Ricard Torrents i la poesia «de poeta a poeta»

Jacint Verdaguer

En el meu últim post vaig glossar una molt bona conferència de Ricard Torrents sobre Maragall. Al final del text em permetia discrepar de Torrents en la valoració laudatòria d'uns versos de Maragall a propòsit de la tomba de Verdaguer, als quals Torrents s'havia referit, molt hiperbòlicament al meu parer, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».

Ricard Torrents ha replicat el meu post amb un de seu, que l'amable lector pot llegir aquí. Torrents concedeix que aquests versos estan «aparentment no gaire ben engiponats, com no és pas infreqüent en Maragall» (aquí apareix el tòpic del Maragall poeta maldestre), i matisa que més que d'una poesia es tracta d'un epitafi o una «inscripció sepulcral». Fora d'aquestes puntualitzacions, Torrents no es desdiu del seu hiperbòlic elogi. Al contrari: s'hi referma oferint una lectura dels «versos sepulcrals» de Maragall que en remarca els suposats encerts. I fins i tot elogia el «dring autèntic» del poema «Del Montjuïc, en la tomba nova d'En Verdaguer», que jo vaig criticar durament aquí (com, abans de mi, ja havia fet Sam Abrams). Per cert, el mateix Sam Abrams també ha formulat la seva opinió (taxativa) sobre els «versos sepulcrals» defensats per Torrents: «Òbviament es tracta d'una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer.»

Joan Maragall

Torrents, en canvi, el considera un epitafi «contundent i alat alhora», i en glossa especialment els dos darrers versos, mitjançant els quals Maragall recolliria l'«esplendor» del moment i el projectaria vers la immortalitat. El que més m'ha interessat de la seva argumentació és l'observació que fa sobre l'ús del temps verbal de l'últim verb: «l'esplendor de la parla catalana | damunt la tomba va restar immortal». Sí, aquí em torno a sentir en plena sintonia amb Torrents: en un epitafi d'aquesta mena, el temps previsible hauria estat el futur, és a dir, pronosticar que l'esplendor restarà immortal damunt la tomba. En canvi, el fet d'utilitzar el passat situa Maragall en un futur hipotètic o, millor encara, en un no-temps des del qual contempla els nostres afanys humans, cosa que li permet observar el futur en passat. Maragall, en els moments importants, acostuma a trastocar la concepció convencional del temps.

Torrents parla poc de la pobresa dels dos primers versos («Aquí jau el Poeta. Tot un poble | vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant»), que transmeten una idea bastant tòpica: el poble plora després d'enterrar «el Poeta». I no diu res a propòsit del «damunt» de l'últim vers, que jo continuo sense acabar d'entendre. I, tanmateix, Torrents insisteix a considerar l'epitafi de Maragall com un gran homenatge a Verdaguer, una mostra de generositat «de poeta a poeta» molt singular i infreqüent.

Jo, què volen que els digui, m'estimo més altres homenatges poètics. M'estimo més el mutu homenatge Guerau de Liost - Josep Carner. Ho recorden, ¿oi? Guerau de Liost escriu aquests versos deliciosos:

Voldria ser enterrat al peu
d'aquella font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.

Aquí, aquí sí, hi veig una gran poesia escrita «de poeta a poeta». L'autor evoca un escenari per a ell entranyable, un escenari lligat als records de la infantesa, i és en aquest marc familiar, íntim, entranyablement íntim, on fins i tot voldria ser enterrat, que el poeta declara amb un vers esplèndid la voluntat d'associar-hi la poesia de l'amic: «un dístic em plauria del meu Josep Carner». ¿Volen millor homenatge? Demanar al poeta amic, més encara, al «meu Josep Carner» (un «meu» que indica no pas possessió sinó amistat pregona), que inscrigui un dístic en aquest indret de la geografia íntima i lírica del poeta.

I el «meu Josep Carner» va correspondre (no podia fer altrament) a la petició de l'amic:

Filla del cel, jo só la font de l'Oreneta.
Em descobrí un ocell i em coronà un poeta.

La literatura catalana ofereix molts altres exemples de versos escrits «de poeta a poeta». Pere Quart fa la necrològica de Carles Riba amb aquells versos d'homenatge irònic (però homenatge, tanmateix):

Si tu no hi ets, ¿a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?

