Les cartes del festeig Maragall-Noble

Clara Noble

Fa uns mesos vaig deixar anar, en aquest blog, una petita impertinència sobre el fet que la família Maragall impedís la publicació de l'epistolari entre Maragall i la seva dona. És una crítica que ja havia fet públicament abans, en el meu llibre No et facis posar cendra, p. 29-30:

Pel que fa a l’epistolari, un cop publicades les cartes adreçades a Lloret, potser la necessitat més urgent és l’edició del riquíssim corpus adreçat a Clara Noble, d’un gran interès no solament per a l’establiment de la biografia de Maragall —el viatge a Madrid i les set estades a Cauterets es poden resseguir detalladament gràcies a aquest epistolari—, sinó també per a la datació precisa d’alguns poemes, el coneixement del procés de redacció d’alguns textos, l’esclariment de les seves lectures, dels seus contactes amb alguns intel·lectuals… L’ampli ús que s’ha fet de les cartes a Clara Noble en aquesta recerca permet intuir la importància d’aquest epistolari. Cal confiar que se superaran aviat les dificultats que han obstaculitzat fins ara la publicació d’aquest corpus epistolar: sembla poc oportú continuar posant sota reserva uns textos que, bé que pertanyents a la intimitat matrimonial, són els d’un home públic mort fa gairebé cent anys i que, d’alguna manera, ens pertany a tots, no solament als seus néts. Potser no és gratuït recordar la correspondència de l’any 1912 entre Clara Noble i Josep Pijoan, quan davant els dubtes d’aquest sobre l’oportunitat d’escriure sobre Maragall per al públic, Clara Noble li responia: «¿No sería egoísmo de mi parte y de la suya si yo le dijese quédeselo todo, cuando justamente Vd. es uno de los que más pueden decir la verdad?» El que Clara pensava dels records de Pijoan, ¿no pot valer també per als documents de Clara?

Doncs bé: ara ja no podria dir exactament això, perquè afortunadament l'epistolari amb Clara Noble comença a ser públic. Fa uns anys, Glòria Casals va enllestir una edició de l'epistolari del festeig amb Clara Noble, però el resultat d'aquella feinada va haver de romandre en un calaix perquè la família no n'autoritzava la publicació. En un calaix i a l'Arxiu Maragall, que ja és una forma (ben restringida, però) de publicació. Finalment, però, fa pocs mesos la família va aixecar la prohibició i hi va donar el nihil obstat. Ignoro si l'imprimatur s'estendria en el cas d'una eventual proposta de publicació de l'epistolari postfesteig (o matrimonial), però si més no cal celebrar el pas que s'ha donat.

La jove editorial Edicions de la Ela Geminada del meu col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, amb qui he polemitzat en alguna ocasió en qüestions maragallianes, ha acollit en el seu catàleg l'edició de Glòria Casals: Joan Maragall i Clara Noble, Cartes del festeig. En recomano vivament la lectura. Els gironins podran assistir a la presentació del llibre el proper 7 de novembre.

Anna Punsoda, ¡benvinguda a la polèmica!

Anna Punsoda

A la revista quinzenal El Pregó, Anna Punsoda es va fer ressò fa unes setmanes de la ressenya de Ramon Pla i Arxé sobre el meu llibre, ressenya de la qual ja vaig parlar fa uns dies. Amb el simpàtic títol de "No et facis posar cendra, ¿un estudi rigorós sobre Maragall", Punsoda recull àmpliament l'argumentació de Pla introduint-hi els seus propis comentaris i matisos. Ho podeu llegir aquí.

