Juan Martín Velasco i la passió per la mística

Enmig de la fredor de les estadístiques, on els morts per coronavirus són fonamentalment una abstracció (l’abstracció de les xifres), ens arriben de tant en tant els noms de persones singulars, de persones que ens són properes o que constitueixen un referent per a nosaltres. Juan de Dios Martín Velasco (Santa Cruz del Valle, Ávila, 1934 - Madrid 2020) ha mort en aquest context de fredes estadístiques mortuòries. I ho ha fet amb la mateixa discreció amb què va viure.

Era un sacerdot de profunda espiritualitat i d’una erudició fora del comú. A mi em va interessar molt especialment pels seus estudis sobre la mística, i el recordo particularment impartint-ne un curs a la Fundació Joan Maragall. Amb un castellà riquíssim i una dicció dolça i controlada, Martín Velasco era capaç de mantenir l’auditori atentíssim tot i llegir gran part del curs que impartia. Recordo perfectament que era molt conscient que els seus estudis sobre la mística eren exactament això, estudis, però la seva aspiració era que la mística fos en ell molt més que una dedicació acadèmica. La seva sobrietat li impedia, però, parlar en primera persona, de la mateixa manera que el fet d’haver-se alliberat d’una religiositat dirigista i controladora li impedia parlar exhortativament en segona persona d’una manera excessivament ostentosa. I, tanmateix, tot i parlar sempre púdicament en tercera persona, tot i parlar com ho fa un acadèmic quan explica Joan de la Creu o Teresa de Jesús, sempre vaig percebre que molt subtilment Martín Velasco confessava no sé si experiències però sí com a mínim aspiracions pròpies, viscudes en primera persona, i també que molt delicadament, molt respectuosament, ens convidava en segona persona, als qui l’escoltàvem, a tractar d’encarnar també en nosaltres aquesta crida a la vida interior.

El recordo en altres contextos. Al Fòrum Vida i Evangeli, al congrés «Religions institucionalitzades en una societat laica» que vam organitzar a l’associació Cristianisme al Segle XXI, al Instituto de Pastoral de Madrid… En aquestes avinenteses vaig tenir ocasió de tractar-lo en la curta distància i tenir-hi algunes escasses però llargues converses. Ell era un referent per al progressisme catòlic, i les seves postures obertes i lliures li havien comportat algunes represàlies. Mai, però, no en va fer ostentació. Martín Velasco defugia qualsevol ombra de vedetisme i autocomplacència, qualsevol mostra de victimisme, qualsevol temptació de protagonisme. Ell tenia el seu discurs, el seu llenguatge, les seves idees, i les oferia humilment a qui volgués escoltar-lo. O millor: a qui el convidava a expressar-les. Però no era amic de polèmiques ni va fer mai res per promocionar-se. Sens dubte va ser un mestre per a molts. No solament pel mestratge explícit del seu discurs, sinó també pel mestratge implícit de la seva actitud netament cristiana.

Publicat a Catalunya Cristiana, any XLI, núm. 2120 (10-5-2020), p. 40.

Clausura institucional de l'Any Panikkar

Saló Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 2 d’abril del 2019

Molt honorable president,

honorable consellera,

distingida comissionada,

distingit director de la Institució de les Lletres Catalanes,

resta d’autoritats,

patrons de la Fundació Vivarium,

familiars de Raimon Panikkar,

senyores i senyors,

amb l’acte d’avui celebrem la clausura institucional d’una commemoració aprovada pel Govern de la Generalitat el 29 d’agost del 2017: la del centenari del naixement de Raimon Panikkar, nascut  a Barcelona el 1918 (fa uns mesos vam posar una placa a la casa natal, al carrer Rector Ubach 36, amb Santaló) i mort a Tavertet l’any 2010.

Aquest és un acte celebratiu: celebrem la clausura de l’Any Panikkar. En la mesura que és un acte celebratiu, el podem anomenar litúrgic. Panikkar va reflexionar molt sobre la dimensió litúrgica, cúltica, de la vida, sobre aquesta necessitat que té l’ésser humà de celebrar els grans moments de l’existència. Al culte dedica Panikkar la tercera part del volum Mite, símbol, culte, de la seva obra completa. I quan publica la seva magna antologia dels Vedes (L’experiència vèdica, antologada al volumet Iniciació als Veda), ho fa amb un subtítol on remarca que aquella antologia dels Vedes té com a finalitat «la celebració contemporània».

Celebrem una clausura, però no tanquem res. Perquè l’obra de Panikkar continua esperant-nos en els llibres. Ens continua convidant a llegir-la, a reflexionar-hi, a deixar-nos interpel·lar per les intuïcions que s’hi despleguen. A llegir els esdeveniments socials i polítics, a llegir les nostres vides, la vida de les cultures i les religions, a la llum de les seves reflexions.

