Quan publicar és immoral

Sobresaturació de magatzems

Comento amb un purista (un purista dels que creuen que el comerç és pecat), distesament: «Aquest llibre que estem fent, ¿el vendrem?» S’escandalitza. El llibre parla sobre Déu, i el purista amb qui parlo creu que prenc el nom de Déu en va. Que amb les coses divines no es fan negocis. Que amb la pregunta demostro que supedito la qualitat a la comercialitat. Que em venc per un plat de llenties.

I em pregunto de què serveix publicar tesis doctorals d’altíssima qualitat, cobrar ajuts per fer-ho, i després deixar que el miler d’exemplars publicats s’omplin de pols perquè allò, objectivament, no pot tenir lectors. Publicar és fer públic. Si allò no té públic, no es pot publicar. No s’ha de publicar. És immoral publicar-ho. Només hauríem de publicar allò que es pot vendre. Només hauríem de publicar si, en fer el llibre, hem actuat amb criteris comercials. Només hauríem de publicar si, abans de fer-ho, ens hem preguntat si ho vendríem, i si ens hem respost, amb fonament, que sí. 

Jo no sóc un mecenes

Taula rodona a TV3 sobre l’edició de llibres en l’àmbit de les religions (parlo de fa un any). Tres editors i el presentador. En un moment del debat, el periodista ens pregunta: «¿Vostès han publicat, en alguna ocasió, llibres que sabien que no vendrien però que, tanmateix, consideraven un deure publicar?» Els meus dos col·legues s’apressen a dir que sí, que ho han fet moltes vegades. Quan arriba el meu torn dic que ni en broma. Que, quan m’ha passat (publicar un llibre que considero molt bo i després no vendre’l), ho he considerat un fracàs personal. Naturalment, de fracassos d’aquesta mena n’he tingut. Massa. Però ho he de lamentar, no pas vantar-me’n. La meva feina és aconseguir que l’obra que publico es vengui.

I els en dono un exemple: la Demostració a Teòfil de Lluc. Publicar una obra de més de set-centes pàgines la meitat de les quals són en grec, i amb una introducció i unes notes en què es parla de qüestions filològiques (còdexs, lliçons, fonts textuals, variants, contaminacions, etc.), d’entrada pot semblar una empresa destinada al fracàs més absolut. Si publiques l’obra i no la vens, alguns creuran que has fet una gran aportació a la cultura, a la llengua i al país. Jo crec que l’aportació la fas quan, d’una obra com aquesta, en vens —com ha estat el cas— més de mil exemplars. Però no els vens perquè sí. Els vens perquè has lluitat per vendre’ls. Perquè en publicar el llibre n’has fet una roda de premsa, i has trucat un per un a una vintena de periodistes per animar-los a venir. Perquè després has emès una nota de premsa. Perquè has convençut altres periodistes a entrevistar els traductors de l’obra. Perquè has organitzat set o vuit presentacions del llibre (a Barcelona i a altres llocs del país). Perquè has proposat l’obra al jurat del Premi Ciutat de Barcelona de traducció, i aquest jurat ha considerat l’obra mereixedora del premi. Perquè has demanat a un Narcís Comadira que presentés el llibre, i Comadira ho ha fet amb entusiasme perquè l’obra s’ho valia —i després ho ha explicat en un article de diari.

Res de tot això funcionaria si el llibre no fos bo, si els traductors no treballessin bé, si l’obra no ho mereixés. En un àmbit tan minoritari com el nostre, el públic no és idiota. No serveixen campanyes de màrqueting i promoció si l’obra no està a l’altura. Però, si l’obra està a l’altura, perquè es vengui cal afegir-hi tots aquests esforços de promoció.

Si l’obra es ven, puc sentir que hem complert. Si l’obra no es ven, jo no em sentiré un generós mecenes sinó un mer incompetent.

Tres tipus d’editorials en català hi ha

«Gallia est omnis divisa in partes tres», escrivia Juli Cèsar. Els que vam fer llatí al batxillerat vam aprendre a traduir amb frases com aquesta. La seducció per les divisions tripartides ve de molt antic.