El Pregó em va atorgar amablement el dret a rèplica, de manera que fa uns dies va acollir la meva resposta, que vaig titular "El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses". Més que tornar a replicar els arguments de Pla, cosa que ja havia fet, vaig voler subratllar fins a quin punt aquella lectura, glossada per Punsoda, es fixa fonamentalment en un aspecte relativament menor (com hem d'etiquetar religiosament Maragall) i n'obvia el que crec que és essencial. Em permeto transcriure la part final de la meva resposta a El Pregó:

Maragall és molt més que l’autor d’uns versos bonics sobre vaques cegues i ginestes oloroses. Gabriel Ferrater, que no es cansava de blasmar els aspectes formals de l’obra poètica de Maragall, reconeixia tanmateix que era «el poeta més interessant de contingut de la literatura catalana moderna». És a dir: en l’obra de Maragall hi ha «contingut», no solament bons o mals versos. I «contingut» vol dir idees, vol dir pensament, vol dir discurs. Maragall no és tan sols algú que parla com un poeta: és també algú que parla perquè té coses a dir.

Si avui podem llegir amb admiració l’article maragallià «La iglésia cremada», si avui un article com aquest ens sedueix i ens interpel·la, no és simplement perquè l’article estigui ben escrit: és perquè el que el text vehicula és un pensament consistent. Imagino que per això El Pregó el va reproduir en un quadern d’estiu l’any 2009.

Podem discutir llargament si Maragall és un «cristià inequívoc» (com sosté Pla i Arxé) o un «cristià del matís» (com sostinc jo). Però mentre fem això, ens oblidarem de destacar el més important: que Maragall és un místic, un místic laic, autor d’uns textos meravellosos —«La paz de los campos», «Sensaciones de otoño» i «La ráfaga»— en què, sense cap referència religiosa explícita, formalitza en termes literaris unes experiències de comunió amb el tot i de fusió dels temps; uns textos que haurien de figurar en totes les antologies de la mística europea. Mentre ens barallem sobre el millor adjectiu per qualificar el cristianisme maragallià, ens perdem la troballa que representen articles maragallians com «La Virgen de Agosto», en què l’autor, en uns temps poc propicis al diàleg interreligiós, fa una defensa de totes les fes mentre estiguin animades per una guspira d’autenticitat vital. Mentre intercanviem opinions sobre la relació de Maragall amb els eclesiàstics del seu temps, ens estem oblidant de textos maragallians com la summa final de 1911 —«Los vivos y los muertos», «Carta a una señora» i «La panacea»—, que haurien de ser lectura obligatòria als seminaris per tal com representen una superació de les dualitats que deformen i falsegen el missatge essencial de l’Evangeli.

¿Per què no posem l’accent en aquests aspectes? ¿Per què ens fixem més en la pars destruens que en la pars construens? ¿Per què no discutim a fons sobre aquesta poderosa imatge maragalliana dels «instants d’eternitat», una eternitat viscuda no pas com una promesa per a «després» del temps, sinó com una experiència «en» el temps? Aquí hi ha el nucli del pensament de Maragall, aquí hi ha el que perdura, el que justifica que, cent anys més tard, la seva obra pugui ser encara llegida amb profit. El meu llibre parla d’això: del Maragall místic, del Maragall religiós i interreligiós, del Maragall genial, del Maragall amorós, del Maragall vital que ens convida a superar l’escissió entre el temps i l’eternitat, del Maragall que ens crida a una actitud desvetllada i desvetlladora, del Maragall que ens condueix a una superació constant. El meu llibre parla d’un Maragall que polemitza amb els animals del Zarathustra de Nietzsche: mentre aquests reivindiquen un etern retorn del mateix, Maragall defensa un etern retorn d’allò que es va purificant i ascendint: cada nova volta que dóna la nostra vida ens ha de permetre ascendir, situar-nos «més amunt», en un perpetu «excelsior espiritual», en una constant «espiritualització de la matèria» —una «espiritualització» que Gabriel Maragall posava en relació amb el pensament de Teilhard de Chardin. Essencialment, el llibre No et facis posar cendra vol parlar d’això. Només d’això. La resta —per dir-ho amb Pere Quart— és literatura.

"El Maragall es va llegir el Nietzsche"

¿D'on surt, aquest mal costum que tenen alguns professors universitaris (¡especialment de filologia catalana!) d'avantposar un article determinat als noms dels escriptors de què parlen? Dir que "El Maragall s'havia llegit el Nietzsche" en lloc de "Maragall havia llegit Nietzsche" és una caiguda de registre notable, tant pels dos articles com per l'ús de "llegir-se" en lloc de l'estàndard "llegir". Dóna una imatge d'espardenya, de cultura en minúscules, d'ambient d'aficionats i diletants. De falta d'elegància.

