Lliscar sense esforç

Màrius Torres

«¡Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç | en una nau sense timó, ni rems, ni vela, | ni llast de records!» Màrius Torres va escriure aquests versos el 1936, sis anys abans de morir. Aferrats a la matèria, àvids de seguretats, esclaus del desig, ens resistim a escoltar la crida al desaferrament que ens fan tants textos religiosos. Màrius Torres defensa també aquest desaferrament, aquest deseiximent, aquesta llibertat: cal lliscar sense esforç, això és, abandonar-se com una nau sense timó (sense control), ni rems (sense acció), ni vela (sense enginy). ¡Morir fins i tot sense el llast dels records, sense voler aferrar-nos al que hem viscut!

                                   

Delerosos de controlar-ho i de posseir-ho tot, vivim sense voler ser conscients que la mort ens ho arrabassarà tot, que perdrem el control, i que és inútil tractar d’oposar-hi resistència. ¿Hem de morir rebel·lant-nos a aquesta pèrdua d’allò a què ens havíem lligat? ¿No serà millor viure sabent que hem de morir? ¿Viure, per tant, sabent que allò que ara ens preocupa tant, o que anhelem profundament, o que ja hem aconseguit i no volem perdre, que tot això es fondrà com un bolado? ¿Hem d’esperar a ser a les portes de la mort per començar a deslliurar-nos de les nostres inquietuds i seguretats? Fer de la vida una meditatio mortis no consisteix a introduir les tenebres sobre els nostres afanys, sinó a viure amb la llibertat que dóna saber que les nostres possessions i els nostres assoliments són efímers. Meditar sobre la mort és aprendre a volar amb la llibertat dels ocells. La lleugeresa és bella. La llibertat és bella. La gràcia és bella. Per qui sap viure així, morir deu ésser bell, com sabia tan bé Màrius Torres. Un altre gran poeta religiós, Friedrich Nietzsche, ho tenia també molt clar: «Jo només creuria en un Déu que sabés dansar.» I hi afegia: «Ara sóc lleuger, ara volo, ara em veig sota mi mateix, ara un Déu balla a través meu.»

Els mestres són, com sempre, els poetes. Llegint-los aprenem a viure i a morir.

Publicat a Foc Nou, febrer del 2013