Simplificant —simplificant molt—, podríem dir que també hi ha tres menes d’editorials en llengua catalana. Primer tipus: les editorials «normals», sovint integrades en grans grups, que actuen amb criteris fonamentalment comercials i que publiquen el mateix tipus de llibre que es publica regularment en castellà amb finalitats també fonamentalment comercials.

Segon tipus: les editorials que «fan país». Que fan un gran servei al país. Que publiquen tesis doctorals i obres d’erudició indubtable. Que fan autèntics monuments a la cultura i a la pàtria. Lluiten per tenir ajuts i subvencions (sovint, els autors paguen per publicar, i molt sovint també són les administracions públiques les que en subvencionen les edicions), però no per tenir vendes. Actuen sense criteris comercials, i per això dissenyen les cobertes com feien fa cinquanta anys. O vuitanta. Per això, sovint deixen la contracoberta i les solapes buides: no els cal «vendre» el llibre. (Aquest pecat és també molt habitual en les edicions institucionals.) Sovint, els llibres no els presenten en cap acte públic. No en fan notes de premsa. Ningú no persegueix cap periodista perquè entrevisti els autors que acaben de publicar una novetat. Aquestes editorials acostumen a tenir webs senzilletes, i si tenen presència a les xarxes socials, la hi tenen de manera purament testimonial.

Tercer tipus: les editorials —normalment joves i petites, però no sempre— que treballen amb criteris d’excel·lència científica i, al mateix temps, amb criteris comercials. No renuncien als ajuts públics, però sí als ajuts dels autors. I, sobretot, no renuncien al finançament per part del mercat. Saben que els llibres s’han de vendre. Dissenyen les cobertes a consciència. Cuiden el text a consciència. Compaginen a consciència. No desaprofiten ni un racó del llibre per vendre’l: la contracoberta conté un text, ben cuidat, que convida a comprar el llibre. Una de les solapes serveix per explicar qui és l’autor, amb foto inclosa (foto, naturalment, molt ben triada). L’altra solapa serveix per donar la llista dels altres llibres de la col·lecció (un llibre ajuda a vendre els altres llibres). Aquestes editorials tenen una bona web, un bon servei de premsa i una intensa presència a les xarxes socials. Presenten els llibres i malden per posar-los al centre del debat cultural.

El primer tipus d’editorials és imprescindible per a la normalitat d’una determinada cultura. El tercer tipus és el que de debò la prestigia. Les editorials del segon tipus, si no accepten reciclar-se per passar al tercer grup (algunes ho han fet), el que haurien de fer és desaparèixer tan aviat com sigui possible. Llençar els diners —siguin públics, siguin privats— amb la coartada de la llengua, de la cultura, de la pàtria, de la religió o del que sigui, és un autèntic crim.

Demà, més.

Notes (im)pertinents

Fa dos anys vaig iniciar un blog sobre Joan Maragall. Ens trobàvem en ple Any Maragall, autor al qual jo havia dedicat la meva tesi doctoral i sobre el qual acabava de publicar el llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. El blog volia ser un canal per comentar llibres, lectures, textos, actes, esdeveniments, al voltant de Maragall. L'amable lector hi trobarà més d'una i més de dues amistoses polèmiques entre col·legues lectors de Maragall.

Ara m'ha semblat oportú ampliar el camp de les meves (im)pertinències. Si Maragall deia que "no sols d'amor han bategat mos polsos", aquest blogaire podria dir que no sols de Maragall s'ha nodrit el seu esperit: i és que "altres afanys han governat ma vida". Lector, investigador i editor, aquest blogaire aspira a compartir inquietuds i recerques en el camp de l'edició, la literatura i la cultura en general. Aquest blog (¡gràcies, Inês, pel disseny!) "hereta" els continguts de Lector de Maragall, que continuarà viu. Els posts sobre Maragall es penjaran a tots dos blogs. Els d'altres temàtiques, només aquí.

Ricard Torrents i la poesia «de poeta a poeta»

Jacint Verdaguer

En el meu últim post vaig glossar una molt bona conferència de Ricard Torrents sobre Maragall. Al final del text em permetia discrepar de Torrents en la valoració laudatòria d'uns versos de Maragall a propòsit de la tomba de Verdaguer, als quals Torrents s'havia referit, molt hiperbòlicament al meu parer, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».

