dilluns, 18 de març de 2013

Al vent




«Jo vinc d’un silenci» és probablement una de les millors cançons de Raimon. Escrita l’agost de 1975, el cautautor de Xàtiva ens parla d’un silenci «que la gent romprà». No és, òbviament, el silenci dels contemplatius, sinó el silenci que els vencedors imposen als vençuts. És el silenci dictat per la violència.
                             
Tanmateix, i encara que sóc ben conscient d’aquest marc, confesso que sempre m’ha irritat una de les estrofes de la cançó: «Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.» M’irrita perquè associa la mística a les gestes del passat grandiloqüent espanyol. I la mística no és això. Joan de la Creu no és això. Ni crec que els catalans siguem «gent sense místics». Només cal recórrer al mateix Raimon i a la seva millor creació: «Al vent». ¿Què és «Al vent» sinó un poema fonamentalment místic?

«I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu al vent del món.» Hi és tot: la nit, la llum, la pau, Déu i el vent (o sigui, ruah, pneuma, esperit). Fixem-nos-hi: no és de nit, sinó que estem «plens de nit», una terminologia que ens situa en la més pura tradició de la mística hispànica. I en el si d’aquesta nit busquem en el vent la llum, la pau, Déu. No es pot ser més explícit. I ho fem amb tota la nostra persona, que inclou el cos («la cara al vent», «les mans al vent») i els sentits («els ulls al vent», de nou en la més pura tradició visionària tan nostra), però també l’àmbit anímic o espiritual («el cor al vent»).

Més encara: Raimon sap que la vida és dolor: «Ja el nàixer és un gran plor. La vida pot ser eixe plor.» Sap que la vida suposa enfrontar la contradicció. I en la contradicció, en el dolor, en el plor, s’obre pas la recerca de Déu.

No, no som gent sense místics. Som gent que busca Déu en el vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...