La filologia catalana desitja tant ser l'antítesi dels "divinos" que campen en altres gremis, que acaba perdent de vista la importància de les formes. No cal llançar-se a la retòrica i a l'esnobisme, però tampoc no cal voler ser tan col·loquial i tan d'estar per casa, que al final l'únic que aflora és una malaptesa per parlar en públic. Una malaptesa, però, que no és fruit d'una incapacitat innata, sinó d'una desídia adquirida. Hi ha influents estudiosos de les nostres lletres a qui més val no sentir en públic: la decepció és immediata.

Quan el president Tarradellas va rebre un grup de diputats entre els quals es trobava Lluís M. Xirinacs vestit inadequadament, li va dir alguna cosa així com: Amb vós, Xirinacs, ja ens reunirem un altre dia, que veig que té pressa per anar d'excursió. Crec que Tarradellas tenia raó.

Ni corbata a la platja, ni espardenyes a la Generalitat. És a dir: ni olimpisme esnob, ni verb descordat.

Maragall parlava en castellà a les seves filles

Dimecres a la nit vaig poder assistir a l'espectacle "Maragall a casa", amb text de Josep M. Jaumà, direcció de Dolors Vilarasau i interpretació de Jep Barceló, que s'està representant aquests dies a l'Arxiu Maragall. Em va agradar: és una manera simpàtica de repassar la vida i els textos de Maragall en el mateix menjador de casa seva. Una bona idea i una bona materialització.

Hi ha algun moment de l'espectacle en què se sent una veu femenina que fa el paper de Clara Noble, l'esposa de Maragall. Clara Noble va néixer a Jerez de la Frontera de mare andalusa i pare anglès. En la representació, Clara parla en castellà amb accent anglès. ¿És creïble? Sí, el pare era anglès, d'acord, però si has nascut a Jerez de la Frontera, ets filla d'andalusa i has viscut sempre a Espanya, per més pare anglès que tinguis és estrany que el teu accent sigui anglès.

Com que en els congressos tens a tothom a l'abast, ahir a la tarda em vaig acostar a les tres germanes Maragall Garriga: Roser, Marta i Helena. Els vaig preguntar si la seva àvia, a qui naturalment havien conegut, parlava amb accent anglès. Em van dir que no, que de cap manera: parlava amb accent andalús, "seseando", tractant tothom de "ustedes", i, això sí, amb alguna expressió anglesa en algunes frases, o millor, acabant algunes frases amb algun gir anglès (cosa molt diferent de parlar amb accent anglès).

Vaig aprofitar la conversa per preguntar-los quina llengua parlaven els tretze fills Maragall. Tenia ja la sospita que el castellà tenia un paper important en aquella casa. En l'epistolari entre Maragall i Pijoan, molt sovint el poeta reporta al seu amic frases dels seus fills, en castellà. Per exemple:

"El noi gran tot sovint surt amb aquesta: 'Papá, ¿dónde está el señor Prussián?' (5-10-1903)
"Ara han entrat les meves bessones. '¿Qué quieres que le diga al señor Pijoan?' 'Que venga.'" (16-10-1903)
"La Clara sempre recordant-lo amb afecte; i els nens: 'Cuándo vendrá?'" (22-2-1904)
"tot entregat a les nenes, les porto a passeig pels volts, llegim Bossuet, Plutarc... i com els agrada Homer! No sols les aventures, sinó el modo de dir, que els faig entendre a voltes de l'italià: 'E tu così li respondeste, Enneo.' 'Qué bonito', diuen." (1-9-1908)
"I l'Elvireta, l'altre vespre, entrà al despatx i fixant-se en el seu retrato exclamà tota admirada i riallera: 'El señor Pachuán.'" (27-2-1911)

Doncs bé: les germanes Maragall Garriga m'han donat una dada que desconeixia: Maragall parlava castellà amb les filles i català amb els fills. M'ho justificaven dient que les dones devien ser vistes com a pertanyents a l'àmbit domèstic, i l'àmbit domèstic era el castellanoparlant de Clara. En canvi, els nois era una altra cosa... Tots hem rigut per l'evident masclisme que implicava aquesta distinció de llengües en funció del sexe.