Ricard Torrents ha replicat el meu post amb un de seu, que l'amable lector pot llegir aquí. Torrents concedeix que aquests versos estan «aparentment no gaire ben engiponats, com no és pas infreqüent en Maragall» (aquí apareix el tòpic del Maragall poeta maldestre), i matisa que més que d'una poesia es tracta d'un epitafi o una «inscripció sepulcral». Fora d'aquestes puntualitzacions, Torrents no es desdiu del seu hiperbòlic elogi. Al contrari: s'hi referma oferint una lectura dels «versos sepulcrals» de Maragall que en remarca els suposats encerts. I fins i tot elogia el «dring autèntic» del poema «Del Montjuïc, en la tomba nova d'En Verdaguer», que jo vaig criticar durament aquí (com, abans de mi, ja havia fet Sam Abrams). Per cert, el mateix Sam Abrams també ha formulat la seva opinió (taxativa) sobre els «versos sepulcrals» defensats per Torrents: «Òbviament es tracta d'una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer.»

Joan Maragall

Torrents, en canvi, el considera un epitafi «contundent i alat alhora», i en glossa especialment els dos darrers versos, mitjançant els quals Maragall recolliria l'«esplendor» del moment i el projectaria vers la immortalitat. El que més m'ha interessat de la seva argumentació és l'observació que fa sobre l'ús del temps verbal de l'últim verb: «l'esplendor de la parla catalana | damunt la tomba va restar immortal». Sí, aquí em torno a sentir en plena sintonia amb Torrents: en un epitafi d'aquesta mena, el temps previsible hauria estat el futur, és a dir, pronosticar que l'esplendor restarà immortal damunt la tomba. En canvi, el fet d'utilitzar el passat situa Maragall en un futur hipotètic o, millor encara, en un no-temps des del qual contempla els nostres afanys humans, cosa que li permet observar el futur en passat. Maragall, en els moments importants, acostuma a trastocar la concepció convencional del temps.

Torrents parla poc de la pobresa dels dos primers versos («Aquí jau el Poeta. Tot un poble | vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant»), que transmeten una idea bastant tòpica: el poble plora després d'enterrar «el Poeta». I no diu res a propòsit del «damunt» de l'últim vers, que jo continuo sense acabar d'entendre. I, tanmateix, Torrents insisteix a considerar l'epitafi de Maragall com un gran homenatge a Verdaguer, una mostra de generositat «de poeta a poeta» molt singular i infreqüent.

Jo, què volen que els digui, m'estimo més altres homenatges poètics. M'estimo més el mutu homenatge Guerau de Liost - Josep Carner. Ho recorden, ¿oi? Guerau de Liost escriu aquests versos deliciosos:

Voldria ser enterrat al peu
d'aquella font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.

Aquí, aquí sí, hi veig una gran poesia escrita «de poeta a poeta». L'autor evoca un escenari per a ell entranyable, un escenari lligat als records de la infantesa, i és en aquest marc familiar, íntim, entranyablement íntim, on fins i tot voldria ser enterrat, que el poeta declara amb un vers esplèndid la voluntat d'associar-hi la poesia de l'amic: «un dístic em plauria del meu Josep Carner». ¿Volen millor homenatge? Demanar al poeta amic, més encara, al «meu Josep Carner» (un «meu» que indica no pas possessió sinó amistat pregona), que inscrigui un dístic en aquest indret de la geografia íntima i lírica del poeta.

I el «meu Josep Carner» va correspondre (no podia fer altrament) a la petició de l'amic:

Filla del cel, jo só la font de l'Oreneta.
Em descobrí un ocell i em coronà un poeta.

La literatura catalana ofereix molts altres exemples de versos escrits «de poeta a poeta». Pere Quart fa la necrològica de Carles Riba amb aquells versos d'homenatge irònic (però homenatge, tanmateix):

Si tu no hi ets, ¿a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?

