diumenge, 6 d’octubre de 2013

De martiris i vanitats



Ara fa quatre anys, el meu amic Eduard Rey, caputxí, em va convidar a presentar el seu llibre Testimonis de sàvia ingenuïtat. Els frares caputxins màrtirs a Catalunya en temps de la Guerra Civil, publicat per la Província de Framenors Caputxins de Catalunya i Balears (Barcelona, 2008). La petició em va sorprendre i inicialment m'hi vaig resistir, però finalment vaig acceptar. Transcric a continuació (lleugerament corregits i augmentats) els vuit punts de la meva intervenció, perquè la macrobeatificació de diumenge vinent els ha donat nova actualitat.

1. No hi pot haver morts de primera i morts de segona. És cert que la violència a la rereguarda republicana és obra d’incontrolats, mentre que la violència a la zona nacional és violència d’estat. Però la mateixa noció d’incontrolats és discutible, com subratlla Eduard Rey: «No va ser simplement obra d’incontrolats. [...] A Arenys de Mar, per exemple, la vida dels capellans (que tothom sabia on eren amagats) va ser respectada fins que van arribar ordres clares des de Barcelona de procedir a la seva eliminació. En altres casos, com el de fra Martí de Barcelona, hi va haver una autèntica investigació per part dels revolucionaris per tal de trobar el seu amagatall. I en la mort de fra Marçal de Vilafranca (un jove de dinou anys) [...] intervenen diversos comitès coordinats.» (p. 34-35) En un altre lloc subratlla també: «No es tractava ja d’un cop de ràbia d’una multitud exaltada, sinó d’una revolució amb una autèntica persecució sistemàtica i ben organitzada» (p. 27).