La citació del "noi gran" dient "dónde está el señor Prussián" sembla fer pensar que fins i tot amb els nois parlava castellà. Goso pensar que d'entrada els parlava en castellà, i que en fer-se més grans canviava de llengua. El "noi gran" tenia l'any 1903 tan sols tres anys. En una postal de 1906 Maragall li escriu en castellà, però l'any 1910 li escriu una postal en català. Però també és cert que a l'Arxiu Maragall hi ha cartes d'Helena al seu pare escrites en català.

En fi, no m'entretindré a investigar amb precisió els usos lingüístics de la família Maragall, però em sembla evident que el castellà hi tenia un paper més que rellevant. Curiós, si més no.

Tres dies intensos al voltant de Maragall

Acabem de celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall, a la Universitat de Barcelona. He format part del Comitè Organitzador del congrés, però els comentaris que en faré (avui, i potser també en futurs posts) seran a títol exclusivament personal.

No em veig amb cor de resumir el que han estat aquests tres dies. Les actes corresponents ja donaran fe dels continguts científics del congrés. Però, mentre tornava avui cap a casa, pensava que en aquesta mena de trobades, tan importants com les ponències i les intervencions acadèmiques són els àpats compartits, les converses de passadissos..., és a dir, les "estones mortes" (acadèmicament parlant).

Si només ens importés el treball exclusivament científic, els congressos els podríem fer virtualment: estalviaríem molts diners en viatges, hotels, coffee breaks... I, malgrat tot, continuem fent congressos presencials. ¿Per què? Doncs perquè no som àngels desencarnats i ens fa il·lusió veure'ns, conèixer-nos personalment.

Un exemple: un estudiós com Joan-Lluís Marfany era per a mi, com per a molts, un nom molt citat, una referència erudita sovintejada, l'autor d'uns textos que tots havíem llegit i amb els quals molts ens havíem barallat. Però Marfany, que ha estat tots tres dies al congrés, és ara, a més, algú amb qui he compartit algunes de les "estones mortes" dels congressos. I en aquestes estones hem pogut parlar de Maragall distesament, i traslladar per tant les polèmiques erudites de les notes a peu de pàgina a la calidesa de la conversa.

I qui diu Marfany, diu Heidi Grünewald (amb qui ens havíem escrit, però no ens coneixíem), o Jaume Coll (a qui havia llegit, però poc més), o tants altres. Eren per a mi mers noms: ara tenen rostre. Com en té des d'avui Mercè Rius, que avui m'ha presentat Antoni Mora. Un Antoni Mora a qui jo havia llegit, però que no vaig conèixer fins a una altra trobada científica, fa un any, a Girona.

Un congrés serveix per a moltes coses, sens dubte. Però també per a això. I crec que no és una de les finalitats menors.


P. S.: Avui (1-10-11) Valentí Puig diu a La Vanguardia, a propòsit del I Congrés Internacional Joan Maragall: "És costum que aquestes trobades acadèmiques siguin de més profit pel currículum dels participants que per altra cosa." Deixem-ho...

Ramon Pla i Arxé i el "cristianisme inequívoc" de Maragall

Ramon Pla i Arxé

Una altra polèmica amistosa: la que estem sostenint Ramon Pla i Arxé i jo mateix a les pàgines de Serra d'Or. Al número de juny, Ramon Pla va ressenyar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Podeu trobar el text de la recensió aquí. Al número de setembre hi ha aparegut la meva rèplica, que confio que tindrà contrarèplica.

Quan un s'endinsa en aquests temes (he dedicat deu anys a l'estudi del pensament religiós de Joan Maragall), la sensació de soledat és real. Per això, aquest diàleg és un autèntic luxe.