(Per cert, i entre parèntesis: en més d'una ocasió he estrafet aquests versos adreçant-me al bon amic Francesco Ardolino, amb mi acostumem a barallar-nos cordialment a les reunions en què coincidim. Quan hem de fixar data per a una reunió, si s'escau que a tots ens va bé de trobar-nos un dia en què l'Ardolino ens diu que no pot, insisteixo a buscar una altra data, perquè «Francesco, si tu no hi ets, ¿amb qui em barallaré?»).

Es podrien invocar molts altres homenatges «de poeta a poeta». Tinc ara al cap el que Joan Alcover fa a Rubén Darío, massa llarg perquè el reproduïm aquí (vegeu-lo, però, aquí), que considero espectacular. I ja que d'Alcover passem a Rubén i, per tant, a la literatura castellana, sempre m'ha impactat la dedicatòria de Miguel Hernández a Ramon Sijé, en el paratext que encapçala la seva «Elegía»: «En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería». Per cert, Joan Manuel Serrat musica molt bé l'elegia de Miguel Hernández, però en banalitza lamentablement el paratext en llegir «a quien tanto quería» (ho podeu comprovar aquí). ¿Es pensava Serrat que era un error de l'edició? ¿Qui assessora els nostres cantautors?

Els homenatges «de poeta a poeta» no crec que siguin, doncs, tan insòlits. La condició humana és mesquina, però també generosa. I dubto que en els poetes la mesquinesa assoleixi una proporció més alta, en relació amb la generositat, que en la resta de mortals. Els versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer (noblesse oblige) constitueixen un exemple més, no especialment excels, d'aquesta modalitat de literatura escrita «de poeta a poeta». Ja ho saben: de tant en tant, Homer també s'adormia. I qui diu Homer, diu Maragall.


_________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS: aquí

Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí

Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco

Friedrich Nietzsche l'any 1882

«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»

Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu Les idees religioses de Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.

Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.

I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.

La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé

Les idees religioses de Joan Maragall

En el llibre col·lectiu Les idees religioses de Joan Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de Ramon Pla i Arxé duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.

Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre No et facis posar cendra jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple ornatus al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a No et facis posar cendra, p. 224-25, nota 31.

El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»

Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a No et facis posar cendra, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.

No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.

Maragall, "místic salvatge"

En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.

No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.

A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.

"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles

Carles Miralles

No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".

En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fonamentalment, de la detallada ressenya de Ramon Pla i Arxé i de la llarga al·lusió de Jordi Castellanos, passant per les aportacions d'Anna Punsoda i de Jaume Aulet al debat.

Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia Josep Massot a La Vanguardia, Montserrat Serra a Vilaweb, Teresa Costa-Gramunt a Vilanova Digital i a Tres de Vuit, Lluís Bonada a El Temps, Eduard Brufau a Catalunya Cristiana, Ignasi Franch a El Triangle, M. P. a Actualidad Bibliográfica, Marta Pessarrodona a Lletres, Josep Vall i Mundó a Temes d'Avui, Joan Ferrer i Costa a Revista de Catalunya i Jordi Pigem al Cultura|s La Vanguardia, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.

L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament No et facis posar cendra és la recensió de Carles Miralles a Estudis Romànics. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).

Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".

Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).

Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.

La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.

Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!

Joan Maragall, sense biografia

Joan Maragall

Efectivament, el Vigilant del Far té tota la raó del món. Joan Maragall no té biografia. No tenim la gran biografia que un personatge de la seva talla es mereix. Una biografia que sigui rigorosament documentada i literàriament solvent. Tenim resums biogràfics benintencionats, tots molt antics, i poca cosa més. La meva aportació, amb No et facis posar cendra, vol ser el que en dic una "biografia intel·lectual", és a dir, una reconstrucció del pensament de l'escriptor seguint un fil conductor cronològic. No és, doncs, una biografia-biografia, perquè el centre no és la vida sinó el pensament de l'escriptor.

Hi ha en el meu llibre, això sí, una amplíssima i documentada cronologia de l'escriptor. No és una biografia, perquè són meres dades ordenades cronològicament. Hi falta, naturalment, relat, descripció, interpretació. Però sempre és una base.