2. També s’ha dit, per justificar l’establiment d’uns morts de primera i uns morts de segona, que les víctimes del bàndol republicà ja van ser honorades durant quaranta anys, mentre que les altres van ser silenciades. És un argument que he sentit reiteradament en els debats sobre la memòria històrica, i em sembla bastant feble i, fins i tot, mesquí. Vol fer bona la llei del pèndol i caure en una memòria selectiva per compensar la memòria també selectiva del franquisme. Ull per ull, dent per dent, en la seva pitjor versió: abans homenatjàveu aquests i silenciàveu aquells, ara homenatjarem aquells i silenciarem aquests. Insisteixo: pura mesquinesa. El que cal és la màxima neutralitat científica a l’hora de jutjar la història. En el fons, la memòria de les víctimes del bàndol republicà feta durant el franquisme era una instrumentalització, de manera que, malgrat tot, no van ser pròpiament honorades sinó simplement utilitzades. Totes mereixen un restabliment. Quan al final del llibre Eduard Rey ens diu que, a la paret del convent de Sarrià, davant l’estàtua d’Eloi de Bianya, «els noms dels seus companys de martiri, gravats a la pedra davant d’ell, estan mig esborrats» (p. 208), imagino que és perquè aquelles llistes de morts sota el rètol de “Caídos por Dios y por España” no eren percebudes, pels encarregats del manteniment de la inscripció, com un homenatge sinó com una instrumentalització. No ens cal cap reparació basada en el silenciament d’uns morts ja suficientment honorats, perquè simplement han estat instrumentalitzats.
3. El llibre d’Eduard Rey és un llibre valent, perquè, sense cedir en cap moment a la justificació de l’alzamiento i el franquisme, s’enfronta tanmateix a una presentació de la Guerra Civil com una lluita entre els fidels a la legalitat republicana i uns militars sublevats. Massa sovint s’ha explicat la Guerra d’aquesta manera, a mi mateix me l’han explicada així, i ja és hora de dir que oferir només aquest plantejament és falsejar la història. No eren fidels a legalitat republicana els que es van fer amos de Catalunya l’any 1936. Rey ho diu amb rotunditat: «La situació, i això s’ha de dir clarament, va acabar sent tan il·legal en la banda teòricament republicana com en la dels sublevats. A la Guerra Civil es van acabar enfrontant dos models de dictadura diferents i els autèntics demòcrates, molts d’ells cristians convençuts, van haver de rebre per les dues bandes.» (p. 25)
4. Les nocions de màrtir i de sant són problemàtiques, i fàcilment ens porten novament a fer accepció de persones (un pecat condemnat per sant Pau, sant Pere, sant Jaume i per Jesús mateix, com reporta el Nou Testament): en definitiva, morts de primera i morts de segona. És cert que no és el mateix morir assassinat que morir al llit. I no és el mateix morir assassinat que morir al front, lluitant. El cas d’Enric de Castelló d’Empúries, esmentat a la p. 200, ho mostra clarament: si va morir en combat, això «no té res a veure amb un martiri cristià», però si fou rematat pel propi bàndol en saber que era religiós, aleshores sí que caldria considerar-lo màrtir. Tot això és rigorosament cert: són morts diferents. Però el resultat és que, aleshores, pràcticament només hi haurà màrtirs entre els morts d’un dels bàndols, i en beatificar-los i canonitzar-los l’Església sembla que només s’identifiqui amb les víctimes d’un bàndol, i no esdevé factor de reconciliació.
5. D’altra banda, la sensibilitat religiosa ha patit molts canvis. Durant l’etapa de la cristiandat, els màrtirs desenvolupaven un paper essencial en la pietat popular. Els màrtirs són els qui han tingut una mort gloriosa, i en conseqüència ens poden defensar en el judici que es produirà en el moment de la nostra mort banal. Per això, en els goigs són invocats com a «advocats», com ha explicat detalladament Dominique de Courcelles a La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs (Fragmenta, Barcelona, 2008). Tot això forma part, certament, de la història del llenguatge religiós de la cristiandat (i no n’hem de renegar), però no forma part del nostre present. Avui no invoquem els màrtirs perquè ens defensin a l’hora de la mort. Avui, la mort no és aquell judici aterrador. Avui ja no veiem Déu com a jutge davant el qual calgui un advocat (la crítica a l'ús amenaçador de l'escenografia judicial ha estat recentment desenvolupada per Daniel Marguerat a Anirem tots al paradís. El Judici Final en qüestió, Fragmenta, Barcelona, 2013). Avui ja no necessitem els sants per pregar, ni tan sols per tenir-los com a model. Eduard Rey ha estat molt curós a l’hora de caracteritzar cadascun dels frares de què parla, a fi de no caure en una banal hagiografia. Així, podem saber que molts d’ells tenen problemes psicològics i una pietat sovint exagerada, que els duu a la fuga mundi. N’és un exemple el que diu a propòsit de Vicenç de Besalú: «Tenia les seves rareses. En l’oració comunitària, li agradava resar els salms d’una manera exageradament lenta i intentava, sense èxit, que els altres s’adaptessin a aquest seu estil. […] Era molt devot de la Mare de Déu. A l’estiu, quan anava a veure els seus parents a Besalú, pujava al santuari del Mont i hi predicava. A vegades, en aquests sermons sobre la Mare de Déu s’animava molt i començava a dedicar-li compliments que feien somriure més d’un pel seu fervor exagerat. […] Desitjava de tot cor ser un bon frare, encara que potser s’ho prenia una mica massa a la valenta. Molt rarament sortia del convent per anar a visitar amics i coneguts. Ni tan sols els dijous a la tarda, que molts anaven de passeig, sortia. I quan anava a Besalú, no dormia a casa dels seus parents, sinó en una altra casa, que era on s’acollien els frares quan estaven de pas.» (p. 126) Es poden fer molts esforços per situar això en la seva època i presentar malgrat tot Vicenç de Besalú com a model, però no ens enganyem: la fuga del món i el refugi en una espiritualitat mariana exagerada no constitueixen cap model a presentar a les noves generacions. No estic fent cap judici: no dic que Vicenç de Besalú no fos sant, no dic que no fos estimat per les persones amb qui tractava, no dic que no fes un gran bé al seu voltant. Dic simplement que no constitueix cap model per a les noves generacions. Va ser objecte, això sí, d’una mort martirial, i ningú no li discutirà que posseeixi la palma del martiri. El meu dubte és si aquesta palma del martiri ha de ser objecte d’ostentació. Si cal fer-ne bandera, si cal beatificar i canonitzar aquests màrtirs.
