¿Per què toquen les campanes?

Temps era temps, les campanes pautaven el ritme d’un poble: donaven les hores i els quarts, cridaven a missa, ploraven els morts, invitaven a la guerra o celebraven la pau. ¿Recorden Verdaguer?

Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
¡Ah!, ¡qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria.
Per tocar a morts pels monjos i per mi.

I Sagarra recordava, a «La campana de Sant Honorat», la funció bèl·lica dels cops de batall:

la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

Fa unes setmanes, els organitzadors de la Via Catalana pretenien que les campanes de Catalunya tornessin a cridar a sometent. Alguns rectors i alguns bisbes van dir que no, i van fer santament. Les campanes havien tingut una àmplia funció comunicativa, però això passava en èpoques no democràtiques i en societats no plurals. Quan les campanes cridaven a sometent no existia el concepte d’opinió pública tal com l’entenem avui. Per això, m’ha desconcertat veure que persones que estimo criticaven amb força la crida d’alguns bisbes a mantenir neutrals les campanes davant una qüestió política no unànime, i encara m’ha sobtat més veure que ho justificaven difonent precisament la bèl·lica —tot i que bellíssima— poesia de Sagarra. Seria totalment lícit demanar a les campanes l’adhesió a una marxa contra el terrorisme, per exemple, o a favor de la pau. Són valors sobre els quals hi ha un amplíssim consens social i que estan en plena sintonia amb el missatge cristià i amb el magisteri dels últims papes. Però no em sembla lícit demanar a les campanes l’adhesió a un esdeveniment que suposa prendre partit en una qüestió que genera legítima controvèrsia en la societat on es planteja.

Hi ha un temps de parlar i un temps de callar. Sobre la independència de Catalunya han de callar les campanes i han de parlar les urnes.

Publicat a Foc Nou, núm. 460 (agost-octubre 2013), p. 12.