Per escriure la gran biografia que Maragall es mereix crec que caldria que algú (el Vigilant suggereix el meu nom, tant de bo tingués el temps i els recursos per aquesta empresa!) s'hi pogués dedicar durant uns anys. Caldria buidar tota l'obra de Maragall publicada i tots els documents conservats a l'Arxiu Joan Maragall, i complementar-ho amb la recerca en altres arxius i hemeroteques i amb el buidatge de les aportacions dels coetanis de Maragall. I caldria, òbviament, ser capaç de processar tota aquesta informació i oferir-la en un relat que fos literàriament solvent. Una biografia ha de ser també una obra literària.

El Vigilant del Far diu que, si ell s'hi posés, tindria part de la feina feta, però es descarta amb aquests termes:

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Té raó i no en té, i ho puc dir en la meva doble condició d'autor i editor. És a dir: certament, les editorials paguen (paguem!) poc (les que paguem, perquè n'hi ha un bon nombre que, amb la coartada de la religió, de la llengua, de la pàtria o de la cultura, no paguen ni malament ni bé: simplement no paguen, perquè la militància ho justifica tot). Però què més voldríem, moltes editorials, que pagar millor els autors. L'editor canalitza els ingressos procedents de la venda dels llibres i de les subvencions rebudes (quan se'n reben); amb aquests ingressos pot atendre totes les factures, incloses les dels autors. A mi, com a autor, ningú no em pagarà les hores que m'ha costat escriure No et facis posar cendra, senzillament perquè el mercat no ho paga: no hi ha prou compradors de llibres d'assaig perquè els autors d'assaig rebem la remuneració que correspondria a les hores esmerçades a fer possible el llibre. El mercat no ho paga, i les subvencions no arriben ni de bon tros a compensar-ho. Hi ajuden, certament, però només això. No em puc apuntar, doncs, a la crítica a la gasiveria dels editors, perquè en conec i pateixo les dificultats, i es fa el que es pot. Jo, si més no, faig el que puc.

I tornem a la biografia que no tenim. Algú l'haurà d'escriure. I quan ho faci, haurà de combatre dos perills. El primer, el de ser presoner de la imatge estereotipada i insofrible que s'ha projectat de Maragall, la imatge "mig de pastisseria de forn de Sant Jaume barceloní", tal com deia el sempre lúcid Gaziel. Però hi ha un segon perill, no menys important: el de ser tan presoner de la necessitat d'apartar-se de la imatge (auto)projectada, que aleshores s'acabi escrivint l'anti-Maragall. És el perill de considerar que tot el que s'ha fet no té cap valor, que els textos de Maragall (incloses "Notes autobiogràfiques" i epistolari) no són més que la projecció del Maragall públic, que hi ha un "gran engany" en tot el que s'ha dit i que l'autèntic Maragall, el de debò, és un lleuger que ens ha enredat a tots, començant per la seva senyora. Maragall es mereix una biografia, no una novel·la.

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»

Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 

Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 

Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 

Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 

Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 

Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 

Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:

A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.

Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:

No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.

¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?

Jordi Castellanos, ¡benvingut a la polèmica!

Jordi Castellanos

No n'he parlat fins avui, perquè estava pendent de la publicació de la meva rèplica a L'Avenç. Sóc dels que donen prioritat al paper, i el paper, ja ho sabem, sempre va més a poc a poc que el món digital...

Però posem el lector d'aquest blog en antecedents: L'Avenç de desembre passat incloïa un article de l'admirat amic Jordi Castellanos titulat "El jove Maragall: reaccionari o progressista?" En els dos primers paràgrafs del text, Castellanos formulava algunes precisions crítiques al meu llibre No et facis posar cendra. M'hauria agradat poder-hi contestar amb detall, matisadament, però no va ser possible. Constret per la limitació d'espai, la meva resposta va ser la següent:

