La força del ressentiment

Fa un any, un professor universitari em va fer arribar, en privat, una crítica ferotge, despietada i injusta contra un llibre que havíem publicat a Fragmenta. No vaig comprendre la violència i gratuïtat d'aquella rebentada. Avui he sabut que, uns anys abans, aquell professor havia competit amb l'autor per un càrrec. I va guanyar l'autor.

Avui, ¿cal dir-ho?, ho he entès tot.

El llibreter Guillem Terribas

Presentació del llibre d'Arturo San Agustín a la Llibreria 22 de Girona; al fons, dret, Guillem Terribas

Pot semblar extemporani comentar ara la lectura d’un llibre del 2007. La dictadura de la novetat, que intento combatre amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força, pretén condemnar a l’oblit els llibres publicats fa més de quatre dies. Avui, però, vull parlar d’un llibre de l’any 2007, el mateix any en què els llibres de Fragmenta van irrompre a les llibreries. Aquell 2007, el llibreter Guillem Terribas (Salt, 1951) va publicar Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter (Ara Llibres). El vaig intentar adquirir a la Llibreria 22 la setmana passada, el dia que hi vaig anar a presentar, amb Rafael Nadal i Arturo San Agustín, el llibre d’aquest últim De Benedicto a Francisco (Fragmenta). En Terribas, ànima de la Llibreria 22, no me’l va voler cobrar, i vam acordar un intercanvi (¡espero que Punxes ja li hagi fet arribar sense cost els llibres que li vaig prometre a canvi!).

Demà serà un altre dia és un llibre apassionant que tots els professionals del llibre haurien de llegir. És un text memorialístic escrit no pas des del confortable retir de la vellesa, sinó nel mezzo del cammin di nostra vita, quan l’autor encara està en plena forma i al peu del canó. Són les memòries d’un llibreter, però són molt més que això, perquè l’autor no és solament un llibreter. De fet, el llibre es divideix en dues parts de dimensions similars (per cert, l’editor s’ha descuidat de les indicacions «Primera part» i «Segona part», cosa que deixa el lector, davant l’índex i davant el cos mateix del llibre, amb una certa sensació de desconcert), i tota la primera part recull les aventures de Terribas abans de la fundació de la Llibreria 22. Terribas apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives culturals de tota mena, el que avui alguns anomenen un activista, i altres (més cursis), un agent cultural. Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega del seu inicial compromís cristià, al contrari: ens explica clarament la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme, les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»), la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»

Guillem Terribas escriu bé. És àgil i és clar. No vol adoptar un to professoral: renuncia a alliçonar-nos, no pretén fer ostentació de les seves lectures ni seduir-nos amb la seva erudició. Gasta una prosa molt directa i col·loquial, fins i tot excessivament col·loquial, de vegades. Per exemple, els personatges de qui parla van sempre precedits per l’article corresponent: en Josep M. Fonalleras, en Narcís Comadira, en Josep Maria Nadal, la Dolors Laffitte, l’Anna Birulés, en Miquel Berga, l’Albert Rossich, en Modest Prats… És una opció coherent amb el registre adoptat en el llibre, amb la voluntat de fugir d’esnobismes i distanciaments innecessaris. Ara: confesso que, quan en el llibre compareix «en William Shakespeare», la cosa ja em sembla excessiva (vaig criticar aquest costum en un altre post)…

La tasca de Terribas descrita en el llibre és important per la gran quantitat de fronts que va obrint al llarg de la seva vida. Tanmateix, l’autor ofereix una interessant confessió sobre les seves motivacions: «mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i passar-m’ho bé. Sempre aprenc de les noves aventures en què m’embolico. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveix a mi.» Sí i no, esclar, perquè la tasca de Terribas té una dimensió pública innegable, com ara el mateix fet de publicar el llibre que comento, cosa que resulta difícilment explicable si no hi ha una voluntat real de canviar el món.

La segona part del llibre està ja dedicada monogràficament a la Llibreria 22. Els inicis són explicats amb gran detall: la idea inicial, la recerca d’accionistes i de local, la inauguració, els encontres i desencontres entre els socis… També explica les seves relacions amb escriptors, editors, altres libreters, clients habituals… En transcriuria i comentaria amb gust molts fragments. En trio només un:

Ha baixat molt […] el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants […]. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hauríem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

No cal dir que té, des del meu punt de vista, tota la raó del món. El llibre d’assaig en català va tenir molta força entre els anys seixanta i vuitanta, però posteriorment ha decaigut molt. El fet que la col·lecció amb més títols de Fragmenta es tituli Assaig té molt a veure amb la voluntat de recuperar, per a les lletres catalanes, un gènere imprescindible si volem comptar amb una llengua apta per a l’estudi dels diversos camps del saber humà. Inclosa la religió. Inclosa la física nuclear.