Inicialment, havíem previst inaugurar l’Any Panikkar en aquest saló i clausurar-lo al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Finalment, ho vam haver de fer a l’inrevés: inaugurar l’Any a l’Ajuntament i clausurar-lo a la Generalitat, atès que l’acte d’inauguració va coincidir en el temps amb el període d’usurpació de les funcions del Govern de la Generalitat per part de l’Estat. L’Any Panikkar, impulsat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, va arrencar amb un president i un conseller de Cultura exiliats i un conseller de la presidència (responsable de la Comissió de Commemoracions que havia aprovat l’Any Panikkar) empresonat a les portes de la seva investidura… Totes aquestes anomalies han afectat sens dubte l’Any Panikkar, que malgrat tot ha pogut tirar endavant gràcies a l’esforç del sottogoverno que va quedar a les conselleries, a la implicació dels tècnics, al suport de les altres administracions, al compromís de la societat civil… A tots, el reconeixement més sincer.

L’Any Panikkar s’ha concretat en nombroses accions. Hem celebrat jornades acadèmiques (a Vic, a Tavertet, a Palma, a Barcelona, a Manresa), conferències i taules rodones en dotzenes de pobles i ciutats del país, hi ha hagut concerts en homenatge a Panikkar (grup Airun, Lídia Pujol…), hi ha hagut exposicions d’art (a Girona, el Cercle de Conversa), hi ha hagut debats acadèmics, hi ha hagut recessos espirituals i accions litúrgiques, hi ha hagut presentacions de llibres, hi ha hagut conta-contes i activitats per a públic familiar, hi ha hagut cursos (al CCCB, al Col·legi de Llicenciats, a Montserrat, a Cristianisme i Justícia), hi ha hagut una gran exposició al Palau Robert amb 42.769 visitants, hi ha hagut una exposició a l’Espai Avinyó que està itinerant per tot Catalunya gràcies a la col·laboració entre Ajuntament i Generalitat, s’ha fet també un treball pedagògic per a les escoles i els educadors… En totes aquestes activitats s’hi han implicat biblioteques, llibreries, centres cívics, centres culturals de tot tipus, ateneus, aules d’extensió universitària per la gent gran, centres de culte, fundacions, universitats… L’Any Panikkar ha sigut present en grans iniciatives culturals del país: a la Setmana del Llibre en Català, al Barcelona Pensa, a la Mostra de Cinema Espiritual…

Algunes activitats han estat promogudes des de les administracions que han impulsat l’Any Panikkar (Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona). Altres han sorgit espontàniament per part d’administracions (Diputació, ajuntaments…) o per part de la societat civil. Vull destacar molt en particular el suport de la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, que vetlla pel seu llegat.

Em vaig proposar, a l’inici de l’Any Panikkar, que la celebració servís per dues coses: per projectar-ne l’obra i per debatre-la a fons. Hem fet molt més la primera cosa que la segona, perquè per debatre cal un coneixement previ que no ha sigut fàcil trobar entre els intel·lectuals nostrats i entre la ciutadania.

Hem prioritzat, doncs, la difusió, però hem inclòs també espais de debat i discussió. Perquè un Any Panikkar no ha de pretendre presentar el pensador de manera acrítica, sinó al contrari: cal discutir-lo, barallar-nos-hi, veure fins a quin punt les seves intuïcions es mostren vàlides per pensar el nostre món.

En aquests moments, amb el Monestir de Pedralbes, amb la Fundació Vivarium i amb diverses universitats catalanes estem treballant  per organitzar un simposi internacional sobre Panikkar després de l’estiu, precisament amb l’objectiu de continuar reflexionant a fons sobre el nostre temps amb el pensament de Panikkar com a referent.

Vaig dir en l’acte d’inauguració de l’Any Panikkar que havíem de tractar de superar el personatge Panikkar, el personatge pintoresc, vestit de manera extravagant, que sempre venia de lluny i deia frases lapidàries.  Panikkar és molt més que el seu personatge. Si continuem parlant de Panikkar després de la seva mort és perquè ens ha llegat una obra, una obra que el sobreviurà. Una obra que té sentit que continuem llegint. Ha arribat l’hora de superar el Panikkar predicador i endinsar-nos a fons, amb totes les conseqüències, en el Panikkar autor. És hora ja de tractar Panikkar com un clàssic. Un clàssic contemporani, però un clàssic tanmateix: és a dir, un autor canònic que ens pot acompanyar en la nostra tasca de pensar el nostre món.

Llegir Panikkar és, automàticament, una invitació a pujar el nivell de les nostres discussions. Antoni Bassas ha subratllat en més d’una ocasió que a Panikkar l’irritava la banalitat, la trivialitat, la superficialitat. Convidava a anar a fons.

