dimecres, 11 de febrer de 2015

El meu Jaume Vallcorba


Els articles i comentaris publicats amb motiu de la mort de Jaume Vallcorba van centrar-se fonamentalment en la dimensió de Vallcorba com a editor. I van fer bé, perquè certament la seva aportació més rellevant a la cultura la va fer en la seva tasca com a editor de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado. Però al costat del Vallcorba editor hi ha també el Vallcorba autor (com a poeta i com a erudit), el Vallcorba dissenyador, el Vallcorba conversador, el Vallcorba melòman, el Vallcorba contracultural…, i el Vallcorba professor. Són dimensions que val la pena destacar, perquè en elles hi retrobem també l’excel·lència que caracteritzava l’editor.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Vaig conèixer Jaume Vallcorba el 2 d’abril del 2002. Jo era estudiant d’últim curs de la llicenciatura en humanitats d’aquesta casa, i m’havia matriculat a una assignatura que si no m’erro era el primer any que s’oferia, i que s’anomenava «Períodes i moviments literaris». Impartida per Jaume Vallcorba en una aula d’aquest mateix edifici on ens trobem, una de les aules en forma de parlament que són visibles a través de la gran façana de vidre del pati, i que crec que havíem estrenat l’any anterior, aquell any l’assignatura es va centrar en les avantguardes europees. Jo m’hi havia matriculat pel professor més que pel tema (jo acostumava a triar les optatives pel professor), perquè admirava Jaume Vallcorba des de molt abans de conèixer-lo.


No sabria dir si el punt de gravetat d’aquell curs sobre les avantguardes es trobava en la literatura o en l’art. I això és una prova més de l’amplitud d’interessos intel·lectuals de Vallcorba i del seu ple encaix en uns estudis interdisciplinaris com els d’humanitats. Les avantguardes potser no són el fenomen estètic que a mi personalment més m’interessa. I, amb tot, aquella assignatura és una de les que vaig gaudir més d’entre les que vaig cursar en aquesta casa. Perquè Vallcorba, diguem-ho clarament perquè quedi dit —perquè això no s’ha dit amb prou contundència—, era un professor brillant, de la mateixa manera que era un conversador brillant. Brillant perquè posava en joc, amb habilitat, una sèrie de recursos que li donaven molt bon resultat. En citaré alguns:


1. La barreja deliberada d’informacions fonamentals amb altres de segon ordre, anecdòtiques, que ajuden a mantenir l’atenció de l’auditori. En això, Vallcorba era molt hàbil, perquè aconseguia captivar-nos amb detalls de la petite histoire que ens atansaven a allò que ens volia transmetre. Una mostra del que estic dient: la primera frase que tinc anotada als meus apunts del curs, i que per tant devia ser de les primeres coses que ens va dir aquell 2 d’abril del 2002, és la següent: «Max Jacob i Picasso compartien llit. Picasso hi dormia de dia, i Jacob, de nit.» I no es tractava d’una simple anècdota: Vallcorba establia una diferenciació molt clara entre els que beuen absenta i els que beuen vi, és a dir, entre els animals nocturns i els diürns. I d’aquí en sortia el comentari sobre les aus en la literatura de tradició europea: l’alosa canta de dia (des de l’època dels trobadors és l’ocell que anuncia la separació dels amants) i el rossinyol canta de nit. Per això, els «pájaros, cabrones» del poema «Albada» de Jaime Gil de Biedma no podien ser sinó aloses. Ja ho veuen, tota una lliçó d’estètica a partir del llit compartit per Max Jacob i Picasso.

2. Ambició en els continguts. L’assignatura era sobre les avantguardes, però això el duia a lliçons d’abast molt més ampli. Per exemple, explicant-nos que les avantguardes pretenien fer tabula rasa del passat, ens deia que això estrictament no va ser així, perquè en literatura dels micènics als romàntics hi ha continuïtat, sense ruptures, i dels romàntics ençà hi ha també continuïtat sense ruptures; la literatura, ens deia, se sustenta en literatura. Amb afirmacions d’aquesta mena, un tenia la sensació, al llarg de tot el curs, d’estar assistint a una classe magistral d’altíssim nivell.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
3. Gust per manifestar criteris discordants amb el consens crític. Recordo per exemple, d’aquell primer dia de classe, l’arrencada sorprenent d’una frase: «Hi ha un poeta català molt menor, molt menor, molt menor, Joan Salvat-Papasseit, que…» Suposo que molts no li perdonarien aquest judici, però el fet és que Vallcorba no tenia cap escrúpol a l’hora de discrepar dels cànons establerts. El meu oncle Jordi Moreta, alumne del primer Vallcorba a la Universitat de Barcelona, m’havia explicat que, en una ocasió, Vallcorba reflexionava a classe sobre la inadequació de la imatge romàntica del poeta que escriu arravatat al dictat de les muses, i mentre ponderava l’esforç, el treball dels versos, la refosa, etc., un estudiant el va interrompre dient: «Doncs Salvador Espriu va escriure l’“Assaig de càntic en el temple” d’una tirada.» Resposta del professor Vallcorba: «Sí,  ¡i així li va sortir!» Jo no sé si estic del tot d’acord amb el sever judici que revela aquest comentari, però m’entusiasma aquesta gosadia per jutjar amb criteri propi sobre valors establerts. També recordo que al curs sobre les avantguardes Vallcorba estava obsedit per dir-nos que Picasso, que ell tant admirava, havia fracassat amb «Les demoiselles d’Avignon». El primer cop que ens en va parlar ho va fer en aquests termes: «El 1907 Picasso fa un quadre dolent, mal fet, inacabat, “Les demoiselles d’Avignon”.» Uns dies més tard ens deia: «“Les senyoretes del carrer Avinyó” és un quadre molt dolent que abusa de la màscara africana. És un quadre inacabat, Picasso no sabia què fer-ne. És un quadre despistat, d’un pintor que no sap què ha de fer.» No era l’únic Picasso desmitificat per Vallcorba; un dia ens va dir: «El Guernica no és un quadre: és un pòster; bastant graciós, però pòster.»

4. Ús d’una llengua exquisida. Vallcorba, fill del noucentisme i de l’avantguarda (dues tradicions que ell no veia diferenciades), parlava amb fluïdesa i naturalitat un català molt acurat, lèxicament ric i gramaticalment impecable. Recordo que em va cridar l’atenció que espontàniament avantposés el pronom reflexiu al verb en construccions imperatives del tipus: «Es posin drets», cosa que jo havia vist escrit —en Pla, per exemple—, però que no havia sentit mai a ningú. Vallcorba ho deia sense cap mena d’afectació.

5. Gust per les digressions. Vallcorba tenia una fórmula pròpia per interrompre el fil del seu discurs amb una digressió: l’expressió «Ja que hi som». Amb alguns companys ens en rèiem una mica, perquè la feia anar amb autèntica generositat. Però ara m’adono que era una hàbil estratègia per fer anar el discurs cap a on li interessava amb el pretext d’una tènue connexió amb el tema de què estava tractant.

En una ocasió, vam demanar a Vallcorba que dediqués una classe a parlar-nos de la seva feina com a editor. Hi va accedir de seguida. I recordo perfectament la passió amb què Vallcorba ens parlava de la seva feina, remarcant la importància de controlar fins a l’últim guionet del text i explicant-nos que l’editor pot estar al matí parlant amb un premi Nobel i a la tarda carregant caixes de llibres en el seu cotxe particular per anar a presentar un llibre en un indret remot, sense que li caiguin els anells.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez 
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)
Sobre el Vallcorba editor m’agradaria apuntar només un fet: el rigor formal de Vallcorba en la cura de les edicions no ha beneficiat únicament els llibres publicats pels seus segells editorials, sinó que ha tingut una enorme influència en molts editors, i crec que especialment en els petits. Ho va subratllar fa uns mesos l’amic i col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, quan deia que la tristor i sensació de buit que deixava la mort de Vallcorba es veia en certa mesura pal·liada per la sensació que el seu model ha estat seguit per molts editors de la generació següent. Si em permeten parlar en primera persona, ja que les coses viscudes són les que puc explicar amb més coneixement de causa, voldria subratllar el fet que, quan Inês Castel-Branco i jo mateix, l’any 2007, vam crear Fragmenta Editorial, el nostre gran referent en qüestions tipogràfiques i de disseny va ser indubtablement Jaume Vallcorba. Recordo molt bé que, al començament, quan topàvem amb un problema tipogràfic, el que fèiem era documentar-nos en els llibres de tipografia que teníem a l’abast i mirar «com ho fa en Vallcorba», i només si no trobàvem solució al nostre problema ni en els teòrics ni en l’exemple pràctic d’en Vallcorba, consultàvem directament el savi tipògraf Josep Maria Pujol, també prematurament desaparegut. Naturalment, no sempre coincidíem al cent per cent amb la solució Vallcorba, però el que feia Vallcorba era sempre un punt de referència obligat. Era, i continua sent, el referent per antonomàsia.

Per acabar, m’agradaria assenyalar un tret que sempre vaig valorar molt de Jaume Vallcorba. Un editor exquisit i refinat com ell era, amic de personalitats molt destacades del món de les lletres i les arts, ens tractava als joves amb una gran consideració. Després de les classes de l’any 2002 que he esmentat, durant uns anys vaig tractar poc Vallcorba: com a becari vaig col·laborar amb ell en alguna vigilància d’examen, ell va ser membre del tribunal que va jutjar la meva tesina (va ser, fora de tres o quatre classes, el seu últim acte acadèmic abans de deixar la universitat), vaig ser un parell de cops a casa seva, i poc més. Però des del 2007, ja com a editor de Fragmenta, vaig tenir ocasió de tractar Vallcorba amb més assiduïtat. Va venir un dia a sopar a casa nostra, em vaig reunir amb ell al seu despatx diverses vegades, parlàvem per telèfon de tant en tant…, i sempre em vaig sentir tractat per ell amb una consideració extraordinària. I sé que no ho feia només amb mi. Li agradava molt parlar i escoltar-se, és cert, però puc donar fe que també sabia escoltar. En matèria religiosa, per exemple, les seves posicions eren probablement més tradicionals que les meves, però li agradava molt conèixer el meu punt de vista, i l’escoltava amb autèntic respecte. Recordo, per exemple, que l’endemà de l’elecció del nou papa vam parlar per telèfon no sé a propòsit de què, i em va acabar demanant una anàlisi d’urgència sobre els signes del nou pontificat, anàlisi que va escoltar amb gran atenció. Sospito, però, «ja que hi som», que Vallcorba era més de Ratzinger que de Bergoglio…

En un món intel·lectual on tants esnobs et perdonen la vida, la consideració amb què Vallcorba ens tractava als que érem molt més joves que ell constitueix per mi una autèntica lliçó d’humanitat. Una lliçó semblant a la que ens va donar el dia que, a classe, ens deia que ser editor també vol dir estar disposat a carregar caixes per anar a vendre llibres al poble més remot. Els confesso que de vegades, quan carrego caixes per a una presentació, m’imagino Jaume Vallcorba parlant al matí amb Imre Kertész i anant a la tarda a omplir el seu cotxe amb volums de Quaderns Crema o Acantilado, i m’envaeix aleshores una serenitat que penso que té a veure amb el sentiment d’una mena de reconciliació pràctica entre tasca intel·lectual i tasca manual. Potser és la humilitat dels autènticament grans. Una lliçó, una més, de Jaume Vallcorba.

Rafael Argullol, Josep M. Castellà, Ignasi Moreta, Javier Aparicio
Emilio Suárez de la Torre (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Intervenció pronunciada el dimarts 10 de febrer, a la sala de graus Albert Calsamiglia del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en el curs de l'acte acadèmic en memòria del professor i editor Jaume Vallcorba. Va obrir l'acte Josep Maria Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF. A més de la meva intervenció, van intervenir en l'acte Javier Aparicio Maydeu, delegat de Cultura de la UPF; Rafael Argullol, catedràtic del Departament d’Humanitats de la UPF; i Emilio Suárez de la Torre, director del Departament d’Humanitats de la UPF. Va cloure l'acte Javier Aparicio en nom del rector de la UPF Jaume Casals.

(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...