Francesco Ardolino i l'"excés d'entusiasme crític"

Francesco Ardolino

Les polèmiques erudites poden ser molt divertides. La imatge tòpica de l’estudiós gris i solitari es correspon poc a la realitat. Sí, persones esquerpes i tedioses n’hi ha, evidentment, però no pas més que en altres sectors. Els erudits també tenen «sang a les venes»: s’apassionen, discuteixen, ironitzen, es defensen, et perdonen la vida, s’enamoren, rectifiquen… Ho fan, però, dins uns marcs concrets. Per exemple, en les ressenyes i en les notes a peu de pàgina, llocs de diàleg per excel·lència entre erudits i, per tant, llocs per a la confrontació d’idees i punts de vista.

Quan els erudits es barallen entre ells a l’interior d’una nota a peu de pàgina, poden passar diverses coses. Pot passar que s’estiguin barallant amb algú que fa anys que ha traspassat el mur que separa els vius i els morts —el llenguatge maragallià se m’encomana. En aquests casos, l’al·ludit ja no es pot defensar personalment, però altres estudiosos ho poden fer per ell, potser al cap d’anys (no hi ha cap pressa). També pot passar que es barallin amb algú a qui no coneixen personalment. Altres vegades es barallen amb algú a qui coneixen, però a qui de fet preferirien no conèixer. I també passa sovint que es barallen amb algú a qui no solament coneixen, sinó que forma part dels seus afectes. Perquè els erudits també tenen amics, fins i tot dins el seu gremi —ho expressa molt bé allò de «mi colega y, sin embargo, amigo».

Escric tot això pensant en una nota a peu de pàgina del bon amic Francesco Ardolino a «L’egoisme de Joan Maragall», dins Josep-Maria Terricabras, Joan Maragall, paraula i pensament, Documenta Universitària, Girona, 2011, p. 160, nota 42. És la plasmació escrita d’una polèmica verbal mantinguda en el simposi sobre Maragall organitzat per Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora, la tardor passada. Ardolino, molt aficionat a les interpretacions freudianes (ja ho saben: tot és pulsió sexual, tota vertical és un signe fàl·lic, etc.), va sostenir la curiosa teoria que el Mal Caçador era l’únic dels personatges de les Visions que era condemnat eternament perquè era l’únic poema on la transgressió no té cap component sexual. ¿Vol dir això que Maragall té interès a redimir particularment els delictes sexuals (els violadors Arnau i Garí), i que en canvi es mostra inflexible amb el pobre Mal Caçador, que al cap i a la fi l’únic que ha fet ha estat preferir la caça a la missa? La cosa no funciona, es miri com es miri. Però és que el problema és de partida, perquè Maragall no condemna el Mal Caçador.

Aquest punt per mi és claríssim, absolutament transparent. El text del poema potser no ho diu explícitament, però sí que ho fa indirectament d’una manera inequívoca. El Caçador, cada any, el dia de Corpus, torna a passar per l’ermita i a mirar l’hòstia —imatge visible del Déu invisible— que es va alçant. ¿Podem parlar de condemna en algú que manté aquesta mirada religiosa vers el sagrament? ¿No és la condemna una «privació de la visió de Déu», segons la més genuïna tradició de l’Església? Si el Caçador estigués condemnat, com sosté Ardolino, difícilment podria «mirar» l’hòstia: «cada any, cada any la mira», diu el poema d’aquest suposat condemnat (on l’antecedent del pronom «la» és «l’hòstia», és a dir, Déu). ¿Cal més fonament textual per a aquesta lectura? ¿Per què necessitaríem que Maragall ens digués, en el poema o fora d’ell, el que resulta una obvietat atesa l’al·lusió a la visió de l’hòstia?