6. La canonització dels sants era, històricament, la benedicció que la institució eclesiàstica donava a una pietat preestablerta. Primer, la pietat, el culte als sants; després, la ratificació eclesiàstica, sovint gairebé immediata, i en altres casos escandalosament tardana. Però, en tot cas, la canonització era una ratificació en una cristiandat que s’alimentava d’herois. Avui la nostra situació religiosa ja no és la de la cristiandat, avui ja no ens alimentem d’herois, ja no preguem als sants ni els tenim com a models. Canonitzar (és a dir, ratificar com a sants) avui és simplement un tràmit costós, del qual es beneficïen sobretot els membres de congregacions religioses, que disposen de l’estructura i les motivacions per endegar i finançar aquest tràmit. Un tràmit, a més, en què intervenen elements més que dubtosos per a la nostra sensibilitat, com ara el «miracle certificador». I un tràmit, a més a més, que en els casos dels màrtirs d’una Guerra Civil com la nostra crea inevitablement uns morts de primera i uns morts de segona, encara que no sigui això el que es pretengui.
7. En el llibre s’explica reiteradament com molts frares, en saber que el seu convent havia estat incendiat, van plorar amargament. Altres van suportar-ho més estoicament, però molts van quedar tristos i van plorar. És una reacció molt humana: tots ens estimem les nostres coses, els nostres llocs, els nostres papers, els nostres llibres, les nostres imatges, tot el que ens ha costat molts diners i esforços. Ens aferrem a les coses, i plorem quan ens les arravaten gratuïtament i arbitràriament. Plorar, en aquest cas, és molt humà, i humanitza enormement els frares esmentats. És molt humà, però m’atreviria a dir que és molt poc cristià i molt poc franciscà; en tot cas, gens místic. ¿On és el desaferrament de les coses, la pobresa, les mans buides, el «tu m’ho has donat, a tu t’ho torno» (Ignasi de Loiola), el sentir-se despullat, el «solo Dios basta» (Teresa d'Àvila)? El plor dels frares en saber que havien incendiat el convent de Sarrià és la prova més clara del fracàs dels vots d’obediència, pobresa i castedat. No estic acusant ningú; estic convençut que només que perdés en un incendi el disc dur del meu ordinador, ploraria amargament. Si em cremessin els meus llibres, els meus papers, els meus mobles, la meva casa, ploraria amargament. I probablement ploraria igualment si això succeís després d’una vida de pobresa i castedat, uns vots que persegueixen precisament alliberar la persona de l’aferrament a les coses. Però la condició «humana» de la humanitat, inclosos els frares, que fa que s’aferrin a les coses materials malgrat el seu vot de pobresa, no ens pot fer menysvalorar el vot de pobresa, ni la virtut de la renúncia, ni el deseiximent de què parlen els místics (Eckhart i Ignasi de Loiola entre ells). Hi tornaré en el punt següent.
8. Hi ha un moment en el llibre en què Eduard Rey parla d’uns altres màrtirs que sembla que no compleixen amb els requisits del dret canònic per assolir el reconeixement ple de la seva santedat. Diu Rey: «Sobre ells no es van recollir testimonis, ni es van investigar els seus escrits, ni es va fer la recerca històrica. Són els més pobres de tots: morts en l’anonimat, esborrats de la història dels homes, qui sap si els més valuosos als ulls de Déu?» (p. 197) Això em fa pensar novament en la injustícia de les canonitzacions: no solament crea, en un conflicte bèl·lic, uns morts de primera i uns morts de segona, i identifica l’Església amb les víctimes d’un sol bàndol, sinó que, a més a més, no estén el reconeixement a tots els qui en tindrien «dret» pel que podem anomenar «defectes de forma»: no s’ha trobat el cadàver, no hi ha certificat de mort fiable. Em pregunto què és més cristià: ¿aferrar-se al dret canònic i donar el reconeixement de santedat als màrtirs que compleixen els requisits —encara que això impliqui deixar-ne molts en l’anonimat per defectes de forma no imputables als màrtirs mateixos sinó als seus botxins i a les circumstàncies històriques—, o renunciar a l’ostentació de la palma del martiri, renunciar a l’aurèola dels sants, i com Simone Weil —enterrada entre els exclosos perquè no es va fer batejar—, o com García Lorca —a la fossa comuna per la voluntat de la família de no singularitzar el seu cos sinó de donar-li el mateix destí que el de les anònimes víctimes de la repressió franquista que no eren poetes reconeguts—, com ells, doncs, renunciar al lloc d’honor, a la inscripció del nom al calendari? Des del meu punt de vista, l’actitud més evangèlica, més cristiana, més franciscana, coherent a més a més amb la sensibilitat religiosa actual i estratègicament la més encertada en el context guerracivilista en què sorgeixen aquests morts, és indubtablement defensar que els honori la història tant com honora les víctimes de l’altre bàndol perquè civilment, històricament, no hi hagi morts de primera i morts de segona, i al mateix temps renunciar, com a Església, a beatificar-los i canonitzar-los, també perquè no hi hagi morts de primera i morts de segona als ulls de l’Església, i també perquè aquesta renúncia és l’actitud més cristiana i franciscana. Quan els frares ploraven pel convent incendiat, i quan nosaltres ens esforcem a certificar la santedat d’aquells frares, uns i altres pequem del mateix: d’aferrament a les coses, d’aferrament a la matèria, d’aferrament als reconeixements humans, d’aferrament al dret o als drets. Aferrament, en definitiva. Vanitat de vanitats. És a dir: falta de pobresa. Pau VI va frenar aquests reconeixements. Joan Pau II els va impulsar de nou. Potser cal fer una reflexió definitiva que, des de l’amor real a la pobresa i a una Església que ja no prega als sants com en temps antics, posi fi a les vanitats del calendari sense fer accepció de persones.

