Narcís Comadira, poeta del Càntic

Narcís Comadira a la Sala Beckett, el 13-5-2013, a l'inici de l'escenificació del Càntic

Hi ha notícies que et reconcilien amb les institucions. Encara que arribin una mica tard, encara que fet i fet tinguin una importància relativa, tant és: t’hi reconcilien. Aquest país nostre tan ingrat, tan envejós, tan mesquí, que no para fins a expulsar-ne les personalitats que el prestigien, aquesta Catalunya «devoradora de hombres» (l’expressió és del lúcid Gaziel), aquesta terra que —per posar un sol exemple— va negar a un gegant intel·lectual com Raimon Panikkar la Medalla d’Or de la Generalitat, aquest país, de tant en tant, ens dóna una agradable sorpresa.

Escric això motivat per l’alegria que em provoca la concessió, a Narcís Comadira, de la Creu de Sant Jordi. Sí, ja ho sé, és un reconeixement que té una importància relativa: el comparteixen sis-cents catalans vius. Però no hi fa res: Narcís Comadira no hi era, entre aquests happy sis-cents, i ara hi és. I val la pena que ens n’alegrem. Vindran aviat altres reconeixements, que ja celebrarem quan toqui. Ara ens toca felicitar Narcís Comadira i confiar que el guardó contribueixi a la projecció d’una de les grans figures amb què compten avui les nostres lletres.

Narcís Comadira és una personalitat molt singular en la nostra cultura. És conegut sobretot com a poeta, però a la seva faceta literària s’hi uneix la pictòrica. Ho diu ell mateix, en vers:

Pels poetes sóc pintor

i pels pintors sóc poeta.

Però la dedicació a les lletres no passa solament pel conreu de la poesia. També tradueix, també escriu assaig, també fa articles de diari, també fa recerca.

Narcís Comadira i Joan Ferrer a la terrassa de la seu de Fragmenta

A Fragmenta hem tingut l’honor d’estimular i, finalment, acollir, la seva traducció del Càntic dels Càntics de Salomó, feta en col·laboració amb Joan Ferrer. És una obra que mostra les distintes facetes de Comadira. Hi ha el Comadira traductor i el Comadira poeta, que diu en la seva llengua el que l’autor original, fos qui fos, va dir en la seva. És una traducció en vers, però és sobretot la traducció d’un poeta. Tots sabem que hi ha traduccions en vers que no són traduccions de poeta, sinó de mers versificadors. Evidentment, per traduir el Càntic no n’hi ha prou amb saber versificar: s’ha de ser un poeta. Però també hi compareix el traductor, i fins el teòric de la traducció: les breus pàgines introductòries de Comadira contenen tota una poètica de la traducció. Hi ha també el Comadira erudit, el que es confronta amb les lectures que altres estudiosos han fet del Càntic, sense estar-se de dir-hi la seva. I també hi trobem, en l’edició del Càntic, el Comadira artista, el Comadira dibuixant: nou dibuixos de Comadira, al·lusius, no pas mimètics —no pas servils—, acompanyen el lector que s’endinsa en els viaranys del poema eròtic més celebrat de la literatura universal.

L’edició del Càntic dels Càntics de Ferrer/Comadira té la seva pròpia intrahistòria, que Comadira mateix sintetitza ràpidament en el seu pròleg, i que ara m’agradaria explicar amb més detall. El 16 de gener del 2010, Narcís Comadira i Joan Ferrer van presentar, a l’aleshores Llibreria Bertrand (avui Casa del Llibre) de Rambla Catalunya, el llibre Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols segons el CòdexBeza, en edició i traducció de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. Les presentacions de llibres no són, com diu el tòpic, mers tràmits. Al contrari: poden ser molt creatives i estimulants, i fins i tot donar lloc a nous llibres. El cas és que, en la presentació de la Demostracióa Teòfil, tots dos presentadors, Comadira i Ferrer, estaven entusiasmats amb la qualitat de la traducció catalana que havia aconseguit Rius-Camps a l’hora de traslladar a la nostra llengua els textos de sant Lluc. Acabat l’acte, parlant a peu dret, en Comadira va dir-me alguna cosa com:

—Si jo sabés hebreu, m'agradaria traduir el Càntic dels Càntics.

De seguida li vaig contestar:

—Si trobés un hebraista que et proporcionés una traducció literal de l’hebreu, ¿en faries la traducció poètica al català?

—¡I tant!

A un metre de distància hi havia l’hebraista Joan Ferrer. El vaig cridar de seguida.

—Joan, en Narcís estaria disposat a traduir el Càntic dels Càntics, en col·laboració amb un hebraista. ¿T’hi animaries?

—¡Prou! Jo tinc feta, a mà, una traducció literal de l’hebreu. Aquest cap de setmana la picaré a l’ordinador i us l’envio.

—Doncs demà mateix jo us enviaré un contracte a tots dos —els vaig dir.

Tres anys més tard tenim el Càntic a les mans en la traducció a quatre mans de Joan Ferrer i Narcís Comadira.

Però hi ha més. En aquella mateixa conversa de gener del 2010, Ferrer i Comadira es van anar animant, pensant en com podria ser l’edició. Havia de ser una edició molt acurada, que fos una petita joia, una obra d’art. Que servís per regalar i per regalar-se. Caldria pensar bé cada detall. Havent-hi en Comadira pel mig, l’opció més indicada era que el mateix Comadira il·lustrés el text. Quan, finalment, vam posar fil a l’agulla vam tornar a discutir sobre les característiques de l’edició. Inicialment, Comadira no tenia clara la idea d’il·lustrar el text. En qualsevol cas, si hi posava dibuixos, no serien «il·lustratius». Serien dibuixos, no pas il·lustracions. A la reunió següent, en Comadira va comparèixer amb els dibuixos. Una meravella. I ens va portar també la llibreta quadriculada on havia fet, pulcrament, la primera i la segona versió de la traducció. Aquell manuscrit era també una petita meravella. Algun dia caldrà exhibir-lo en la vitrina d’una exposició monogràfica.

Primera pàgina del manuscrit de Narcís Comadira corresponent a la traducció del Càntic dels Càntics

Narcís Comadira, mostrant als editors els dibuixos finalment inclosos a l'edició del Càntic

Un llibre singular com el Càntic de Comadira/Ferrer bé mereixia una presentació singular. Per això, dilluns passat vam posar el Càntic en escena gràcies al treball impecable de les actrius Roser Bundó, Eva Ortega i Carla Rovira, dels músics Cisco Cruz i Núria Maynou, i la direcció escènica d'Albert Pijuan. En trobareu una esplèndida crònica de Joan Safont a Núvol.

Joan Ferrer, Narcís Comadira i Ignasi Moreta, a l'inici de l'escenificació del Càntic a la Sala Beckett

(Totes les fotos d'aquest post són de Fragmenta Editorial.)