(Per cert, i entre parèntesis: en més d'una ocasió he estrafet aquests versos adreçant-me al bon amic Francesco Ardolino, amb mi acostumem a barallar-nos cordialment a les reunions en què coincidim. Quan hem de fixar data per a una reunió, si s'escau que a tots ens va bé de trobar-nos un dia en què l'Ardolino ens diu que no pot, insisteixo a buscar una altra data, perquè «Francesco, si tu no hi ets, ¿amb qui em barallaré?»).

Es podrien invocar molts altres homenatges «de poeta a poeta». Tinc ara al cap el que Joan Alcover fa a Rubén Darío, massa llarg perquè el reproduïm aquí (vegeu-lo, però, aquí), que considero espectacular. I ja que d'Alcover passem a Rubén i, per tant, a la literatura castellana, sempre m'ha impactat la dedicatòria de Miguel Hernández a Ramon Sijé, en el paratext que encapçala la seva «Elegía»: «En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería». Per cert, Joan Manuel Serrat musica molt bé l'elegia de Miguel Hernández, però en banalitza lamentablement el paratext en llegir «a quien tanto quería» (ho podeu comprovar aquí). ¿Es pensava Serrat que era un error de l'edició? ¿Qui assessora els nostres cantautors?

Els homenatges «de poeta a poeta» no crec que siguin, doncs, tan insòlits. La condició humana és mesquina, però també generosa. I dubto que en els poetes la mesquinesa assoleixi una proporció més alta, en relació amb la generositat, que en la resta de mortals. Els versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer (noblesse oblige) constitueixen un exemple més, no especialment excels, d'aquesta modalitat de literatura escrita «de poeta a poeta». Ja ho saben: de tant en tant, Homer també s'adormia. I qui diu Homer, diu Maragall.


_________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS: aquí

Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí

Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco

Friedrich Nietzsche l'any 1882

«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»

Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu Les idees religioses de Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.

Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.

I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.

La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé

Les idees religioses de Joan Maragall

En el llibre col·lectiu Les idees religioses de Joan Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de Ramon Pla i Arxé duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.

Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre No et facis posar cendra jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple ornatus al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a No et facis posar cendra, p. 224-25, nota 31.

El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»

Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a No et facis posar cendra, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.

No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.

Maragall, "místic salvatge"

En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.

No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.

A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.

"La delícia de sentir-se comprès": a propòsit de la recensió de Carles Miralles

Carles Miralles

No sempre ens sentim compresos fins a les entranyes. Maragall s'hi va sentir (o així ho va dir a l'interessat) quan Josep Pijoan va tractar en una ocasió de posar ordre (crec que amb notable encert) en les intuïcions religioses del seu mentor intel·lectual, i va fer servir l'expressió que he posat al títol: "la delícia de sentir-se comprès fins a les entranyes".

En aquest blog he anat fent-me ressò dels principals comentaris crítics que han anat sorgint al voltant del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fonamentalment, de la detallada ressenya de Ramon Pla i Arxé i de la llarga al·lusió de Jordi Castellanos, passant per les aportacions d'Anna Punsoda i de Jaume Aulet al debat.

Però el meu llibre no ha generat solament comentaris desaprovatoris. S'han ocupat del meu llibre amb gran empatia Josep Massot a La Vanguardia, Montserrat Serra a Vilaweb, Teresa Costa-Gramunt a Vilanova Digital i a Tres de Vuit, Lluís Bonada a El Temps, Eduard Brufau a Catalunya Cristiana, Ignasi Franch a El Triangle, M. P. a Actualidad Bibliográfica, Marta Pessarrodona a Lletres, Josep Vall i Mundó a Temes d'Avui, Joan Ferrer i Costa a Revista de Catalunya i Jordi Pigem al Cultura|s La Vanguardia, entre altres. A tots (també als més crítics amb la meva lectura de Maragall) els estic molt agraït per l'atenció que han prestat al meu llibre.