Però tornem a la nota d’Ardolino. Després de citar la meva lectura d’«El Mal Caçador», hi afegeix:

Rebutjo, en canvi, la seva interpretació, quan afirma que el Mal Caçador no viu la pròpia experiència com una condemna i no és exclòs de la visió de Déu —en aquest cas representada per la transsubstanciació de l’hòstia consagrada. Em sembla que aquí l’estudiós ha caigut en un apriorisme forçat. Arran de la seva lectura d’El comte Arnau basada en la idea —brillant, per cert [¡gràcies, Francesco!]— que el protagonista i l’Adalaisa es trobarien ambdós al Purgatori, Moreta, per excés d’entusiasme crític, infereix les mateixes conclusions respecte a aquest altre personatge. La meva objecció és que la lectura és sense fonament textual, ja que no hi ha cap referència, dins el poema, que prometi el rescat de la condemna.

No insistiré en el fonament textual de la meva lectura. El que m’encanta d’aquesta nota a peu de pàgina és la referència al meu «excés d’entusiasme crític». Segons Ardolino, hauria estat la meva hipòtesi sobre l’estada d’Arnau i Adalaisa al purgatori el que hauria fet que, enamorat de mi mateix, volgués repetir l’esquema hermenèutic amb Mal Caçador. Però, ho sento, el tema tampoc no va per aquí en absolut: una cosa és la idea del purgatori com a lloc on Adalaisa purga el seu pecat de negar el món; i una altra cosa molt diferent és la idea que el Mal Caçador no viu la «sentència» (que és el terme utilitzat al poema) negativament, sinó en termes alegres i sense ser privat de la visió de Déu. És més: el purgatori on col·loco Adalaisa i, sobretot, la causa que crec que motiva aquesta ubicació, són pura hipòtesi; amb fonament textual, evidentment, i per això la defenso, però sóc ben conscient que es tracta d’una mera hipòtesi. En canvi, que el Mal Caçador no està condemnat no em sembla una mera hipòtesi; aquí, el fonament textual és solidíssim: un condemnat no pot veure Déu, ¡per definició!

Tornem, però, al començament. Els erudits són éssers de carn i ossos, amb emocions, amb pathos, amb sang a les venes. I, afortunadament, amb sentit de l’humor. En això, Ardolino és un mestre. Fa un temps va dir que Eugenio Trías escrivia «paraules en llibertat» sobre un Maragall vist «sub specie bonitatis». D’Eduard Cairol ha dit que té «una tendència caòtica a l’apologia». I a mi m’atribueix un «excés d’entusiasme crític». Diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana:

entusiasmo: Tomado del griego enthusiasmós ‘arrobamiento, éxtasis’, derivado de enthusiázo‘estoy inspirado por la divinidad’, que a su vez procede de enthusía‘inspiración divina’, y este de énthus ‘inspirado por los dioses’ (derivado de theós ‘dios’).

¡M’encanta, m’encanta, m’encanta! ¡Gràcies, Francesco!

Antoni Puigverd, lector de Maragall

Antoni Puigverd, intervenint en la presentació del meu llibre No et facis posar cendra

Lector de Maragall és, certament, Antoni Puigverd. Agut, finíssim lector de Maragall. Ho acredita amb escreix la lliçó inaugural que va impartir aquest curs a la Fundació Joan Maragall, titulada "Maragall, el bàrbar", i que Claret acaba de publicar. Vaig tenir la sort d'assistir-hi quan la va pronunciar, i de presenciar, doncs, l'abraçada que Pasqual Maragall va afanyar-se a fer a Puigverd en acabar la seva intervenció. Però potser encara he pogut gaudir més de la conferència ara que l'he pogut llegir.

El Puigverd articulista es declara influït per l'articulista Maragall:

Molts dels meus escrits periodístics estan directament influïts pel seu estil i pel seu pensament.

Certament. I ho demostra a la primera pàgina, una de les més maragallianes de la conferència, tot i que aparentment sigui la que ho és menys. És la captatio benevolentiae del discurs: Puigverd s'excusa per haver dit sí a la invitació a discursejar sobre Maragall, quan hauria d'haver dit no. Però ho explica amb uns termes que semblen calcats de Maragall:

És corrupte i deshonest aquell que, per ignorància, frivolitat o necessitat econòmica, parla sense saber què diu, parla quan hauria d'escoltar, parla quan sap que hauria de callar.

