Joan Maragall, sense biografia

Joan Maragall

Efectivament, el Vigilant del Far té tota la raó del món. Joan Maragall no té biografia. No tenim la gran biografia que un personatge de la seva talla es mereix. Una biografia que sigui rigorosament documentada i literàriament solvent. Tenim resums biogràfics benintencionats, tots molt antics, i poca cosa més. La meva aportació, amb No et facis posar cendra, vol ser el que en dic una "biografia intel·lectual", és a dir, una reconstrucció del pensament de l'escriptor seguint un fil conductor cronològic. No és, doncs, una biografia-biografia, perquè el centre no és la vida sinó el pensament de l'escriptor.

Hi ha en el meu llibre, això sí, una amplíssima i documentada cronologia de l'escriptor. No és una biografia, perquè són meres dades ordenades cronològicament. Hi falta, naturalment, relat, descripció, interpretació. Però sempre és una base.

Per escriure la gran biografia que Maragall es mereix crec que caldria que algú (el Vigilant suggereix el meu nom, tant de bo tingués el temps i els recursos per aquesta empresa!) s'hi pogués dedicar durant uns anys. Caldria buidar tota l'obra de Maragall publicada i tots els documents conservats a l'Arxiu Joan Maragall, i complementar-ho amb la recerca en altres arxius i hemeroteques i amb el buidatge de les aportacions dels coetanis de Maragall. I caldria, òbviament, ser capaç de processar tota aquesta informació i oferir-la en un relat que fos literàriament solvent. Una biografia ha de ser també una obra literària.

El Vigilant del Far diu que, si ell s'hi posés, tindria part de la feina feta, però es descarta amb aquests termes:

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Té raó i no en té, i ho puc dir en la meva doble condició d'autor i editor. És a dir: certament, les editorials paguen (paguem!) poc (les que paguem, perquè n'hi ha un bon nombre que, amb la coartada de la religió, de la llengua, de la pàtria o de la cultura, no paguen ni malament ni bé: simplement no paguen, perquè la militància ho justifica tot). Però què més voldríem, moltes editorials, que pagar millor els autors. L'editor canalitza els ingressos procedents de la venda dels llibres i de les subvencions rebudes (quan se'n reben); amb aquests ingressos pot atendre totes les factures, incloses les dels autors. A mi, com a autor, ningú no em pagarà les hores que m'ha costat escriure No et facis posar cendra, senzillament perquè el mercat no ho paga: no hi ha prou compradors de llibres d'assaig perquè els autors d'assaig rebem la remuneració que correspondria a les hores esmerçades a fer possible el llibre. El mercat no ho paga, i les subvencions no arriben ni de bon tros a compensar-ho. Hi ajuden, certament, però només això. No em puc apuntar, doncs, a la crítica a la gasiveria dels editors, perquè en conec i pateixo les dificultats, i es fa el que es pot. Jo, si més no, faig el que puc.

I tornem a la biografia que no tenim. Algú l'haurà d'escriure. I quan ho faci, haurà de combatre dos perills. El primer, el de ser presoner de la imatge estereotipada i insofrible que s'ha projectat de Maragall, la imatge "mig de pastisseria de forn de Sant Jaume barceloní", tal com deia el sempre lúcid Gaziel. Però hi ha un segon perill, no menys important: el de ser tan presoner de la necessitat d'apartar-se de la imatge (auto)projectada, que aleshores s'acabi escrivint l'anti-Maragall. És el perill de considerar que tot el que s'ha fet no té cap valor, que els textos de Maragall (incloses "Notes autobiogràfiques" i epistolari) no són més que la projecció del Maragall públic, que hi ha un "gran engany" en tot el que s'ha dit i que l'autèntic Maragall, el de debò, és un lleuger que ens ha enredat a tots, començant per la seva senyora. Maragall es mereix una biografia, no una novel·la.

Narcís Comadira: «Joan Maragall baixa a prendre el te»

Narcís Comadira

No, evidentment que no: no convertiré Narcís Comadira en un maragallià. Tampoc en un maragallista. (Ja saben allò dels maragallians i els maragallistes: simplificant la distinció de Riba, els primers adoren Maragall, els segons l’estudien.) En el congrés internacional sobre Maragall que vam celebrar la tardor passada a la Universitat de Barcelona, Comadira —que hi va participar en una taula de poetes hàbilment moderada per Susanna Rafart— es va distanciar de Maragall, especialment en el terreny lingüístic. Tot això és prou sabut.

Amb tot, hi ha un poema de Comadira sobre Maragall que valdria la pena recuperar. Ho va fer Susanna Rafart a la taula rodona esmentada (¡Comadira mateix va dir que no el recordava!). I ho ha fet també recentment Sam Abrams, que l’encerta plenament a l’hora de relacionar-lo amb el llibre de Josep Pijoan El meu Don Joan Maragall, la font més clara del poema. Però anem en primer lloc al poema en si:

Joan Maragall baixa a prendre el te 

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja. 

Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta. 

Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta. 

Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades. 

Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges. 

Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla. 

Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Jo, què volen que els digui, aquest poema el trobo molt simpàtic. És caricaturesc, òbviament, però aquest fet no crec que el converteixi en una arma per alliberar-se de la influència de Maragall, com sosté Abrams (ho diu a «Tres reedicions ben oportunes», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, núm. 135, agost 2011, p. 101). Evidentment, el poema no és cap homenatge a Maragall. Però tampoc no crec que es rabegi en la crítica. El punt caricaturesc del poema té prou tendresa com per fer-nos estimable el poeta retratat. Fins i tot, a mesura que el rellegeixo, hi vaig trobant, més enllà de la caricatura, la presentació d’una realitat més àmplia que viuen tots els creadors.

«Joan Maragall baixa a prendre el te» és la recreació del xoc entre els espais literaris i mentals del poeta i la seva socialització en un entorn familiar i intel·lectual. El xoc entre l’escriptura i la quotidianitat. Entre la poesia i les convencions burgeses. Pijoan explica, a El meu Don Joan Maragall, que el poeta treballava al seu despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi fins a l’hora de prendre el te:

A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.
Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’En Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona: les encasades, tortells i ensiamades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.

Pijoan posat en vers: això és, d’entrada, «Joan Maragall baixa a prendre el te». Fins i tot compareixen les torrades que acompanyaven el te els dies en què no hi havia les llaminadures de les germanes. Però gosaria dir que tant Pijoan com Comadira fan molt més que caricaturitzar el poeta. Tots dos han comprès, perquè segurament tots dos ho han viscut —¡i qui no ho ha viscut!—, el xoc entre les Muses i els horaris. La dedicació a l’escriptura, al pensament, a l’esperit, es veu interrompuda per les convencions, els horaris, els àpats, les visites, la família… Hi insisteixo: ¿qui no ho ha viscut? És un moment dolorós, el de deixar la ploma per atendre les mínimes obligacions que imposa la socialització. Per això —ens diu Comadira—, el poeta «apenat diu adéu a les Muses», «desa la ploma» i «amb tristesa s’atansa a la porta». En aquest instant, no és la vista (perquè «tot és fosc») sinó l’oïda («una feble remor de conversa») i l’olfacte («l’oloreta que fan les torrades») allò que li fa percebre la realitat a la qual s’incorporarà. Hi torno: el xoc és dolorós, i requereix temps per convertir-lo en una suau transició. Per això Comadira s’imagina (i ara el que llegim no és Pijoan versificat, sinó Comadira pur) el descens reposat del poeta per l’escala fosca de la torre: malgrat l’acció de baixar per l’escala, malgrat la remor de converses i l’oloreta de les torrades, l’enteniment de l'escriptor continua en mans de les Muses: per això ens diu que «el segueixen els espectres dels seus personatges».

I, finalment, el xoc final: el poeta compareix al menjador, on l’esperen família i amics. Doncs fins i tot arribats aquí, Comadira aconsegueix que Maragall transformi el xoc en un trànsit prolongat:

No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.

¿Què és «Joan Maragall baixa a prendre el te?» ¿Una manera d’exorcitzar la possible influència de Maragall, presentant-lo sotmès a les servituds d’un marc familiar i burgès? ¿O es tracta d’una recreació —amb Maragall com a mer pretext— d’aquest instant dolorós que viuen tots els creadors, per misàntrops i maleïts que siguin, en què la dedicació a la vida de l’esperit es veu interrompuda per la prosa de la vida quotidiana?

Jordi Castellanos, ¡benvingut a la polèmica!

Jordi Castellanos

No n'he parlat fins avui, perquè estava pendent de la publicació de la meva rèplica a L'Avenç. Sóc dels que donen prioritat al paper, i el paper, ja ho sabem, sempre va més a poc a poc que el món digital...

Però posem el lector d'aquest blog en antecedents: L'Avenç de desembre passat incloïa un article de l'admirat amic Jordi Castellanos titulat "El jove Maragall: reaccionari o progressista?" En els dos primers paràgrafs del text, Castellanos formulava algunes precisions crítiques al meu llibre No et facis posar cendra. M'hauria agradat poder-hi contestar amb detall, matisadament, però no va ser possible. Constret per la limitació d'espai, la meva resposta va ser la següent:

En l’article «El jove Maragall: reaccionari o progressista?» (L’Avenç, 374, p. 36-45), Jordi Castellanos dedica els dos paràgrafs inicials a desqualificar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta, 2010), acusant-me de dogmatisme i falta d’humilitat, de voler presentar un Maragall heterodox i progressista, d’aprofitar-me dissimuladament de l’obra dels antecessors (i, en particular, de tenir poc respecte per Joan-Lluís Marfany) i de desconèixer «els «colors i els matisos» d’allò que estudio. Contestar amb detall aquestes acusacions requeriria un espai del qual no disposo. Tanmateix, m’agradaria deixar constància del següent: 1) les més de 1.300 notes del meu llibre donen fe del meu tribut a les recerques dels qui m’han precedit; 2) cito Marfany en una vintena d’ocasions, i només en cinc és per prendre distàncies (crec que això encara no està prohibit) respecte a punts concrets de la seva obra (no faig cap desqualificació global de les seves aportacions); 3) com Marfany, defenso la compatibilitat entre apassionament i rigor acadèmic, i temo que és aquest apassionament (aquest pathos, aquest entusiasme) el que s’ha confós amb falta d’humilitat; 4) en el meu llibre insisteixo un i altre cop a superar una terminologia tan obsoleta com la dels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall, i 5) la relació establerta per Castellanos entre vitalisme i feixisme, a la qual només falta fer Nietzsche responsable de les cambres de gas de Hitler, em sembla particularment desafortunada.

