Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco

Friedrich Nietzsche l'any 1882

«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»

Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu Les idees religioses de Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.

Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.

I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.