Maragall pur. Perquè Maragall va clamar pel silenci: pel silenci del poeta i pel silenci de l'articulista. Tots dos, per Maragall, haurien d'estar en principi en silenci, i trencar-lo només quan sentissin un viu impuls per parlar. Fixem-nos què deia Maragall a "El derecho de hablar" (1902):

¡Profesión el hablar, con la lengua o con la pluma! ¡qué gran aberración! Público y profesionales imbuyéndose mutuamente en ella han llegado a tomarla por la cosa más natural del mundo. Y, sin embargo, a poco que se medite se comprenderá en seguida su enormidad y su funesta trascendencia.
Porque ¿qué es hablar y para qué se habla? Hablar es expresar ideas o sentimientos. Cuando uno tiene dentro de su alma algo que expresar a los demás, lo dice; pero si nada tiene, se calla. Esto es una función tan natural como el comer y el beber. Todo el mundo bebe cuando tiene sed, y si no, no bebe. ¿No es verdad que sería ridículo un hombre que hiciera profesión de beber, y que se ganara la vida bebiendo delante de la gente, a tanto el vaso, tuviera sed o no tuviera? ¡Sería monstruoso! Pues no lo es menos el que un hombre se gane la vida hablando al público, aunque no tenga nada que decirle. Y esto es lo que sucede el noventa y nueve por ciento de las veces.

El maragallià Antoni Puigverd evoca, a la conferència, els versos de Maragall que li van arribar per via familiar-domèstica:

¡La ginesa altra vegada!
¡La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

També aquests van ser, un temps, als meus nou anys, els versos del meu Maragall. Però Puigverd no es deixa portar per una banal emotivitat:

Els versos de Maragall acompanyaven, emocionaven, consolaven i excitaven la sentimentalitat domèstica i familiar, però també ens estiraven cap a espais imprecisos, gens previsibles. No s'aturaven en la formulació de sentiments i moralitats, sinó que convidaven a fer un camí estrany, ben poc convencional. Convidaven a anar cap endins. Convidaven a buscar en les flors, els cels o les vaques del poeta alguna cosa més que una imatge bonica, una frase musical, una expressió sentimental o un exemple moral. Convidaven a explorar els espais ambigus i contradictoris de l'existència.

Aquí em sento germà (humil germà petit) d'Antoni Puigverd. També per mi hi va haver un primer Maragall que em seduïa per la musicalitat dels seus versos i també a poc a poc, però des de ben d'hora, se'm va anar imposant un segon Maragall, un Maragall que sentia que tenia alguna cosa a dir, donant al verb dir tota la càrrega semàntica que pot contenir. Puigverd parla del Maragall "bàrbar", entre altres motius, per

una necessitat personal de vindicar altres cares d'un poeta massa sovint caracteritzat com a mel·liflu, tou o bufanúvols. Pocs escriptors han estat tan sotmesos a la caricatura com Joan Maragall. Caricatures que n'han reduït la vàlua literària, n'han empetitit el perfil, n'han relativitzat la influència.

I és que

la facilitat dels poemes musicals i més lleugers de Maragall era un trompe d'oeil.

Fa anys que combato aquesta caricatura, aquest empetitiment. Per això em sento tan identificat amb el discurs de Puigverd sobre Maragall. Un discurs que acaba, no podria ser altrament, amb la reivindicació de l'espiritualitat: "La barbàrie de gosar ser espiritual", titula Puigverd l'últim apartat de la conferència:

Recercador d'absolut, Maragall el capta en les vivències sensuals, materials i presents. […] Cal ser atrevit per llegir avui Joan Maragall i deixar-se confrontar per la seva ambigüitat. Oi més si, a l'ambigüitat maragalliana, li trobem un sinònim encara més extravagant. En diem ambigüitat, però en podríem dir espiritualitat.
[…]Havent-se prohibit dogmàticament l'espiritualitat, la cultura actual s'enfronta a Maragall com si arribés un bàrbar.