L'Avenç ha publicat la meva rèplica en l'últim número (376, febrer 2012), juntament amb la resposta que hi dóna Jordi Castellanos:

Amic Ignasi Moreta:
em sap greu que es prengui una petita crítica com una desqualificació global. Jo parteixo del que diu a les pàgines 103-104 del seu llibre en relació amb les afirmacions de Valentí Fiol, de Joan Lluís Marfany i d’altres sobre el reaccionarisme polític del jove Maragall: «Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la “brocha gorda” del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista.» Potser sí que les 1.300 notes garanteixen que el pinzell és fi, però m’haurà de perdonar: sóc un admirador de les brotxes, tan grosses i alhora tan precises, d’aquells estudiosos. El llibre de vostè –i perdoni– es mou obsessionat pels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, tan obsessionat que, de veritat, em sorprèn que digui ara que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall. És una opinió que ens ha tocat escoltar darrerament amb una certa insistència, i no només referida a Maragall, i que no comparteixo. El que cal és evitar simplificacions. Per això, com a exemple gràfic de la complexitat ideològica del tombant de segle, apuntava la relació del vitalisme amb l’irracionalisme i el feixisme, relació reconeguda arreu, tot i que especificava que això no volia dir «que el vitalisme, com a tal, fos reaccionari o feixista». I afegia: «No, no dic això». No deia, doncs, el que em fa dir. També pren algunes altres afirmacions meves com atacs
en contra seu. M’excuso, si cal, de no haver-me explicat millor.

D'entrada, és d'agrair el to de la resposta. A causa de la limitació d'espai el meu text havia quedat una mica brusc, excessivament contundent. Castellanos ha sabut evitar aquest perill. Evidentment, Castellanos i jo estem d'acord amb moltes coses. I discrepem en algunes. Especialment, pel que fa a la terminologia emprada a l'hora de qualificar el pensament de Maragall. Anem a l'article inicial de Castellanos, que s'inicia evocant la desqualificació de Maragall com a conservador que li van llançar, en el seu moment, els eminents estudiosos Eduard Valentí Fiol i Joan-Lluís Marfany. Citat Marfany, Castellanos comenta que en un dels seus textos l’estudiós

situa amb precisió aquell poema que comença «No et facis posar cendra», que ha donat títol a un llibre recent d’Ignasi Moreta. Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall. Cal reconèixer, però, que no sempre la discordança —amb Mañé o amb l’església— han de ser tinguts com antitètics al conservadorisme. N’hi ha prou amb recordar que el vitalisme (explícit en un poema com aquest) és a l’arrel de molts corrents ideològics que desemboquen, entrat el segle XX, en l’irracionalisme i el feixisme. No vull dir, amb això, que el vitalisme, com a tal, sigui reaccionari o feixista. No, no dic això. Només dic que les coses són complexes i que si un es proposa pintar amb «pinzell fi» un quadre històric tot acusant els estudiosos que l’han precedit de pintar aquest mateix quadre amb «brocha gorda», ha de conèixer molt bé el marc, els colors i els matisos, cosa que en el cas al qual em refereixo, no sembla que sigui així.

Ara bé: la meva lectura del poema «Dimecres de Cendra», el primer vers del qual dóna títol al meu llibre, no és cap argumentació a favor de l’heterodòxia de Maragall. L’amable lector m’haurà de disculpar una llarga autocita, imprescincible per desmentir el que Castellanos m’atribueix:

Seria un error presentar el pensament religiós maragallià exclusivament des de l’òptica de l’ortodòxia catòlica, ja sigui per assenyalar-ne la fidelitat, ja sigui per remarcar-ne les desviacions. Aquesta ha estat, en gran mesura, la manera com la bibliografia maragalliana s’ha enfrontat a la temàtica. Però no es pot llegir l’obra d’un autor exclusivament des dels pressupòsits dels seus lectors coetanis: reduir el pensament religiós de Maragall al debat sobre la seva ortodòxia o heterodòxia suposa violentar aquest pensament, ja que tot i que la relació amb el dogma és prou important, i sens dubte influeix en la seva escriptura, no és tanmateix la preocupació central d’un escriptor que, per bé que es considerava catòlic, no vivia de l’Església ni hi tenia més lligams que els habituals d’un laic catòlic del seu temps. A més, estudiar el pensament religiós de Maragall atenent sobretot a les possibles desviacions de la dogmàtica catòlica suposa ignorar la realitat de l’evolució dogmàtica i de la seva divulgació i, sobretot, partir de l’implícit que Maragall era catòlic i només podia i volia ser-ho. I és cert que els interessos religiosos de Maragall són vehiculats en bona mesura pel llenguatge del catolicisme, però també ho és que sobrepassen aquest llenguatge, que li resulta clarament insuficient per expressar-los. (No et facis posar cendra, p. 23-24)

En el mateix llibre, gairebé dues-centes pàgines més endavant, insisteixo en el tema: «El meu objectiu no és certificar l’ortodòxia o l’heterodòxia de Maragall sinó fer comprensible el seu pensament.» (Ibid., p. 206) Tot el meu text està en aquesta línia: explicar el pensament religiós de Maragall en termes d’ortodòxia-heterodòxia és simplista i estèril; s’ha de fer servir un altre mètode. No comprenc, doncs, que se m’atribueixi l’ús d’una terminologia de la qual abomino explícitament. ¿Qui utilitza ara la «brocha gorda»?