Francesc

Ho confesso: tenia poques esperances. Ni el sistema d’elecció ni els precedents immediats (la substitució de Wojtyla per Ratzinger) permetien ser gaire optimista. I, tanmateix, el papa Francesc ens ha sorprès a tots. Encara és d’hora per saber si ens ha sortit un nou Joan XXIII, però em sembla evident que Bergoglio imposarà un canvi com a mínim d’estil. El dia de l’elecció, entre la fumata blanca i l’aparició del nou papa es va oferir als espectadors una mena de desfilada militar de la guàrdia suïssa acompanyada de l’execució de l’himne del Vaticà, amb trompetes incloses. Aquella posada en escena presagiava l’entronització d’un cap d’estat, no pas d’un pastor. I, tanmateix, després de l’«Habemus papam», el que vam poder veure va ser tota una altra cosa. Bergoglio va aparèixer, d’entrada, amb un posat tímid que l’humanitzava enormement. Va saludar de forma col·loquial («¡Bona tarda!») i va fer un acudit. Després es va posar a resar amb els congregats. I, finalment, els va demanar que demanessin a Déu una benedicció per a ell, abans de beneir ell al poble. I no oblidem el primer gest de tots: posar-se sota l’empara del poverello d’Assís.

L’estil: ha canviat l’estil. La solemnitat, l’encarcarament, el revestiment de poder, semblen donar pas a la proximitat, la simpatia, la informalitat, l’humor, la humilitat, la humanitat. Els dies següents el papa ha donat moltes proves d’aquest canvi d’estil. Em costa de creure que tot plegat sigui pura façana: màrqueting amable per als continguts de sempre. Perquè forma i contingut són realitats indestriables: si canviem la forma, estem canviant també la realitat que aquesta forma vehicula. No oblidem que el cristianisme és la religió de l’encarnació. Déu va adquirir forma humana. Després de segles d’una exaltació del papat en què semblava que l’home-papa es divinitzava, ens trobem ara amb un home-papa conscient de la seva condició humana. Confiem que el canvi d’estil que tots hem percebut sigui, efectivament, l’auguri de canvis més substancials en l’exercici del papat.

Publicat a  Foc Nou, núm. 458 (març-abril 2013), p. 10.

Narcís Comadira, poeta del Càntic

Narcís Comadira a la Sala Beckett, el 13-5-2013, a l'inici de l'escenificació del Càntic

Hi ha notícies que et reconcilien amb les institucions. Encara que arribin una mica tard, encara que fet i fet tinguin una importància relativa, tant és: t’hi reconcilien. Aquest país nostre tan ingrat, tan envejós, tan mesquí, que no para fins a expulsar-ne les personalitats que el prestigien, aquesta Catalunya «devoradora de hombres» (l’expressió és del lúcid Gaziel), aquesta terra que —per posar un sol exemple— va negar a un gegant intel·lectual com Raimon Panikkar la Medalla d’Or de la Generalitat, aquest país, de tant en tant, ens dóna una agradable sorpresa.

Escric això motivat per l’alegria que em provoca la concessió, a Narcís Comadira, de la Creu de Sant Jordi. Sí, ja ho sé, és un reconeixement que té una importància relativa: el comparteixen sis-cents catalans vius. Però no hi fa res: Narcís Comadira no hi era, entre aquests happy sis-cents, i ara hi és. I val la pena que ens n’alegrem. Vindran aviat altres reconeixements, que ja celebrarem quan toqui. Ara ens toca felicitar Narcís Comadira i confiar que el guardó contribueixi a la projecció d’una de les grans figures amb què compten avui les nostres lletres.

Narcís Comadira és una personalitat molt singular en la nostra cultura. És conegut sobretot com a poeta, però a la seva faceta literària s’hi uneix la pictòrica. Ho diu ell mateix, en vers:

Pels poetes sóc pintor

i pels pintors sóc poeta.

Però la dedicació a les lletres no passa solament pel conreu de la poesia. També tradueix, també escriu assaig, també fa articles de diari, també fa recerca.

Narcís Comadira i Joan Ferrer a la terrassa de la seu de Fragmenta

A Fragmenta hem tingut l’honor d’estimular i, finalment, acollir, la seva traducció del Càntic dels Càntics de Salomó, feta en col·laboració amb Joan Ferrer. És una obra que mostra les distintes facetes de Comadira. Hi ha el Comadira traductor i el Comadira poeta, que diu en la seva llengua el que l’autor original, fos qui fos, va dir en la seva. És una traducció en vers, però és sobretot la traducció d’un poeta. Tots sabem que hi ha traduccions en vers que no són traduccions de poeta, sinó de mers versificadors. Evidentment, per traduir el Càntic no n’hi ha prou amb saber versificar: s’ha de ser un poeta. Però també hi compareix el traductor, i fins el teòric de la traducció: les breus pàgines introductòries de Comadira contenen tota una poètica de la traducció. Hi ha també el Comadira erudit, el que es confronta amb les lectures que altres estudiosos han fet del Càntic, sense estar-se de dir-hi la seva. I també hi trobem, en l’edició del Càntic, el Comadira artista, el Comadira dibuixant: nou dibuixos de Comadira, al·lusius, no pas mimètics —no pas servils—, acompanyen el lector que s’endinsa en els viaranys del poema eròtic més celebrat de la literatura universal.