En l’article «El jove Maragall: reaccionari o progressista?» (L’Avenç, 374, p. 36-45), Jordi Castellanos dedica els dos paràgrafs inicials a desqualificar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta, 2010), acusant-me de dogmatisme i falta d’humilitat, de voler presentar un Maragall heterodox i progressista, d’aprofitar-me dissimuladament de l’obra dels antecessors (i, en particular, de tenir poc respecte per Joan-Lluís Marfany) i de desconèixer «els «colors i els matisos» d’allò que estudio. Contestar amb detall aquestes acusacions requeriria un espai del qual no disposo. Tanmateix, m’agradaria deixar constància del següent: 1) les més de 1.300 notes del meu llibre donen fe del meu tribut a les recerques dels qui m’han precedit; 2) cito Marfany en una vintena d’ocasions, i només en cinc és per prendre distàncies (crec que això encara no està prohibit) respecte a punts concrets de la seva obra (no faig cap desqualificació global de les seves aportacions); 3) com Marfany, defenso la compatibilitat entre apassionament i rigor acadèmic, i temo que és aquest apassionament (aquest pathos, aquest entusiasme) el que s’ha confós amb falta d’humilitat; 4) en el meu llibre insisteixo un i altre cop a superar una terminologia tan obsoleta com la dels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall, i 5) la relació establerta per Castellanos entre vitalisme i feixisme, a la qual només falta fer Nietzsche responsable de les cambres de gas de Hitler, em sembla particularment desafortunada.

L'Avenç ha publicat la meva rèplica en l'últim número (376, febrer 2012), juntament amb la resposta que hi dóna Jordi Castellanos:

Amic Ignasi Moreta:
em sap greu que es prengui una petita crítica com una desqualificació global. Jo parteixo del que diu a les pàgines 103-104 del seu llibre en relació amb les afirmacions de Valentí Fiol, de Joan Lluís Marfany i d’altres sobre el reaccionarisme polític del jove Maragall: «Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la “brocha gorda” del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista.» Potser sí que les 1.300 notes garanteixen que el pinzell és fi, però m’haurà de perdonar: sóc un admirador de les brotxes, tan grosses i alhora tan precises, d’aquells estudiosos. El llibre de vostè –i perdoni– es mou obsessionat pels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, tan obsessionat que, de veritat, em sorprèn que digui ara que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall. És una opinió que ens ha tocat escoltar darrerament amb una certa insistència, i no només referida a Maragall, i que no comparteixo. El que cal és evitar simplificacions. Per això, com a exemple gràfic de la complexitat ideològica del tombant de segle, apuntava la relació del vitalisme amb l’irracionalisme i el feixisme, relació reconeguda arreu, tot i que especificava que això no volia dir «que el vitalisme, com a tal, fos reaccionari o feixista». I afegia: «No, no dic això». No deia, doncs, el que em fa dir. També pren algunes altres afirmacions meves com atacs
en contra seu. M’excuso, si cal, de no haver-me explicat millor.

D'entrada, és d'agrair el to de la resposta. A causa de la limitació d'espai el meu text havia quedat una mica brusc, excessivament contundent. Castellanos ha sabut evitar aquest perill. Evidentment, Castellanos i jo estem d'acord amb moltes coses. I discrepem en algunes. Especialment, pel que fa a la terminologia emprada a l'hora de qualificar el pensament de Maragall. Anem a l'article inicial de Castellanos, que s'inicia evocant la desqualificació de Maragall com a conservador que li van llançar, en el seu moment, els eminents estudiosos Eduard Valentí Fiol i Joan-Lluís Marfany. Citat Marfany, Castellanos comenta que en un dels seus textos l’estudiós

situa amb precisió aquell poema que comença «No et facis posar cendra», que ha donat títol a un llibre recent d’Ignasi Moreta. Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall. Cal reconèixer, però, que no sempre la discordança —amb Mañé o amb l’església— han de ser tinguts com antitètics al conservadorisme. N’hi ha prou amb recordar que el vitalisme (explícit en un poema com aquest) és a l’arrel de molts corrents ideològics que desemboquen, entrat el segle XX, en l’irracionalisme i el feixisme. No vull dir, amb això, que el vitalisme, com a tal, sigui reaccionari o feixista. No, no dic això. Només dic que les coses són complexes i que si un es proposa pintar amb «pinzell fi» un quadre històric tot acusant els estudiosos que l’han precedit de pintar aquest mateix quadre amb «brocha gorda», ha de conèixer molt bé el marc, els colors i els matisos, cosa que en el cas al qual em refereixo, no sembla que sigui així.

