Joan Bada, entre la humilitat i la duresa

Joan Bada

El passat 19 de desembre va morir Joan Bada. Sacerdot postconciliar i historiador de l'Església, va ser professor a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Joan Bada era un home de fermes conviccions. D'una duresa sovint glacial, agreujada per la ironia, tenia tendència a veure el món (començant pel petit món eclesiàstic) en funció de complexes trames conspiratòries. Tanmateix, es feia escoltar per la contundència de les seves afirmacions i pel rigor amb què les expressava.

D'una honestedat de pedra picada, deia sempre el que pensava encara que fer-ho el pogués perjudicar. Sovint era immisericorde a l'hora de jutjar persones i institucions de l'entorn eclesial, sense distingir mai entre "els seus" i "els altres". Més encara: tendia a ser especialment dur amb aquells amb qui tenia més sintonia ideològica. Tenia la lucidesa, això sí, de detectar quan s'havia excedit i la humilitat de disculpar-se amb les persones a qui havia ferit.

Entre les seves últimes recerques abans del declivi físic dels últims anys, hi va haver la qüestió del bisbe Irurita. Els arguments que va oferir per desmentir que fos assassinat per la FAI semblen incontestables. A més, sabia exposar la qüestió amb el rigor de l'historiador positivista que era però també amb la passió del novel·lista capaç de donar forma narrativa a les seves investigacions.

Quan fa onze o dotze anys li vam explicar el projecte de Fragmenta, li va agradar i ens va donar suport. Per això vam comptar amb ell com a assessor de la col·lecció Introduccions. No va faltar mai a cap de les reunions a què el vam convocar. Gràcies per tot el que et devem! Descansa en pau, Joan Bada!

"La sabata", de Josep Palau i Fabre: ens podem enamorar d'un poema deficient?

Josep Palau i Fabre

Avui, a les portes de l'Any Josep Palau i Fabre, un brevíssim comentari i tres esmenes a un dels millors poemes de Palau, "La sabata", un poema que va escandalitzar els cercles resistencialistes de la postguerra. Primer, el text:

He donat el meu cor a una dona barata.

Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?

En les escombraries una vella sabata

fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora

no han tingut la virtut de donar-me el consol

que dona una abraçada, puix que l'home no plora

pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Josep Palau no és àngel ni és un infant model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.

Com que us angunieja que us mostri la ferida,

per això deixo encara la sabata en els fems.

"La sabata" és un enorme poema, però en termes literaris i lingüístics té molts problemes. Et pots enamorar d'un mal poema? Sí, jo estic enamorat d'aquest mal poema. Problemes que hi detecto:

1. "Totes les noies fines que ronden a ma vora / no han tingut la virtut de donar-me el consol / que dona una abraçada". El poema fluiria molt millor amb una petita esmena: "Cap de les noies fines que ronden a ma vora / no ha tingut la virtut de donar-me el consol / que dona una abraçada". Dir que totes les noies fines no han tingut la virtut, etc., pot ser correcte, però resulta estrany. Crec que dir que cap de les noies no ha tingut la virtut, etc., fa el text molt més natural.

2. "Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: /
Josep Palau no és àngel ni és un infant model." Aquest segon vers té una gran solemnitat. És la sentència anunciada pel vers precedent, del qual el separen dos punts. Conté el nom i cognom de l'autor, cosa que accentua aquesta solemnitat gairebé lapidària. Però aquesta solemnitat queda espatllada per la mala factura del vers. Perquè és un vers amb estructura bimembre: subjecte + verb copulatiu + SN. Però el primer cop, el SN va sense determinant ("no és àngel") i el segon amb ("ni és un infant model"). I el vers grinyola de manera lamentable per aquest motiu.
3. "Ara jo els n'ofereixo una de ben fidel". Més que un vers, sembla un exemple sobre l'ús dels pronoms febles en un manual de català fàcil.

I, malgrat tot, és un gran poema. Un poema en què Palau confessa la seva descoberta de la sexualitat a través de l'onanisme (el vers que s'hi refereix és la més desolada descripció que en conec) i de la prostitució. Jo tinc una teoria molt ximple: els escriptors catalans es divideixen entre els que confessen haver descobert la sexualitat en un bordell i els que no ho confessen (que no vol dir que no pugui ser també el cas, però simplement no en parlen). Entre els primers, a més de Palau amb aquest poema, hi ha per exemple Sagarra i Pla.

En el vídeo, Josep Palau i Fabre recitant "La sabata":