Castellanos dóna a entendre, a més, que jo vinculo heterodòxia a progressisme: «Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall.» El que jo dic de «Dimecres de Cendra» és que es tracta d’un poema anticlerical i sensualista, però no veig què té a veure això amb l’heterodòxia. Confondre l’ús d’un llenguatge anticlerical i sensualista amb l’adopció d’una postura ideològico-religiosa heterodoxa em sembla poc afortunat. Novament m’he d’interrogar: ¿qui està utilitzant aquí la «brocha gorda»? Afegir-hi que jo equiparo heterodòxia i progressisme, cosa que no dic enlloc, ens allunya encara més del «pinzell fi».

El ball entre «brocha gorda» i «pinzell fi», que tant joc ens està donant, prové del fragment següent del meu llibre:

Si, en molts casos, l’obra de Maragall està més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis, s’ha de reconèixer que els primers articles al Diario de Barcelona generen en el lector actual la percepció contrària. Cal, però, no fer-ne una lectura massa ràpida: aquests «artículos reaccionarios» al Diario de Barcelona han conduït alguns crítics a dibuixar un Maragall «conservador com una casa de pagès», a parlar d’«el seu conservadorisme aquilosat, el seu monarquisme declarat, i el seu catolicisme militant», o a definir-lo com «un burgès sensat, catòlic i conservador». Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la «brocha gorda» del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista. (Ibid., p. 103-104)

Malgrat la crítica de què sóc objecte a causa d’aquest fragment, avui ho tornaria a escriure. Les citacions que conté el text transcrit corresponen a Eduard Valentí Fiol, Joan-Lluís Marfany i Patrícia Gabancho, i em semblen —les dels dos últims— especialment desafortunades. Naturalment que són «brocha gorda». ¿O hi ha algú capaç de veure-hi un exercici de l’art del matís i la trama fina? Em sembla evident, a més, que la meva crítica s’adreça a les desafortunades formulacions citades, però no a les aportacions globals d’aquests autors a l’estudi de Maragall. D’Eduard Valentí Fiol en sóc fervent admirador, i els seus llibres m’acompanyen des de fa anys (fa poc vaig poder comprar, després de buscar-lo durant deu anys en llibreries de vell, Els clàssics i la literatura catalana moderna, que ja tenia gairebé sencer en fotocòpies). Pel que fa a Joan-Lluís Marfany, és cert que discrepo d’algunes de les seves interpretacions, però també ho és que no m’estic mai d’esmentar els encerts de les seves recerques. En el meu llibre el cito encara més que a Valentí: concretament una vintena de vegades, i (com dic a la meva rèplica) només en cinc ocasions ho faig per prendre distàncies (cosa que encara no han prohibit). ¿Se’m pot acusar de sectari?

Sigui com sigui, em sembla rellevant que un llibre sobre el pensament de Maragall de més de 500 pàgines generi rèpliques i contrarèpliques. Els que investiguem sovint ens sentim sols, molt sols. Barallant-nos amb fantasmes. Treballant amb documents que acumulen pols (¡i cendra!). Polemitzant en la distància del temps amb les aportacions dels qui ens han precedit, sovint difunts. Per això, poder polemitzar entre vius reconforta. Treballem acompanyats. En la coincidència o en la discrepància, Maragall ens apassiona a molts. Si jo fos periodista, diria que aquesta és la notícia.

Jaume Aulet, ¡benvingut a la polèmica!

La recensió del meu llibre No et facis posar cendra que va fer Ramon Pla i Arxé realment ha portat cua. Després de "la recensió de la recensió" publicada per Anna Punsoda ha vingut el "resum de la recensió" de Jaume Aulet al panorama dels estudis sobre literatura catalana contemporània que publica cada any a Serra d'Or. Del meu llibre diu el següent:

El 2010, les commemoracions sobre Joan Maragall comencen a donar fruits. És només una primera collita, amb dos llibres suculents. El primer, d’Ignasi Moreta, se centra en qüestions filosòfiques. És un estudi valuós i ben documentat sobre l’ideari de Maragall —especialment el religiós— que arriba a conclusions sobre l’heterodòxia maragalliana presentades de manera més innovadora del que potser són en realitat. Això passa perquè Maragall era un poeta i no pas un filòsof (a diferència d’alguns dels seus referents), per la qual cosa segurament l’anàlisi literària permetria entrar més a fons en els matisos que Moreta planteja.

Jaume Aulet

L'experiència com a editor m'ha ajudat molt a detectar a l'instant si un crític ha llegit el llibre de què parla o si es limita a glossar la contracoberta. En el cas d'Aulet, la font no és la contracoberta, sinó la recensió de Pla i Arxé (¡a qui cal reconèixer el mèrit de l'originalitat!). L'argument és idèntic: l'elogi a la base documental de la recerca empresa i la crítica a la presentació d'un Maragall que no tindria el gruix filosòfic que jo li atribueixo i del qual jo no en faria la lectura "literària" que li correspon. Hi ha, a més, aquesta irritant referència a "l'heterodòxia maragalliana", una terminologia d'una pobresa i banalitat més que notables i que en el meu llibre blasmo en un parell de llocs. Hagués preferit, és clar, una crítica de primera mà, i per això, en lloc de replicar Aulet, m'he de limitar a remetre a les rèpliques a Pla i Punsoda.