Antoni Puigverd, pronunciant la conferència "Maragall, el bàrbar" (foto: Pep Herrero)

Puigverd, aquest "catòlic sense Déu" segons la seva pròpia autodefinició (autodefinició que sospito que beu més de l'apofatisme que de l'ateisme), ens invita a confrontar-nos amb un espiritual com Maragall. I novament penso que Puigverd, amb la seva autodefinició i amb la seva invitació, cita Maragall sense dir-ho (potser sense sospitar-ho): concretament, cita el Maragall que admira un Nietzsche "sediento de absoluto, sediento de Dios"; el Maragall que és capaç de veure en el filòsof anticristià una "flecha del anhelo hacia la otra orilla":

Y es que sin quererlo confesar a quien busca es a Dios, su gran tormento.

El vídeo de la presentació de "La Setmana Tràgica. Tres articles"

El 24 de novembre del 2009 vam presentar, a l'Ateneu Barcelonès, la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. L'acte es va iniciar amb una lectura dramatitzada de fragments dels tres articles a càrrec de l'actor Lluís Soler. A continuació, Narcís Garolera va moderar una taula rodona integrada per Lluís Quintana Trias i per mi. El moderador va excusar l'assistència per motius de salut d'Eugenio Trías, i en va llegir un text d'adhesió a l'acte. La presentació va acabar amb un breu col·loqui amb els assistents.

L'humor de Maragall

 Fills de Joan Maragall (foto: Biblioteca de Catalunya)


Si jutgem l'home exclusivament a partir dels textos públics de l'escriptor, probablement arribarem a algunes conclusions errades. Perquè l'home pot tenir registres més amplis que l'escriptor.

L'humor, per exemple. En els textos de l'escriptor, l'humor hi té un paper irrellevant. En aquests moments, no sé recordar ni un poema dels aplegats en llibre, ni un article, ni un discurs, on hi hagi la més mínima guspira d'humor. Aquest registre, l'escriptor públic no el conrea.

Ara bé: afortunadament, disposem de papers privats. I els papers privats ens mostren un ésser amb diversitat de registres. El Maragall jove, per exemple, té poemes humorístics notables. Alguns es troben entre els apunts de la carrera, o entre les cartes al seu amic Josep M. Lloret. Però també el Maragall madur té un sentit de l'humor que pot desconcertar els lectors de la seva obra pública. Aquest humor es manifesta, però, en papers privats. Particularment, a les "Notes autobiogràfiques" dels cinquanta anys i a l'epistolari.

Pel que fa a les "Notes autobiogràfiques", vaig explicar l'humor anticlerical que hi apareix a No et facis posar cendra, en el capítol titulat "Un amor burgès amb lectura anticlerical". Ho resumeixo. L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys:

Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entén, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva: que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família) per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo—: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència.

Dir que va suposar que la carta de la mare "era dictada d'un canonge director espiritual de la família" suposa burlar-se maliciosament de la influència del clergat sobre les famílies a través de les dones ("tota la vida va defensar la seva casa de les intromissions dels levites que volien manegar la seva família", dirà Pijoan). Però afegir després que "vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya" és un cop d'humor excepcional.

Quan vaig llegir les cartes de Maragall a la seva esposa (per cert, família Maragall: ¿quan ens deixareu publicar-les?) també hi vaig trobar aquest registre humorístic. Només una mostra: la de la carta a Clara Noble del 18 de juny de 1905. Que jo sàpiga, això no ho ha citat mai ningú, de manera que la citació és inèdita. Maragall escriu la carta des de Cauterets, on està prenent les aigües per prescripció mèdica. Al final de la carta, diu Maragall a l'esposa:

Besos á los niños: ahora voy á poner el nombre de todos á ver si me acuerdo: lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia, Clar-y-Ana, José, Juanantonio, Ernesto... me parece que falta alguno: a ver, uno, dos, tres, cuatro... dejémoslo para otro día. Te abraza tu

Juan

Joan Maragall tenia, en aquell moment, vuit fills (un mes més tard, ja eren nou, i en morir l'any 1911, ¡tretze!). Només per poder llegir això en el seu context ("lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia"...) ja valdria la pena que es publiqués l'epistolari Joan Maragall - Clara Noble. ¿Ho veurem? Ho espero...