Tres tipus d’editorials en català hi ha

«Gallia est omnis divisa in partes tres», escrivia Juli Cèsar. Els que vam fer llatí al batxillerat vam aprendre a traduir amb frases com aquesta. La seducció per les divisions tripartides ve de molt antic.

Simplificant —simplificant molt—, podríem dir que també hi ha tres menes d’editorials en llengua catalana. Primer tipus: les editorials «normals», sovint integrades en grans grups, que actuen amb criteris fonamentalment comercials i que publiquen el mateix tipus de llibre que es publica regularment en castellà amb finalitats també fonamentalment comercials.

Segon tipus: les editorials que «fan país». Que fan un gran servei al país. Que publiquen tesis doctorals i obres d’erudició indubtable. Que fan autèntics monuments a la cultura i a la pàtria. Lluiten per tenir ajuts i subvencions (sovint, els autors paguen per publicar, i molt sovint també són les administracions públiques les que en subvencionen les edicions), però no per tenir vendes. Actuen sense criteris comercials, i per això dissenyen les cobertes com feien fa cinquanta anys. O vuitanta. Per això, sovint deixen la contracoberta i les solapes buides: no els cal «vendre» el llibre. (Aquest pecat és també molt habitual en les edicions institucionals.) Sovint, els llibres no els presenten en cap acte públic. No en fan notes de premsa. Ningú no persegueix cap periodista perquè entrevisti els autors que acaben de publicar una novetat. Aquestes editorials acostumen a tenir webs senzilletes, i si tenen presència a les xarxes socials, la hi tenen de manera purament testimonial.

Tercer tipus: les editorials —normalment joves i petites, però no sempre— que treballen amb criteris d’excel·lència científica i, al mateix temps, amb criteris comercials. No renuncien als ajuts públics, però sí als ajuts dels autors. I, sobretot, no renuncien al finançament per part del mercat. Saben que els llibres s’han de vendre. Dissenyen les cobertes a consciència. Cuiden el text a consciència. Compaginen a consciència. No desaprofiten ni un racó del llibre per vendre’l: la contracoberta conté un text, ben cuidat, que convida a comprar el llibre. Una de les solapes serveix per explicar qui és l’autor, amb foto inclosa (foto, naturalment, molt ben triada). L’altra solapa serveix per donar la llista dels altres llibres de la col·lecció (un llibre ajuda a vendre els altres llibres). Aquestes editorials tenen una bona web, un bon servei de premsa i una intensa presència a les xarxes socials. Presenten els llibres i malden per posar-los al centre del debat cultural.

El primer tipus d’editorials és imprescindible per a la normalitat d’una determinada cultura. El tercer tipus és el que de debò la prestigia. Les editorials del segon tipus, si no accepten reciclar-se per passar al tercer grup (algunes ho han fet), el que haurien de fer és desaparèixer tan aviat com sigui possible. Llençar els diners —siguin públics, siguin privats— amb la coartada de la llengua, de la cultura, de la pàtria, de la religió o del que sigui, és un autèntic crim.

Demà, més.