Això vaig dir el 16 de març del 2009 en una sala del convent de Pompeia, en presentar el llibre d'Eduard Rey. Després ho vaig resumir en un breu article a Foc Nou, publicat l'abril del 2009:

No faràs distinció de persones
Que fer distinció de persones és un pecat ho sosté explícitament l’epístola de Jaume, però el tema el tracten també Mateu, Marc, Lluc, Pau i Pere, així com el Deuteronomi, els Proverbis i el Siràcida. Déu no fa accepció de persones, afirmen tots unànimement.
En relació amb la Guerra Civil espanyola, quan l’Església beatifica els seus màrtirs, em pregunto si no està fent, en el fons, accepció de persones, establint uns morts de primera (les víctimes per odium fidei de la rereguarda republicana) i uns morts de segona (la resta de víctimes). Ho vaig sostenir en un acte públic fa pocs dies, sense que els meus raonaments tinguessin gaire acceptació: un senyor es va aixecar dient “No ho aguanto més”, i va abandonar la sala; i un frare va replicar la meva intervenció proclamant: “Nosaltres hem de preservar la memòria dels nostres: cadascú ha d’honorar els seus morts. Els altres també tenen dret a preservar la memòria dels seus.”
Aquest argument parteix de l’assimilació de catolicisme (etimològicament ‘universalisme’) a un partit, un grupet, un club de futbol. Hi ha els nostres i hi ha els altres. L’escissió que denunciava el mes passat en aquesta mateixa pàgina. Ens definim aleshores no com a membres de la humanitat, sinó d’una part ben petiteta de la humanitat, amb les seves normes —el dret canònic—, les seves estructures i —¡ai!— els seus màrtirs, la memòria dels quals hem d’honorar perquè hi tenen —i hi tenim— dret. I mentre ens entretenim amb els nostres problemes i ens enfrontem a la Guerra Civil amb criteris gremialistes que ens impedeixen ser factor de reconciliació, el món ens resulta cada cop més llunyà i més aliè: els nostres, els altres; els de dins, els de fora. I nosaltres, evidentment, a lo nuestro. I així ens va.
Jo prego a Déu que ens faci bons catòlics —i que no oblidem mai l’etimologia de les paraules.