L’edició del Càntic dels Càntics de Ferrer/Comadira té la seva pròpia intrahistòria, que Comadira mateix sintetitza ràpidament en el seu pròleg, i que ara m’agradaria explicar amb més detall. El 16 de gener del 2010, Narcís Comadira i Joan Ferrer van presentar, a l’aleshores Llibreria Bertrand (avui Casa del Llibre) de Rambla Catalunya, el llibre Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols segons el CòdexBeza, en edició i traducció de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. Les presentacions de llibres no són, com diu el tòpic, mers tràmits. Al contrari: poden ser molt creatives i estimulants, i fins i tot donar lloc a nous llibres. El cas és que, en la presentació de la Demostracióa Teòfil, tots dos presentadors, Comadira i Ferrer, estaven entusiasmats amb la qualitat de la traducció catalana que havia aconseguit Rius-Camps a l’hora de traslladar a la nostra llengua els textos de sant Lluc. Acabat l’acte, parlant a peu dret, en Comadira va dir-me alguna cosa com:

—Si jo sabés hebreu, m'agradaria traduir el Càntic dels Càntics.

De seguida li vaig contestar:

—Si trobés un hebraista que et proporcionés una traducció literal de l’hebreu, ¿en faries la traducció poètica al català?

—¡I tant!

A un metre de distància hi havia l’hebraista Joan Ferrer. El vaig cridar de seguida.

—Joan, en Narcís estaria disposat a traduir el Càntic dels Càntics, en col·laboració amb un hebraista. ¿T’hi animaries?

—¡Prou! Jo tinc feta, a mà, una traducció literal de l’hebreu. Aquest cap de setmana la picaré a l’ordinador i us l’envio.

—Doncs demà mateix jo us enviaré un contracte a tots dos —els vaig dir.

Tres anys més tard tenim el Càntic a les mans en la traducció a quatre mans de Joan Ferrer i Narcís Comadira.

Però hi ha més. En aquella mateixa conversa de gener del 2010, Ferrer i Comadira es van anar animant, pensant en com podria ser l’edició. Havia de ser una edició molt acurada, que fos una petita joia, una obra d’art. Que servís per regalar i per regalar-se. Caldria pensar bé cada detall. Havent-hi en Comadira pel mig, l’opció més indicada era que el mateix Comadira il·lustrés el text. Quan, finalment, vam posar fil a l’agulla vam tornar a discutir sobre les característiques de l’edició. Inicialment, Comadira no tenia clara la idea d’il·lustrar el text. En qualsevol cas, si hi posava dibuixos, no serien «il·lustratius». Serien dibuixos, no pas il·lustracions. A la reunió següent, en Comadira va comparèixer amb els dibuixos. Una meravella. I ens va portar també la llibreta quadriculada on havia fet, pulcrament, la primera i la segona versió de la traducció. Aquell manuscrit era també una petita meravella. Algun dia caldrà exhibir-lo en la vitrina d’una exposició monogràfica.

Primera pàgina del manuscrit de Narcís Comadira corresponent a la traducció del Càntic dels Càntics

Narcís Comadira, mostrant als editors els dibuixos finalment inclosos a l'edició del Càntic

Un llibre singular com el Càntic de Comadira/Ferrer bé mereixia una presentació singular. Per això, dilluns passat vam posar el Càntic en escena gràcies al treball impecable de les actrius Roser Bundó, Eva Ortega i Carla Rovira, dels músics Cisco Cruz i Núria Maynou, i la direcció escènica d'Albert Pijuan. En trobareu una esplèndida crònica de Joan Safont a Núvol.

Joan Ferrer, Narcís Comadira i Ignasi Moreta, a l'inici de l'escenificació del Càntic a la Sala Beckett

(Totes les fotos d'aquest post són de Fragmenta Editorial.)

L'erudit Enric Aguilar

Enric Aguilar

M'assabento per una esquela a La Vanguardia de la defunció abans-d'ahir, als vuitanta anys, d'Enric Aguilar i Matas, hindòleg i antropòleg de la religió, autor de Vers una sexologia de la religió (Edicions 62, 1982) i altres obres. Un erudit de gran talent, m'havien dit sempre els que el coneixien (Jaume Pòrtulas, Albert Ferrer...), però relativament àgraf. Raimon Panikkar va prologar-li un llibre. Òscar Pujol l'esmentava amb aquests termes: "una figura poc coneguda, però que ha contribuït al desenvolupament dels estudis sànscrits amb un rigor filològic impecable". I hi afegia que tenia "diverses obres sobre la llengua vèdica publicades a l'Índia".

Busco a Google què s'ha dit avui sobre Enric Aguilar. Res. El dia en què s'ha fet pública la seva desaparició, el buscador no registra el nom "Enric Aguilar" en una cerca per a les últimes 24 hores. Com sempre, Catalunya dóna al món grans personalitats, grans erudits, però no els sap promocionar com es mereixen. No cal afegir-hi res més: el fet es comenta sol.