Ara bé: la meva lectura del poema «Dimecres de Cendra», el primer vers del qual dóna títol al meu llibre, no és cap argumentació a favor de l’heterodòxia de Maragall. L’amable lector m’haurà de disculpar una llarga autocita, imprescincible per desmentir el que Castellanos m’atribueix:

Seria un error presentar el pensament religiós maragallià exclusivament des de l’òptica de l’ortodòxia catòlica, ja sigui per assenyalar-ne la fidelitat, ja sigui per remarcar-ne les desviacions. Aquesta ha estat, en gran mesura, la manera com la bibliografia maragalliana s’ha enfrontat a la temàtica. Però no es pot llegir l’obra d’un autor exclusivament des dels pressupòsits dels seus lectors coetanis: reduir el pensament religiós de Maragall al debat sobre la seva ortodòxia o heterodòxia suposa violentar aquest pensament, ja que tot i que la relació amb el dogma és prou important, i sens dubte influeix en la seva escriptura, no és tanmateix la preocupació central d’un escriptor que, per bé que es considerava catòlic, no vivia de l’Església ni hi tenia més lligams que els habituals d’un laic catòlic del seu temps. A més, estudiar el pensament religiós de Maragall atenent sobretot a les possibles desviacions de la dogmàtica catòlica suposa ignorar la realitat de l’evolució dogmàtica i de la seva divulgació i, sobretot, partir de l’implícit que Maragall era catòlic i només podia i volia ser-ho. I és cert que els interessos religiosos de Maragall són vehiculats en bona mesura pel llenguatge del catolicisme, però també ho és que sobrepassen aquest llenguatge, que li resulta clarament insuficient per expressar-los. (No et facis posar cendra, p. 23-24)

En el mateix llibre, gairebé dues-centes pàgines més endavant, insisteixo en el tema: «El meu objectiu no és certificar l’ortodòxia o l’heterodòxia de Maragall sinó fer comprensible el seu pensament.» (Ibid., p. 206) Tot el meu text està en aquesta línia: explicar el pensament religiós de Maragall en termes d’ortodòxia-heterodòxia és simplista i estèril; s’ha de fer servir un altre mètode. No comprenc, doncs, que se m’atribueixi l’ús d’una terminologia de la qual abomino explícitament. ¿Qui utilitza ara la «brocha gorda»?

Castellanos dóna a entendre, a més, que jo vinculo heterodòxia a progressisme: «Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall.» El que jo dic de «Dimecres de Cendra» és que es tracta d’un poema anticlerical i sensualista, però no veig què té a veure això amb l’heterodòxia. Confondre l’ús d’un llenguatge anticlerical i sensualista amb l’adopció d’una postura ideològico-religiosa heterodoxa em sembla poc afortunat. Novament m’he d’interrogar: ¿qui està utilitzant aquí la «brocha gorda»? Afegir-hi que jo equiparo heterodòxia i progressisme, cosa que no dic enlloc, ens allunya encara més del «pinzell fi».

El ball entre «brocha gorda» i «pinzell fi», que tant joc ens està donant, prové del fragment següent del meu llibre:

Si, en molts casos, l’obra de Maragall està més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis, s’ha de reconèixer que els primers articles al Diario de Barcelona generen en el lector actual la percepció contrària. Cal, però, no fer-ne una lectura massa ràpida: aquests «artículos reaccionarios» al Diario de Barcelona han conduït alguns crítics a dibuixar un Maragall «conservador com una casa de pagès», a parlar d’«el seu conservadorisme aquilosat, el seu monarquisme declarat, i el seu catolicisme militant», o a definir-lo com «un burgès sensat, catòlic i conservador». Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la «brocha gorda» del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista. (Ibid., p. 103-104)