En la continuació del text, Aulet glossa el llibre de D. Sam Abrams, Llegir Maragall, ara. També a Abrams, Aulet li perdona la vida, per dir-ho amb una expressió cara al ressenyat:

El segon llibre és de Sam Abrams i se centra més en aspectes literaris. Darrere d’un títol com el de Llegir Joan Maragall ara s’entreveu una relectura posada al dia. Aquesta n’és la intenció, certament. I ho fa gairebé poema per poema. Tot un repte. És cert que en alguns casos s’apunten trets ben suggeridors, però en general rere una suposada relectura (el relativisme, la modernitat...) s’hi reconeixen els elements essencials de la lectura diguem-ne canònica (anava a dir acadèmica). Val a dir que el llibre està dedicat «a tots els autèntics maragallians», la qual cosa ens pot deixar descol·locats, ja d’entrada.

A banda de canviar-li el títol del llibre, per als del gremi fa somriure aquest "anava a dir acadèmica", un recurs estilístic utilitzat reiteradament per un prestigiós catedràtic emèrit de literatura catalana, mestre de tota una generació de filòlegs. Jo crec que dels mestres n'hem d'heretar la creativitat, l'empenta, l'entusiasme per la feina ben feta, les vies obertes; m'interessen poc, en canvi, els mimetismes que arriben fins i tot a incidir en el propi idiolecte. Hi penso cada cop que llegeixo textos plens de mimètics "O no" i "Anava a dir"...

Coincideixo, això sí, amb Aulet en el desconcert que genera la dedicatòria d'Abrams (en vaig parlar aquí). Potser és cert que les dedicatòries són una qüestió personal que no ha de ser objecte de crítica literària. Però hi ha provocacions molt temptadores, ¡i temo que tant Aulet com jo hi hem caigut de quatre grapes!

I ja que hi som, i tot i que sigui a costa de desviar-me de la temàtica d'aquest bloc, em permeto comentar també el que diu a propòsit de Marta Pessarrodona, una altra de les damnificades pel panorama d'Aulet:

Marta Pessarrodona

La prolífica Marta Pessarrodona ha publicat darrerament dues obres centrades en el tema de l’exili: França 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939. Més que entrar detalladament en una suposada aportació dels dos llibres, em limito a una reflexió gairebé moral. Pessarrodona, que és una gran escriptora, té tot el dret d’escriure sobre el que vulgui. També sobre l’exili, és clar. El que no podem fer és presentar com a estudi acadèmic i científic allò que és, de fet, una recopilació de dades sobre les quals molts cops ni tan sols no s’indica la font de procedència. En molts casos Pessarrodona se serveix de treballs fets per investigadors que potser no tenen la sort de viure a «Mirasol Alt» (i, per tant, a tocar de l’Arxiu Nacional de Catalunya), però que són els qui han estat fent al llarg d’aquests darrers anys les autèntiques aportacions innovadores sobre el tema. Tot té el seu interès, és clar que sí (la divulgació, la difusió, la investigació), però cada cosa ha d’anar al seu lloc i els mèrits ha d’endur-se’ls aquells a qui els corresponen.

El crític ni tan sols no es rebaixa a valorar la "suposada" (sense comentaris) aportació de la "prolífica" (ídem) Pessarrodona, perquè ens ha de donar una lliçó "gairebé moral" (m'agradaria saber què vol dir aquí "gairebé"). Quan algú es disposa a donar lliçons de moral, automàticament em poso a tremolar (em sorprèn que els moralismes clericals d'ahir tinguin aquests revivals tan insospitats). I la lliçó va en la mateixa línia del que Aulet retreia a Abrams: el fet que l'autora no sigui una erudita acadèmica sinó una outsider, una intrusa. M'incomoda. M'incomoden les desqualificacions que fem, des del món acadèmic, de totes les aportacions que no vénen avalades per una universitat, un grup de recerca o un títol acadèmic. Ho veig... ¿com dir-ho?: ¿classista?, ¿gremialista?, ¿corporativista? Una obra s'ha de valorar per l'encert o desencert del seu mètode i els seus resultats, independentment de l'etiqueta en què hem encasellat un determinat autor ("Pessarrodona, que és una gran escriptora"...).

I m'incomoda també la referència al lloc de residència de l'autora ressenyada. ¿Vol dir Aulet que la recerca de Pessarrodona no té mèrit perquè té l'Arxiu Nacional de Catalunya prop de casa, mentre que altres investigadors més esforçats hi han d'anar en cotxe? Si els arguments científics que gasten els acadèmics per desqualificar els outsiders són d'aquesta estofa (prenc el mot de Pere Quart), em sembla que alguna cosa no acaba d'anar bé. La nostra cultura és el que és (¡tenim el país que tenim!), però malgrat tot crec que ens mereixem una crítica una mica menys frívola.