L'últim text que ha sortit per ressenyar àmpliament No et facis posar cendra és la recensió de Carles Miralles a Estudis Romànics. És un text que m'ha fet sentir-me llegit, comprès, respectat i valorat, i això no passa cada dia. Miralles no s'està, òbviament, de discutir alguns aspectes del meu llibre, cosa que també li agraeixo. La crítica que fa al "Breu glossari filosòfic de l'últim Maragall", per exemple, em sembla justíssima. Em sento llegit i comprès per Miralles perquè en cap moment no em fa dir el que no dic ni m'atribueix intencions que no tinc, com m'ha passat amb altres lectures del meu llibre (Pla i Arxé diu que pretenc presentar un Maragall heterodox, Castellanos diu que estic obsedit pel progressisme i l'heterodòxia...).

Però, sobretot, agraeixo a Miralles que destaqui tres cops la meva lectura dels textos de Maragall. On altres han dit que jo no faig una lectura literària dels poemes, o que els sotmeto a una lectura ideològica, o que hi projecto els meus interessos intel·lectuals, Miralles sosté que "Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat"; més tard insisteix que "pertot trobem, en l'exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix"; finalment, tot i defensar que Maragall ha de ser llegit més com a poeta que com a pensador, Miralles no s'està d'agrair que "qui el llegeix com a pensador tracti amb tanta cura i atenció també la seva poesia".

Personalment, valoro moltíssim aquesta última afirmació. Maragall ha estat estudiat (i està sent estudiat) fonamentalment per filòlegs. Però també s'hi han aproximat ocasionalment alguns filòsofs. Penso en Ferrater Mora (Oriol Ponsatí-Murlà ha reivindicat últimament la seva lectura de Maragall), en Eugenio Trías, en Norbert Bilbeny o, més recentment, en Antoni Mora. Però el gruix dels estudis maragallians el fan els filòlegs. I és lògic que sigui així: Maragall és fonamentament un escriptor, un autor canònic de la literatura catalana més que d'una suposada filosofia catalana. El que passa és que Maragall té un pensament propi d'una gran potència, sempre des del meu punt de vista (quan ho vaig defensar en el Simposi sobre Maragall de la Universitat de Girona, l'any 2010, Terricabras va replicar que, malgrat el que jo deia, ¡ell es quedava amb el poeta!).

Reivindico, doncs, la importància del pensament de Maragall, però sense convertir-lo en un filòsof professional o acadèmic; prefereixo parlar de Maragall com a "pensador", un terme prou ampli i flexible com per fer justícia a la tasca de Maragall. Poeta i pensador. No sempre els que han posat en relleu la importància del pensament de Maragall han prestat als poemes l'atenció que es mereixen; menys atenció encara han prestat a la bibliografia crítica que la filologia catalana els ha dedicat. Recordo fins i tot una tesina inèdita sobre la religiositat de Maragall l'autora de la qual excloïa completament la poesia de la seva anàlisi per la multiplicitat d'interpretacions a què es prestava.

La meva intenció, en canvi, ha estat sempre arribar al pensament de Maragall però fer-ho des del text. Des de la lectura del text. Entenent per text no solament l'article o l'assaig, sinó també el poema. Partir del text (poètic, periodístic, assagístic), partir del que la filologia ens diu del text, per arribar al pensament del qual aquest text és expressió. La feina dels filòlegs (he fet, i faig, molta feina de filòleg) em sembla de vegades massa positivista, massa arran de terra, però prefereixo una aportació positivista sòlida que una especulació aparentment brillant però sense base textual. Jo sempre em sento, però, entre els uns i els altres. Intentant extreure el pensament de l'autor, però fer-ho sense renunciar a les eines del filòleg. Sense oblidar el text.

Sigui com sigui, les aportacions de Miralles i totes les altres que he esmentat formen part, per mi, del meu llibre. Quan evoquem un llibre, evoquem el llibre i també les lectures que s'han fet d'aquell llibre. El meu llibre no és només meu; també el sento associat a les lectures que se n'han fet. I a tots els agraeixo moltíssim la seva aportació. També a aquells de qui no m'he sentit comprès, no solament perquè potser revelen que sóc jo qui no s'ha sabut explicar, sinó també perquè han estat ocasió per precisar amb més detall la meva lectura de Maragall. La pitjor recepció d'un llibre és el silenci, no pas la crítica. Per això, ¡gràcies!