Malgrat la crítica de què sóc objecte a causa d’aquest fragment, avui ho tornaria a escriure. Les citacions que conté el text transcrit corresponen a Eduard Valentí Fiol, Joan-Lluís Marfany i Patrícia Gabancho, i em semblen —les dels dos últims— especialment desafortunades. Naturalment que són «brocha gorda». ¿O hi ha algú capaç de veure-hi un exercici de l’art del matís i la trama fina? Em sembla evident, a més, que la meva crítica s’adreça a les desafortunades formulacions citades, però no a les aportacions globals d’aquests autors a l’estudi de Maragall. D’Eduard Valentí Fiol en sóc fervent admirador, i els seus llibres m’acompanyen des de fa anys (fa poc vaig poder comprar, després de buscar-lo durant deu anys en llibreries de vell, Els clàssics i la literatura catalana moderna, que ja tenia gairebé sencer en fotocòpies). Pel que fa a Joan-Lluís Marfany, és cert que discrepo d’algunes de les seves interpretacions, però també ho és que no m’estic mai d’esmentar els encerts de les seves recerques. En el meu llibre el cito encara més que a Valentí: concretament una vintena de vegades, i (com dic a la meva rèplica) només en cinc ocasions ho faig per prendre distàncies (cosa que encara no han prohibit). ¿Se’m pot acusar de sectari?

Sigui com sigui, em sembla rellevant que un llibre sobre el pensament de Maragall de més de 500 pàgines generi rèpliques i contrarèpliques. Els que investiguem sovint ens sentim sols, molt sols. Barallant-nos amb fantasmes. Treballant amb documents que acumulen pols (¡i cendra!). Polemitzant en la distància del temps amb les aportacions dels qui ens han precedit, sovint difunts. Per això, poder polemitzar entre vius reconforta. Treballem acompanyats. En la coincidència o en la discrepància, Maragall ens apassiona a molts. Si jo fos periodista, diria que aquesta és la notícia.

Jaume Aulet, ¡benvingut a la polèmica!

La recensió del meu llibre No et facis posar cendra que va fer Ramon Pla i Arxé realment ha portat cua. Després de "la recensió de la recensió" publicada per Anna Punsoda ha vingut el "resum de la recensió" de Jaume Aulet al panorama dels estudis sobre literatura catalana contemporània que publica cada any a Serra d'Or. Del meu llibre diu el següent:

El 2010, les commemoracions sobre Joan Maragall comencen a donar fruits. És només una primera collita, amb dos llibres suculents. El primer, d’Ignasi Moreta, se centra en qüestions filosòfiques. És un estudi valuós i ben documentat sobre l’ideari de Maragall —especialment el religiós— que arriba a conclusions sobre l’heterodòxia maragalliana presentades de manera més innovadora del que potser són en realitat. Això passa perquè Maragall era un poeta i no pas un filòsof (a diferència d’alguns dels seus referents), per la qual cosa segurament l’anàlisi literària permetria entrar més a fons en els matisos que Moreta planteja.

Jaume Aulet

L'experiència com a editor m'ha ajudat molt a detectar a l'instant si un crític ha llegit el llibre de què parla o si es limita a glossar la contracoberta. En el cas d'Aulet, la font no és la contracoberta, sinó la recensió de Pla i Arxé (¡a qui cal reconèixer el mèrit de l'originalitat!). L'argument és idèntic: l'elogi a la base documental de la recerca empresa i la crítica a la presentació d'un Maragall que no tindria el gruix filosòfic que jo li atribueixo i del qual jo no en faria la lectura "literària" que li correspon. Hi ha, a més, aquesta irritant referència a "l'heterodòxia maragalliana", una terminologia d'una pobresa i banalitat més que notables i que en el meu llibre blasmo en un parell de llocs. Hagués preferit, és clar, una crítica de primera mà, i per això, en lloc de replicar Aulet, m'he de limitar a remetre a les rèpliques a Pla i Punsoda.

En la continuació del text, Aulet glossa el llibre de D. Sam Abrams, Llegir Maragall, ara. També a Abrams, Aulet li perdona la vida, per dir-ho amb una expressió cara al ressenyat:

El segon llibre és de Sam Abrams i se centra més en aspectes literaris. Darrere d’un títol com el de Llegir Joan Maragall ara s’entreveu una relectura posada al dia. Aquesta n’és la intenció, certament. I ho fa gairebé poema per poema. Tot un repte. És cert que en alguns casos s’apunten trets ben suggeridors, però en general rere una suposada relectura (el relativisme, la modernitat...) s’hi reconeixen els elements essencials de la lectura diguem-ne canònica (anava a dir acadèmica). Val a dir que el llibre està dedicat «a tots els autèntics maragallians», la qual cosa ens pot deixar descol·locats, ja d’entrada.

