És un debat
recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys
després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la
destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu
llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i
justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part
aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll:
els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el
silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els
escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i
maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les
vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del
capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor
torna a obrir el debat. I així anem fent…
Qui això escriu
és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel
magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en
els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el
distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política
de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No
n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un
servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són
novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a
la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de
la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors
que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat
de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de
contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei
a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de
resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi
i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro.
Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe
que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria
buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat
exclusiva?
El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en
relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a
prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les
llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres
fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un
model de llibreria com a lloc on «passen coses» i no només on «es venen
productes». Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres
culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada
comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el
llibre de fons!
Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals
(aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns
ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el
llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que
els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però
esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts
a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt,
moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple
Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara
que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de
comunicació. El que no és novetat no existeix.
Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte
vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora.
La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys,
¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre
està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa
ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a
comprar-lo: no és novetat.
I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. I més d'un cop m'he trobat amb la dificultat de trobar al mercat llibres de fons de fa deu, quinze, vint anys, que s'han descatalogat no per exhauriment natural, sinó per destrucció d'estocs.
No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla
gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els
pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un
canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de
comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters,
periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia
de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas,
factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen
ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura
i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya)
podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen
els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: «¿Vols ajuts per publicar? No
destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig
ajudar abans d’ahir!» Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per
a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser
un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als
responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que
s’obri el debat!
Publicat a Núvol (31-5-2016)
Pel preu de destrucció més d'un autor estaria disposat a adquirir l'estoc condemnat, son fill patibulari i provar de donar-hi una segona vida, posem per cas humil, com a obsequi.
ResponElimina