En un blog "catòlic", un internauta va comentar amb menyspreu aquest meu article. Em salto les amables desqualificacions que em va dedicar (¿per què els "catòlics", per internet, desqualifiquen tant?) i vaig directament a l'argumentació amb què pretenia rebatre'm:

La beatificación de unas personas por vía de martirio no significa homenajear a los muertos de un lado y olvidar a los del otro. Porque ni todos los de un lado son beatificados ni todos los beatificados tienen por qué ser de un lado. Entendería que en un medio laico con personas poco o nada formadas religiosamente una beatificación se confundiera con un homenaje a los "muertos de un lado". Pero no me da la gana de admitirlo en Foc Nou. La Iglesia católica no homenajea a muertos cuando beatifica, sino que declara que determinados miembros de la Iglesia pueden ser tenidos como un ejemplo para los demás y recibir una cierta veneración; en el caso de los mártires precisamente por haber muerto dando testimonio de su fe y a causa de ésta; es una acepción de causas clarísima, no de personas, por eso digo que los conceptos hay que utilizarlos con rigor.

Sí, sí, exactament el mateix em van dir alguns caputxins després d'escoltar-me estoicament, aquell 16 de març del 2009: els màrtirs són beatificats perquè van morir per odium fidei, no per causes polítiques, i reconèixer els màrtirs no vol dir apostar per un dels dos bàndols. I el mateix diuen avui mateix, a La Vanguardia, dues veus tan rellevants com Angelo Amato, prefecte de la Congregació de les Causes dels Sants, i Josep M. Soler, abat de Montserrat.

És una argumentació que em recorda la que em van oferir des de la Generalitat quan, en una ocasió, vaig recórrer una resolució de denegació d'una subvenció que havia sol·licitat com a editor. Jo creia que la decisió de la comissió avaluadora que m'havia denegat la sol·licitud era desencertada, i així ho argumentava detalladament al meu recurs. La Generalitat, en desestimar el recurs, el que em deia era que la resolució recorreguda era conforme a dret. Reconeixia el caràcter discrecional de la decisió presa per la comissió avaluadora, però insistia que aquella decisió, encertada o no, s'ajustava a les normes establertes per la Generalitat mateix.

Aquí ens trobem amb un raonament circular idèntic. L'internauta de fa quatre anys, el prefecte del dicasteri competent i l'il·lustre monjo benedictí vénen a dir que la beatificació s'ajusta al dret canònic perquè es reconeix el martiri per odium fidei. Evidentment, només faltaria que les beatificacions no s'ajustessin a la normativa eclesiàstica. Però jo em pregunto no per la seva legalitat i coherència en el marc d'una pràctica innegablement multisecular, sinó per la seva oportunitat avui. No tot el que és legal i conforme a la tradició és igualment legítim, i menys encara oportú i convenient. Les beatificacions dels màrtirs de la Guerra Civil són legals, però crec que avui no són ni oportunes ni convenients. Per defensar-les cal recórrer a la literatura jurídica, i a mi, què volen que els digui, m'agrada molt més llegir les invectives contra la vanitat del Cohèlet o les crides al deseiximent dels místics. Entre altres motius, perquè la literatura jurídica sobre els màrtirs resulta tranquil·litzadora per als catòlics i deixa indiferents els que no ho són (l'Església honora les seves víctimes, res més), mentre que la literatura bíblica i mística resulta qüestionadora i interpel·ladora per a tothom. Cadascú tria les fonts on abeurar-se quan té set.

(En español, aquí.)

2 comentaris:

  1. Molt bé el seu article i les seves reflexions. D'acord. Segurament és el més seriós que he llegit aquests dies. Jo encara hi afegiria que l'església, que és mare de tots, no pot beatificar aquests màrtirs, que sempre pertanyen a un dels bàndols. Hi ha molts creients que, sent del bàndol republicà, se sentien i se senten fills de l'església. Cada comunitat, cada institució té el deure i ha d'honorar i dignificar la memòria dels seus màrtirs, però l'església com a tal, repeteixo, mare de tots (Joan XXIII), no ho pot fer i no ho ha de fer.
    Lluís Solà, monjo de Poblet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, fra Lluís! Sí, quan es comprèn l'Església com a "mare de tots" es veu la inoportunitat d'aquestes beatificacions. Una lliçó més de Joan XXIII!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...