A banda de canviar-li el títol del llibre, per als del gremi fa somriure aquest "anava a dir acadèmica", un recurs estilístic utilitzat reiteradament per un prestigiós catedràtic emèrit de literatura catalana, mestre de tota una generació de filòlegs. Jo crec que dels mestres n'hem d'heretar la creativitat, l'empenta, l'entusiasme per la feina ben feta, les vies obertes; m'interessen poc, en canvi, els mimetismes que arriben fins i tot a incidir en el propi idiolecte. Hi penso cada cop que llegeixo textos plens de mimètics "O no" i "Anava a dir"...

Coincideixo, això sí, amb Aulet en el desconcert que genera la dedicatòria d'Abrams (en vaig parlar aquí). Potser és cert que les dedicatòries són una qüestió personal que no ha de ser objecte de crítica literària. Però hi ha provocacions molt temptadores, ¡i temo que tant Aulet com jo hi hem caigut de quatre grapes!

I ja que hi som, i tot i que sigui a costa de desviar-me de la temàtica d'aquest bloc, em permeto comentar també el que diu a propòsit de Marta Pessarrodona, una altra de les damnificades pel panorama d'Aulet:

Marta Pessarrodona

La prolífica Marta Pessarrodona ha publicat darrerament dues obres centrades en el tema de l’exili: França 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939. Més que entrar detalladament en una suposada aportació dels dos llibres, em limito a una reflexió gairebé moral. Pessarrodona, que és una gran escriptora, té tot el dret d’escriure sobre el que vulgui. També sobre l’exili, és clar. El que no podem fer és presentar com a estudi acadèmic i científic allò que és, de fet, una recopilació de dades sobre les quals molts cops ni tan sols no s’indica la font de procedència. En molts casos Pessarrodona se serveix de treballs fets per investigadors que potser no tenen la sort de viure a «Mirasol Alt» (i, per tant, a tocar de l’Arxiu Nacional de Catalunya), però que són els qui han estat fent al llarg d’aquests darrers anys les autèntiques aportacions innovadores sobre el tema. Tot té el seu interès, és clar que sí (la divulgació, la difusió, la investigació), però cada cosa ha d’anar al seu lloc i els mèrits ha d’endur-se’ls aquells a qui els corresponen.

El crític ni tan sols no es rebaixa a valorar la "suposada" (sense comentaris) aportació de la "prolífica" (ídem) Pessarrodona, perquè ens ha de donar una lliçó "gairebé moral" (m'agradaria saber què vol dir aquí "gairebé"). Quan algú es disposa a donar lliçons de moral, automàticament em poso a tremolar (em sorprèn que els moralismes clericals d'ahir tinguin aquests revivals tan insospitats). I la lliçó va en la mateixa línia del que Aulet retreia a Abrams: el fet que l'autora no sigui una erudita acadèmica sinó una outsider, una intrusa. M'incomoda. M'incomoden les desqualificacions que fem, des del món acadèmic, de totes les aportacions que no vénen avalades per una universitat, un grup de recerca o un títol acadèmic. Ho veig... ¿com dir-ho?: ¿classista?, ¿gremialista?, ¿corporativista? Una obra s'ha de valorar per l'encert o desencert del seu mètode i els seus resultats, independentment de l'etiqueta en què hem encasellat un determinat autor ("Pessarrodona, que és una gran escriptora"...).

I m'incomoda també la referència al lloc de residència de l'autora ressenyada. ¿Vol dir Aulet que la recerca de Pessarrodona no té mèrit perquè té l'Arxiu Nacional de Catalunya prop de casa, mentre que altres investigadors més esforçats hi han d'anar en cotxe? Si els arguments científics que gasten els acadèmics per desqualificar els outsiders són d'aquesta estofa (prenc el mot de Pere Quart), em sembla que alguna cosa no acaba d'anar bé. La nostra cultura és el que és (¡tenim el país que tenim!), però malgrat tot crec que ens mereixem una crítica una mica menys frívola.