Moltes coses hem hagut de
desaprendre. Moltes més en desaprendrem. I entre les restes del naufragi,
potser arribarà l’hora de salvar alguns mots que l’ús i abús ens havien fet
avorribles, però que, superats tants malentesos, encara ens podran fer servei.
L’ànima. Salvar l’ànima. Va morir i
ho va deixar tot a l’Església…, segurament per salvar l’ànima. Per comprar-ne
la salvació. L’ànima es condemna, l’ànima se salva, l’ànima es redimeix… Faig
això per salvar la meva ànima (¡Inconscient! ¿No saps que qui vol salvar la
pròpia vida, la perd?) El bé de les ànimes. No llegeixis aquest llibre, perquè
perilla la teva ànima. El cos és corruptible: l’ànima serà eterna. Mortificar el
cos en favor de l’ànima. Anar a salvar ànimes. Per al bé de les ànimes.
És evident: hem traficat massa amb
l’ànima. L’hem convertida en l’emblema de l’egoisme espiritual: l’afany per
salvar l’ànima, la pròpia ànima, ens instal·lava —en nom dels valors més
elevats— en un egocentrisme poruc i insà, només compensat per un colonialisme
invasiu (anar a salvar ànimes) igualment insà. Hem hagut de passar pàgina.
I l’hem passada. Laus Deo! I, com sempre que passem pàgina
en la vida espiritual, hem buidat la banyera amb l’infant a dintre. És el mal
fat de tots els nostres aggiornamentos. Si en prenem consciència, ens
adonarem de la necessitat de recuperar l’ànima. Però recuperar-la en el seu
sentit genuí, el que emparenta l’ànima amb l’ànim. El que
l’associa amb el principi vital, amb la força de viure, amb la irreductibilitat
de cada individu, amb allò que ens singularitza i ens fa persones. Josep Maria
de Sagarra parlava de la necessitat de furgar «l’ànima de les coses». A mi
m’interessa més l’ànima de les persones. O millor: les persones amb ànima. Que
són les persones amb caràcter, amb sang a les venes, amb pathos, amb
desig, amb vida. Les punxes i en surt sang. En temps de mediocritats i
tecnocràcies, no ens farà cap mal recuperar l’interès per les persones amb ànima.
Ànima. No pas per salvar-la avarament, sinó per donar-la desmesuradament.
Publicat a Foc Nou, febrer del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada