divendres, 5 de juny de 2015

Facebook a l'aula



Ho confesso: jo era dels enemics de tot això. L’obsessió per la digitalització de les aules, per les noves tecnologies en l’aprenentatge, per l’«aprendre a aprendre» i per tots els dogmes de certa pedagogia d’avui, m’irritava enormement. Tanmateix, fa uns dies vaig fer la prova. I, de moment, el resultat em sembla prou positiu. M’explico.

Aquest trimestre estic impartint les classes plenàries de Literatura Catalana, una assignatura obligatòria per als alumnes de segon d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; l’assignatura és cursada també per molts estudiants de periodisme. A diferència dels anys anteriors, enguany imparteixo les plenàries de tots els grups i, a més, ho faig d’acord amb un pla docent que vaig tenir l’oportunitat de refer a fons. Per tot plegat, aquest any m’he sentit més motivat que mai a l’hora d’impartir l’assignatura. En aquest context, fa poc més d’una setmana vaig decidir crear un grup de Facebook obert per facilitar la comunicació amb els estudiants. La idea era donar un ús educatiu a una xarxa social que acostumem a vincular a una altra mena d’activitats. L’objectiu: compartir materials amb agilitat i estimular el debat i l’intercanvi al voltant de la temàtica del curs.

El grup compta ja amb més d’un centenar de membres. En tot moment l’he presentat com una eina complementària, no pas obligatòria. La informació rellevant continuo donant-la a través de l’Aula Global oficial del curs. Una de les preguntes que em faig, i que vaig debatre amb els estudiants el dia que els vaig presentar l’eina, és si es pot plantejar la pertinença a un grup de Facebook com a obligatòria per seguir l’assignatura. Argument per no fer-ho: respectar la llibertat de qui no vol ser a Facebook o no vol fer-ne un ús acadèmic. Argument per fer-ho: evitar la «bretxa digital» que s’estableix de facto si l’eina no és obligatòria, ja que aleshores una part del grup té accés a una dinàmica comunicativa de la qual una altra part del grup està exclosa.

El valor afegit fonamental en l’ús de Facebook a l’assignatura és que permet compartir amb els estudiants continguts que considero interessants per a la temàtica (enllaços a articles acadèmics, a webs d’interès, a materials de consulta, a activitats, etc.) i fer-ho amb la màxima agilitat. L’Aula Global Moodle té per als estudiants una navegació poc «amable» (a diferència del Termcat, prefereixo traduir friendly per ‘amable’ en lloc de fer-ho pel calc ‘amigable’), i per als docents, un sistema de càrrega de continguts molt feixuc (tot i que em consta que la nova versió que s’implementarà l’any vinent millora sensiblement l’actual en aquests aspectes). Fa uns dies, a classe, en debatre entre tots l’ús de Facebook, una estudiant em reconeixia el següent: «Entro molt més a Facebook que a l’Aula Global.» Penso que una frase com aquesta l’hauríem de tenir molt present tots plegats...

Una estudiant em deia que tots els continguts que es pengen a Facebook es podrien posar a l’Aula Global. Penso que sí en teoria, però no a la pràctica. Alguns exemples reals:

1. Fa un parell de setmanes, vam treballar a classe la «Cançó de passar cantant» de Sagarra. A tres estudiants el poema els va agradar tant que hi van posar música, el van interpretar amb guitarra, piano i veu, van enregistrar la interpretació i van penjar-ne el vídeo corresponent al grup de Facebook. ¿Ho haurien compartit a l’Aula Global? Intueixo que no. És més: potser l’estímul per enregistrar-ho en vídeo va ser precisament l’existència d’un grup de Facebook de l’assignatura on poder-lo compartir.

2. El 26 de maig va morir el poeta català en llengua castellana Jesús Lizano. La seva obra no entra dins l’assignatura (entenem per literatura catalana l’escrita en català), i a l’Aula Global no hi hauria fet cap referència. Tanmateix, l’existència del grup de Facebook em va dur, espontàniament, a homenatjar Lizano oferint un poema seu i l’enllaç a un vídeo en què el recitava. És una manera de posar l’assignatura en continuïtat amb el que succeeix en la vida cultural del país, encara que sigui sortint del marc disciplinari que li és propi. En aquest sentit, Facebook facilita la interdisciplinarietat i la interacció universitat/ciutat, i totes dues coses em semblen positives.

3. Aquests dies estem treballant Espriu. I fa dos dies, una estudiant va penjar al grup un text de Narcís Comadira en què qualificava Espriu d’avorrit. L'estudiant hi afegia, per suscitar el debat: «Opinions a favor o en contra?»

4. Ahir mateix, una estudiant llegeix al diari Ara un article de Carles Riba recuperat per Josep Maria Casasús i s’adona que el contingut té a veure amb un dels temes de l’assignatura. Automàticament, en fa una foto i la comparteix amb el grup via Facebook. Ho hauria fet a través d’un fòrum de l’Aula Global? Temo que no.

A part d’aquest tipus de continguts, que difícilment tindrien cabuda a l’Aula Global, també hi he penjat continguts que sí que podrien ser sense problemes a l’espai virtual oficial de l’assignatura: articles acadèmics d’accés obert, recomanacions bibliogràfiques concretes, consells sobre els treballs que han de realitzar els estudiants, anunci d’una activitat organitzada dins l’assignatura, etc. Un dels avantatges de Facebook és que permet combinar continguts molt acadèmics i altres que ho són menys. Això obliga els estudiants a diferenciar entre continguts de primer ordre i continguts de segon o tercer ordre, cosa que, d’altra banda, estan habituats a fer: amb xarxes socials o sense, els estudiants fan cerques a Google i hi troben continguts molt desiguals relacionats amb qualsevol tema, i bé van aprenent (¡o així ho espero!) a distingir entre la lleugeresa d’un apunt en un blog i el rigor d’un article acadèmic.

Una cosa que constato és que Facebook facilita, fins i tot en el docent, l’ús d’un registre lingüístic més col·loquial que l’habitual en un context acadèmic. Quan m’adreço als estudiants a través d’un correu electrònic o un text penjat a l’Aula Global, el grau de formalitat amb què escric és elevat. Quan ho faig a Facebook, el grau de formalitat baixa. Evidentment, no oblido en cap moment que sóc el docent de l’assignatura i que això obliga a mantenir un to (¡sóc enemic declarat del model «professor col·lega»!), però és cert que em permeto alguna llicència que no em permetria en altres mitjans també digitals. Això em fa pensar fins a quin punt el mitjà condiciona l’escriptura. Confesso que em sabria greu que l’ús de Facebook per part del professorat dugués a una rebaixa excessiva del registre amb què els professors s’adrecen als estudiants, i això és un tema que crec que també cal posar sobre la taula.

Sigui com sigui, aquesta última setmana el meu escepticisme davant la pressió per la innovació docent s'ha temperat de manera notable...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...