Les cartes del festeig Maragall-Noble

Clara Noble

Fa uns mesos vaig deixar anar, en aquest blog, una petita impertinència sobre el fet que la família Maragall impedís la publicació de l'epistolari entre Maragall i la seva dona. És una crítica que ja havia fet públicament abans, en el meu llibre No et facis posar cendra, p. 29-30:

Pel que fa a l’epistolari, un cop publicades les cartes adreçades a Lloret, potser la necessitat més urgent és l’edició del riquíssim corpus adreçat a Clara Noble, d’un gran interès no solament per a l’establiment de la biografia de Maragall —el viatge a Madrid i les set estades a Cauterets es poden resseguir detalladament gràcies a aquest epistolari—, sinó també per a la datació precisa d’alguns poemes, el coneixement del procés de redacció d’alguns textos, l’esclariment de les seves lectures, dels seus contactes amb alguns intel·lectuals… L’ampli ús que s’ha fet de les cartes a Clara Noble en aquesta recerca permet intuir la importància d’aquest epistolari. Cal confiar que se superaran aviat les dificultats que han obstaculitzat fins ara la publicació d’aquest corpus epistolar: sembla poc oportú continuar posant sota reserva uns textos que, bé que pertanyents a la intimitat matrimonial, són els d’un home públic mort fa gairebé cent anys i que, d’alguna manera, ens pertany a tots, no solament als seus néts. Potser no és gratuït recordar la correspondència de l’any 1912 entre Clara Noble i Josep Pijoan, quan davant els dubtes d’aquest sobre l’oportunitat d’escriure sobre Maragall per al públic, Clara Noble li responia: «¿No sería egoísmo de mi parte y de la suya si yo le dijese quédeselo todo, cuando justamente Vd. es uno de los que más pueden decir la verdad?» El que Clara pensava dels records de Pijoan, ¿no pot valer també per als documents de Clara?

Doncs bé: ara ja no podria dir exactament això, perquè afortunadament l'epistolari amb Clara Noble comença a ser públic. Fa uns anys, Glòria Casals va enllestir una edició de l'epistolari del festeig amb Clara Noble, però el resultat d'aquella feinada va haver de romandre en un calaix perquè la família no n'autoritzava la publicació. En un calaix i a l'Arxiu Maragall, que ja és una forma (ben restringida, però) de publicació. Finalment, però, fa pocs mesos la família va aixecar la prohibició i hi va donar el nihil obstat. Ignoro si l'imprimatur s'estendria en el cas d'una eventual proposta de publicació de l'epistolari postfesteig (o matrimonial), però si més no cal celebrar el pas que s'ha donat.

La jove editorial Edicions de la Ela Geminada del meu col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, amb qui he polemitzat en alguna ocasió en qüestions maragallianes, ha acollit en el seu catàleg l'edició de Glòria Casals: Joan Maragall i Clara Noble, Cartes del festeig. En recomano vivament la lectura. Els gironins podran assistir a la presentació del llibre el proper 7 de novembre.

Anna Punsoda, ¡benvinguda a la polèmica!

Anna Punsoda

A la revista quinzenal El Pregó, Anna Punsoda es va fer ressò fa unes setmanes de la ressenya de Ramon Pla i Arxé sobre el meu llibre, ressenya de la qual ja vaig parlar fa uns dies. Amb el simpàtic títol de "No et facis posar cendra, ¿un estudi rigorós sobre Maragall", Punsoda recull àmpliament l'argumentació de Pla introduint-hi els seus propis comentaris i matisos. Ho podeu llegir aquí.

El Pregó em va atorgar amablement el dret a rèplica, de manera que fa uns dies va acollir la meva resposta, que vaig titular "El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses". Més que tornar a replicar els arguments de Pla, cosa que ja havia fet, vaig voler subratllar fins a quin punt aquella lectura, glossada per Punsoda, es fixa fonamentalment en un aspecte relativament menor (com hem d'etiquetar religiosament Maragall) i n'obvia el que crec que és essencial. Em permeto transcriure la part final de la meva resposta a El Pregó:

Maragall és molt més que l’autor d’uns versos bonics sobre vaques cegues i ginestes oloroses. Gabriel Ferrater, que no es cansava de blasmar els aspectes formals de l’obra poètica de Maragall, reconeixia tanmateix que era «el poeta més interessant de contingut de la literatura catalana moderna». És a dir: en l’obra de Maragall hi ha «contingut», no solament bons o mals versos. I «contingut» vol dir idees, vol dir pensament, vol dir discurs. Maragall no és tan sols algú que parla com un poeta: és també algú que parla perquè té coses a dir.

Si avui podem llegir amb admiració l’article maragallià «La iglésia cremada», si avui un article com aquest ens sedueix i ens interpel·la, no és simplement perquè l’article estigui ben escrit: és perquè el que el text vehicula és un pensament consistent. Imagino que per això El Pregó el va reproduir en un quadern d’estiu l’any 2009.

