creure en Déu, al mateix temps que no ha pogut renunciar a adreçar-se-li i demanar-li comptes pel seu ocultament dels ulls humans. Quan Palau i Fabre diu: «fes-me veure ben bé la teva cara», ¿no està expressant el mateix anhel que Maragall, quan reclamava uns ulls més grans «per contemplar la vostra faç immensa»? ¿No és l’ocultació de Déu —el silenci de Déu— la gran angoixa de l’home contemporani?

Publicat a Foc Nou, març del 2008

dilluns, 18 de març del 2013

Al vent




«Jo vinc d’un silenci» és probablement una de les millors cançons de Raimon. Escrita l’agost de 1975, el cautautor de Xàtiva ens parla d’un silenci «que la gent romprà». No és, òbviament, el silenci dels contemplatius, sinó el silenci que els vencedors imposen als vençuts. És el silenci dictat per la violència.
                             
Tanmateix, i encara que sóc ben conscient d’aquest marc, confesso que sempre m’ha irritat una de les estrofes de la cançó: «Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.» M’irrita perquè associa la mística a les gestes del passat grandiloqüent espanyol. I la mística no és això. Joan de la Creu no és això. Ni crec que els catalans siguem «gent sense místics». Només cal recórrer al mateix Raimon i a la seva millor creació: «Al vent». ¿Què és «Al vent» sinó un poema fonamentalment místic?

«I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu al vent del món.» Hi és tot: la nit, la llum, la pau, Déu i el vent (o sigui, ruah, pneuma, esperit). Fixem-nos-hi: no és de nit, sinó que estem «plens de nit», una terminologia que ens situa en la més pura tradició de la mística hispànica. I en el si d’aquesta nit busquem en el vent la llum, la pau, Déu. No es pot ser més explícit. I ho fem amb tota la nostra persona, que inclou el cos («la cara al vent», «les mans al vent») i els sentits («els ulls al vent», de nou en la més pura tradició visionària tan nostra), però també l’àmbit anímic o espiritual («el cor al vent»).

Més encara: Raimon sap que la vida és dolor: «Ja el nàixer és un gran plor. La vida pot ser eixe plor.» Sap que la vida suposa enfrontar la contradicció. I en la contradicció, en el dolor, en el plor, s’obre pas la recerca de Déu.

No, no som gent sense místics. Som gent que busca Déu en el vent.

diumenge, 17 de març del 2013

Ànima


Moltes coses hem hagut de desaprendre. Moltes més en desaprendrem. I entre les restes del naufragi, potser arribarà l’hora de salvar alguns mots que l’ús i abús ens havien fet avorribles, però que, superats tants malentesos, encara ens podran fer servei.

L’ànima. Salvar l’ànima. Va morir i ho va deixar tot a l’Església…, segurament per salvar l’ànima. Per comprar-ne la salvació. L’ànima es condemna, l’ànima se salva, l’ànima es redimeix… Faig això per salvar la meva ànima (¡Inconscient! ¿No saps que qui vol salvar la pròpia vida, la perd?) El bé de les ànimes. No llegeixis aquest llibre, perquè perilla la teva ànima. El cos és corruptible: l’ànima serà eterna. Mortificar el cos en favor de l’ànima. Anar a salvar ànimes. Per al bé de les ànimes.

És evident: hem traficat massa amb l’ànima. L’hem convertida en l’emblema de l’egoisme espiritual: l’afany per salvar l’ànima, la pròpia ànima, ens instal·lava —en nom dels valors més elevats— en un egocentrisme poruc i insà, només compensat per un colonialisme invasiu (anar a salvar ànimes) igualment insà. Hem hagut de passar pàgina.

I l’hem passada. Laus Deo! I, com sempre que passem pàgina en la vida espiritual, hem buidat la banyera amb l’infant a dintre. És el mal fat de tots els nostres aggiornamentos. Si en prenem consciència, ens adonarem de la necessitat de recuperar l’ànima. Però recuperar-la en el seu sentit genuí, el que emparenta l’ànima amb l’ànim. El que l’associa amb el principi vital, amb la força de viure, amb la irreductibilitat de cada individu, amb allò que ens singularitza i ens fa persones. Josep Maria de Sagarra parlava de la necessitat de furgar «l’ànima de les coses». A mi m’interessa més l’ànima de les persones. O millor: les persones amb ànima. Que són les persones amb caràcter, amb sang a les venes, amb pathos, amb desig, amb vida. Les punxes i en surt sang. En temps de mediocritats i tecnocràcies, no ens farà cap mal recuperar l’interès per les persones amb ànima. Ànima. No pas per salvar-la avarament, sinó per donar-la desmesuradament.

Publicat a Foc Nou, febrer del 2012
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...