dimarts, 1 de juliol del 2014

Algunes lliçons de Jaume Vallcorba

Jaume Vallcorba / Foto: Quique García / El Mundo


Avui, Jaume Vallcorba ha clausurat el curs del màster d’Edició de l’IDEC que dirigeixen eficaçment, des de fa dinou anys, Javier Aparicio i Dolors Oller. Absent per malaltia, la seva lliçó de clausura ha estat llegida per Sandra Ollo.

Vallcorba ha parlat de llibres. De llibres que tenen tacte, que tenen història. Ha evocat la seva biblioteca particular, que conté llibres llegits en la infantesa, llegits fa trenta estius, llegits ahir o abans d’ahir… Llibres impregnats de taques de vi o de cafè, subratllats (¡sempre a llapis!), marcats pel rastre de lectures antigues o recents. Lector infatigable, Vallcorba ha evocat com la relectura d’un llibre li permet no tan sols rellegir, sinó també rellegir-se, perquè els llibres mantenen les anotacions de les primeres lectures, amb les quals el (re)lector d’avui no sempre està d’acord. La biblioteca personal és no solament el diàleg amb els difunts (Quevedo), sinó també el diàleg amb un mateix a través dels anys i les relectures.

Una editorial constitueix, per als llibres, una mena de marc (per cert, en un llibre il·luminador de Quaderns Crema, El contorn del poema, Pere Ballart ofereix una deliciosa reflexió sobre el marc), de clima comú, d’«aire de família». Vallcorba ha parlat del diàleg que els llibres estableixen entre ells quan formen part d’un mateix catàleg editorial. Els clàssics i els contemporanis es barregen sàviament en els catàlegs de Quaderns Crema i Acantilado: gosaria dir que els antics i els moderns sostenen no pas una querella, sinó un diàleg cordial.

La feina de l’editor, ha dit Vallcorba, ha de ser feta amb amor, però també amb discreció. La forma ha de ser transparent. No ho és quan falla (l’errata que enlletgeix la pàgina) o quan vol cridar l’atenció sobre si mateixa (ha donat l’exemple, claríssim, de determinades lligadures tipogràfiques). El bon tipògraf, però, sap que la seva funció és la de servir el lector, no pas la de posar el lector al seu servei exhibint un repertori de recursos tan cridaner com gratuït. L’única visibilitat, ha dit Vallcorba, que al llibre li és permès de buscar és la de la coberta a les llibreries, on el llibre ha de tractar de destacar entre els altres llibres (sense pagar cap tribut, però, a l’estridència).

Paraules sàvies, les de Vallcorba, avalades per una trajectòria exemplar de quatre dècades dedicades a l’edició. Quan Inês Castel-Branco i jo vam fundar Fragmenta, l’any 2007, els llibres de Quaderns Crema i Acantilado van ser, sens dubte, un model. Quan teníem dubtes sobre la caixa de text, l’interlineat, el cos de lletra, la compaginació dels índexs, la confecció de la pàgina dels crèdits i un llarguíssim etcètera (els dubtes, en el món de l’edició, són inacabables), la tendència sempre era la de mirar de reüll els llibres de Quaderns Crema i Acantilado, investigar «com ho fa en Vallcorba», un recurs que sempre ens ha permès resoldre eficaçment molts problemes. Per això Vallcorba és un referent: perquè el rigor i elegància formal de les seves edicions i l’encert en la configuració d’un catàleg viu fan que la seva tasca editorial sigui modèlica per a la resta d’editors. Per això, ¡gràcies, Jaume!


Enllaç al text complet de la intervenció de Jaume Vallcorba

divendres, 7 de febrer del 2014

La interiorització a l'escola

Exercicis de respiració d'un alumne de l'escola de Lurdes

És un centre educatiu. Una de tantes escoles religioses concertades de Catalunya. ¿Una de tantes? No. No ho és, una de tantes. Aquesta és una escola singular. És una escola on els infants es formen humanament i acadèmicament, però també espiritualment. Amb una espiritualitat que defuig els adjectius confessionals.

A partir dels tres anys, cada matí, en començar les classes, els infants fan «exercicis d’interiorització»: inspiren, aixequen els braços, expiren, tanquen els ulls, els obren, contemplen, visualitzen, fan silenci… Quinze minuts diaris, a l’inici de la jornada, per aprendre a posar el cos en situació de màxima receptivitat. El cos, ja ho sabem, ha estat el gran oblidat de l’espiritualitat cristiana occidental. En aquesta escola eduquen els infants a redescobrir el cos, a donar nom al que senten, a asserenar-se i concentrar-se… A contemplar.

¿I la classe de religió? El mateix que els exercicis matinals d’interioritat: són classes sense adjectiu confessional. Els alumnes hi aprenen els fonaments de la tradició cristiana, però també se’ls ajuda a conèixer i respectar les altres tradicions religioses de la humanitat, així com les conviccions no religioses. D’aquesta manera, la classe de religió aplega tota la comunitat educativa, en lloc de separar-la en funció de la religió que professen els pares. Un model, el de la cultura religiosa a l’escola (en lloc de l’assignatura confessional de religió), que fa anys que s’hauria d’haver implantat a tot l’ensenyament públic i privat del país.

Exercicis d’interiorització i cultura religiosa són dos dels trets distintius de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes, de la Via Augusta de Barcelona. La Comunitat Filipense, titular del centre, ha rebut fa pocs mesos el Memorial Cassià Just concedit per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Un premi per a unes monges que es prenen seriosament l’educació de la interioritat dels infants. ¡Celebrem-ho!

Publicat a Foc Nou, núm. 461 (novembre-desembre del 2013), p. 10.

L'Escola de Lurdes vista per Francesc Moreta

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...