Podem discutir llargament si Maragall és un «cristià inequívoc» (com sosté Pla i Arxé) o un «cristià del matís» (com sostinc jo). Però mentre fem això, ens oblidarem de destacar el més important: que Maragall és un místic, un místic laic, autor d’uns textos meravellosos —«La paz de los campos», «Sensaciones de otoño» i «La ráfaga»— en què, sense cap referència religiosa explícita, formalitza en termes literaris unes experiències de comunió amb el tot i de fusió dels temps; uns textos que haurien de figurar en totes les antologies de la mística europea. Mentre ens barallem sobre el millor adjectiu per qualificar el cristianisme maragallià, ens perdem la troballa que representen articles maragallians com «La Virgen de Agosto», en què l’autor, en uns temps poc propicis al diàleg interreligiós, fa una defensa de totes les fes mentre estiguin animades per una guspira d’autenticitat vital. Mentre intercanviem opinions sobre la relació de Maragall amb els eclesiàstics del seu temps, ens estem oblidant de textos maragallians com la summa final de 1911 —«Los vivos y los muertos», «Carta a una señora» i «La panacea»—, que haurien de ser lectura obligatòria als seminaris per tal com representen una superació de les dualitats que deformen i falsegen el missatge essencial de l’Evangeli.

¿Per què no posem l’accent en aquests aspectes? ¿Per què ens fixem més en la pars destruens que en la pars construens? ¿Per què no discutim a fons sobre aquesta poderosa imatge maragalliana dels «instants d’eternitat», una eternitat viscuda no pas com una promesa per a «després» del temps, sinó com una experiència «en» el temps? Aquí hi ha el nucli del pensament de Maragall, aquí hi ha el que perdura, el que justifica que, cent anys més tard, la seva obra pugui ser encara llegida amb profit. El meu llibre parla d’això: del Maragall místic, del Maragall religiós i interreligiós, del Maragall genial, del Maragall amorós, del Maragall vital que ens convida a superar l’escissió entre el temps i l’eternitat, del Maragall que ens crida a una actitud desvetllada i desvetlladora, del Maragall que ens condueix a una superació constant. El meu llibre parla d’un Maragall que polemitza amb els animals del Zarathustra de Nietzsche: mentre aquests reivindiquen un etern retorn del mateix, Maragall defensa un etern retorn d’allò que es va purificant i ascendint: cada nova volta que dóna la nostra vida ens ha de permetre ascendir, situar-nos «més amunt», en un perpetu «excelsior espiritual», en una constant «espiritualització de la matèria» —una «espiritualització» que Gabriel Maragall posava en relació amb el pensament de Teilhard de Chardin. Essencialment, el llibre No et facis posar cendra vol parlar d’això. Només d’això. La resta —per dir-ho amb Pere Quart— és literatura.

"El Maragall es va llegir el Nietzsche"

¿D'on surt, aquest mal costum que tenen alguns professors universitaris (¡especialment de filologia catalana!) d'avantposar un article determinat als noms dels escriptors de què parlen? Dir que "El Maragall s'havia llegit el Nietzsche" en lloc de "Maragall havia llegit Nietzsche" és una caiguda de registre notable, tant pels dos articles com per l'ús de "llegir-se" en lloc de l'estàndard "llegir". Dóna una imatge d'espardenya, de cultura en minúscules, d'ambient d'aficionats i diletants. De falta d'elegància.

La filologia catalana desitja tant ser l'antítesi dels "divinos" que campen en altres gremis, que acaba perdent de vista la importància de les formes. No cal llançar-se a la retòrica i a l'esnobisme, però tampoc no cal voler ser tan col·loquial i tan d'estar per casa, que al final l'únic que aflora és una malaptesa per parlar en públic. Una malaptesa, però, que no és fruit d'una incapacitat innata, sinó d'una desídia adquirida. Hi ha influents estudiosos de les nostres lletres a qui més val no sentir en públic: la decepció és immediata.

Quan el president Tarradellas va rebre un grup de diputats entre els quals es trobava Lluís M. Xirinacs vestit inadequadament, li va dir alguna cosa així com: Amb vós, Xirinacs, ja ens reunirem un altre dia, que veig que té pressa per anar d'excursió. Crec que Tarradellas tenia raó.

Ni corbata a la platja, ni espardenyes a la Generalitat. És a dir: ni olimpisme esnob, ni verb descordat.

Maragall parlava en castellà a les seves filles

Dimecres a la nit vaig poder assistir a l'espectacle "Maragall a casa", amb text de Josep M. Jaumà, direcció de Dolors Vilarasau i interpretació de Jep Barceló, que s'està representant aquests dies a l'Arxiu Maragall. Em va agradar: és una manera simpàtica de repassar la vida i els textos de Maragall en el mateix menjador de casa seva. Una bona idea i una bona materialització.

Hi ha algun moment de l'espectacle en què se sent una veu femenina que fa el paper de Clara Noble, l'esposa de Maragall. Clara Noble va néixer a Jerez de la Frontera de mare andalusa i pare anglès. En la representació, Clara parla en castellà amb accent anglès. ¿És creïble? Sí, el pare era anglès, d'acord, però si has nascut a Jerez de la Frontera, ets filla d'andalusa i has viscut sempre a Espanya, per més pare anglès que tinguis és estrany que el teu accent sigui anglès.

Com que en els congressos tens a tothom a l'abast, ahir a la tarda em vaig acostar a les tres germanes Maragall Garriga: Roser, Marta i Helena. Els vaig preguntar si la seva àvia, a qui naturalment havien conegut, parlava amb accent anglès. Em van dir que no, que de cap manera: parlava amb accent andalús, "seseando", tractant tothom de "ustedes", i, això sí, amb alguna expressió anglesa en algunes frases, o millor, acabant algunes frases amb algun gir anglès (cosa molt diferent de parlar amb accent anglès).

Vaig aprofitar la conversa per preguntar-los quina llengua parlaven els tretze fills Maragall. Tenia ja la sospita que el castellà tenia un paper important en aquella casa. En l'epistolari entre Maragall i Pijoan, molt sovint el poeta reporta al seu amic frases dels seus fills, en castellà. Per exemple:

"El noi gran tot sovint surt amb aquesta: 'Papá, ¿dónde está el señor Prussián?' (5-10-1903)
"Ara han entrat les meves bessones. '¿Qué quieres que le diga al señor Pijoan?' 'Que venga.'" (16-10-1903)
"La Clara sempre recordant-lo amb afecte; i els nens: 'Cuándo vendrá?'" (22-2-1904)
"tot entregat a les nenes, les porto a passeig pels volts, llegim Bossuet, Plutarc... i com els agrada Homer! No sols les aventures, sinó el modo de dir, que els faig entendre a voltes de l'italià: 'E tu così li respondeste, Enneo.' 'Qué bonito', diuen." (1-9-1908)
"I l'Elvireta, l'altre vespre, entrà al despatx i fixant-se en el seu retrato exclamà tota admirada i riallera: 'El señor Pachuán.'" (27-2-1911)

Doncs bé: les germanes Maragall Garriga m'han donat una dada que desconeixia: Maragall parlava castellà amb les filles i català amb els fills. M'ho justificaven dient que les dones devien ser vistes com a pertanyents a l'àmbit domèstic, i l'àmbit domèstic era el castellanoparlant de Clara. En canvi, els nois era una altra cosa... Tots hem rigut per l'evident masclisme que implicava aquesta distinció de llengües en funció del sexe.

La citació del "noi gran" dient "dónde está el señor Prussián" sembla fer pensar que fins i tot amb els nois parlava castellà. Goso pensar que d'entrada els parlava en castellà, i que en fer-se més grans canviava de llengua. El "noi gran" tenia l'any 1903 tan sols tres anys. En una postal de 1906 Maragall li escriu en castellà, però l'any 1910 li escriu una postal en català. Però també és cert que a l'Arxiu Maragall hi ha cartes d'Helena al seu pare escrites en català.

En fi, no m'entretindré a investigar amb precisió els usos lingüístics de la família Maragall, però em sembla evident que el castellà hi tenia un paper més que rellevant. Curiós, si més no.

Tres dies intensos al voltant de Maragall

Acabem de celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall, a la Universitat de Barcelona. He format part del Comitè Organitzador del congrés, però els comentaris que en faré (avui, i potser també en futurs posts) seran a títol exclusivament personal.

No em veig amb cor de resumir el que han estat aquests tres dies. Les actes corresponents ja donaran fe dels continguts científics del congrés. Però, mentre tornava avui cap a casa, pensava que en aquesta mena de trobades, tan importants com les ponències i les intervencions acadèmiques són els àpats compartits, les converses de passadissos..., és a dir, les "estones mortes" (acadèmicament parlant).

Si només ens importés el treball exclusivament científic, els congressos els podríem fer virtualment: estalviaríem molts diners en viatges, hotels, coffee breaks... I, malgrat tot, continuem fent congressos presencials. ¿Per què? Doncs perquè no som àngels desencarnats i ens fa il·lusió veure'ns, conèixer-nos personalment.

Un exemple: un estudiós com Joan-Lluís Marfany era per a mi, com per a molts, un nom molt citat, una referència erudita sovintejada, l'autor d'uns textos que tots havíem llegit i amb els quals molts ens havíem barallat. Però Marfany, que ha estat tots tres dies al congrés, és ara, a més, algú amb qui he compartit algunes de les "estones mortes" dels congressos. I en aquestes estones hem pogut parlar de Maragall distesament, i traslladar per tant les polèmiques erudites de les notes a peu de pàgina a la calidesa de la conversa.

I qui diu Marfany, diu Heidi Grünewald (amb qui ens havíem escrit, però no ens coneixíem), o Jaume Coll (a qui havia llegit, però poc més), o tants altres. Eren per a mi mers noms: ara tenen rostre. Com en té des d'avui Mercè Rius, que avui m'ha presentat Antoni Mora. Un Antoni Mora a qui jo havia llegit, però que no vaig conèixer fins a una altra trobada científica, fa un any, a Girona.

Un congrés serveix per a moltes coses, sens dubte. Però també per a això. I crec que no és una de les finalitats menors.


P. S.: Avui (1-10-11) Valentí Puig diu a La Vanguardia, a propòsit del I Congrés Internacional Joan Maragall: "És costum que aquestes trobades acadèmiques siguin de més profit pel currículum dels participants que per altra cosa." Deixem-ho...

Ramon Pla i Arxé i el "cristianisme inequívoc" de Maragall

Ramon Pla i Arxé

Una altra polèmica amistosa: la que estem sostenint Ramon Pla i Arxé i jo mateix a les pàgines de Serra d'Or. Al número de juny, Ramon Pla va ressenyar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Podeu trobar el text de la recensió aquí. Al número de setembre hi ha aparegut la meva rèplica, que confio que tindrà contrarèplica.

Quan un s'endinsa en aquests temes (he dedicat deu anys a l'estudi del pensament religiós de Joan Maragall), la sensació de soledat és real. Per això, aquest diàleg és un autèntic luxe.