Això es veu molt clarament en el seu apostolat en pro d’una paraula que sorgeixi del silenci. Silenci no és mutisme, no és absència de paraules, sinó que és la font d’on brollen les paraules autèntiques. Dir silenci, per Panikkar, és dir vida interior. Panikkar ens convida a tenir vida interior, a cultivar el nostre món interior. Només des del cultiu del món interior, les paraules que pronunciem són significatives. Només aleshores, són autèntiques, reals, vives. Per això «tota paraula que no surt del silenci és una mentida», deia Panikkar emfàticament.

La reflexió de Panikkar al voltant de la paraula em sembla una reflexió de primer ordre. Panikkar té fins i tot un text sobre política lingüística. Per això, aquest Any Panikkar, Linguapax ha reflexionat sobre la paraula a la llum de Panikkar.

També la qüestió de l’ecosofia ha centrat molts dels esforços de l’Any Panikkar. La Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri hi va dedicar unes jornades. L’ecosofia és un pas endavant respecte l’ecologia, que Panikkar considera que continua esclava d’un paradigma extractiu. L’ecologia intenta explotar una mica menys el planeta perquè els nostres nets puguin continuar-ho fent. No és una gran millora, diu Panikkar. Per això ell defensa l’ecosofia, la saviesa de la Terra, que no és el que nosaltres sabem de la Terra sinó el que la Terra sap de nosaltres, una saviesa que és tasca nostra mirar d’escoltar. I això no és cap esoterisme tel·lúric sinó una qüestió de pur sentit comú: si gastem en poques dècades els recursos energètics que la Terra ha necessitat mil·lennis per produir, ¿estem escoltant la Terra? Si desintegrem l’àtom, ¿estem escoltant la Terra?

La crítica al paradigma científic és un altre capítol molt rellevant del pensament del filòsof. Panikkar es va llicenciar en química i doctorar en ciències. Quan parla de ciència sap de què parla. I considera que la pretesa neutralitat científica no és tal: també la ciència occidental participa dels prejucidis ideològics del seu lloc i el seu temps. També la ciència forma part del mite. També a la ciència li cal rebaixar l’arrogància, ser més humil. És la mateixa exigència que fa Panikkar a les religions: que renunciïn a creure’s que monopolitzen la veritat.

I de la crítica a la ciència, a la crítica a la tecnocràcia. Panikkar no està en contra de la tècnica, però sí que ens alerta dels perills deshumanitzadors que poden tenir determinades adhesions acrítiques a la cursa tecnocràtica. El cultiu de la vida interior que Panikkar reclama necessita unes determinades condicions que els excessos tecnològics dificulten. No és per casualitat que Panikkar, en tornar a Catalunya, rebutjà establir-se a Barcelona i buscà refugi a Tavertet.

Un altre tema fonalmental en l’obra de Panikkar és el seu estudi del mite i el símbol. El símbol és per Panikkar un instrument del mite, entenent per mite allò que donem per descomptat en la nostra cultura, allò que nosaltres no veiem perquè en formem part. Sempre veiem el mite de l’altre: no percebem mai el propi mite. Sempre és l’altre qui parla amb accent, diu Panikkar, i no ens adonem que tots, també nosaltres, també els barcelonins, parlem amb accent. El símbol, diu Panikkar, «no significa res. O, més ben dit, el significat del símbol deriva de la nostra participació en el símbol mateix. Si jo m’apropo al símbol, el destrueixo. El que sí que puc fer és escoltar-lo, deixar que parli.» I afirma també: «Quan el símbol necessita una explicació és perquè està acabat; ha deixat de ser símbol.» La reflexió de Panikkar sobre el símbol és molt seriosa, impossible de sintetitzar en dues paraules, com ho és també la que en fa un altre gran pensador de casa nostra, Lluís Duch, recentment desaparegut. O la que en feia el també enyorat Eugenio Trías, que va ser professor meu i potser professor d’alguns dels que som aquí. O Juan Eduardo Cirlot. O Paul Ricoeur. O tot el cercle d’Eranos. O tots els grans simbòlegs que hi han reflexionat. Panikkar beu també de tota aquesta tradició. És també una baula en aquesta rica tradició de reflexió fecunda sobre el símbol. Un símbol que dona a pensar, per utilitzar la feliç expressió de Ricoeur amb la qual polemitza Panikkar. Per això, quan sento determinats polítics catalans utilitzar el terme simbòlic per neutralitzar un acte de parla com és una declaració d’independència, quan els sento dir que aquella era una declaració simbòlica, no puc deixar de sentir una viva indignació per l’ús fraudulent d’un terme molt noble. Panikkar ens ensenya que el símbol no és una realitat alternativa, que el fet que una cosa sigui simbòlica no significa aigualir-la o treure-li els efectes. Amb el degut respecte, senyors polítics, permetin-me dir-los: llegeixin Panikkar i respectin les paraules. Respectin la veritat de les paraules. I no utilitzin el símbol per buidar-les d’efectivitat i de contingut.

He parlat de la paraula, del silenci, de la vida interior a què convida Panikkar. Hi ha una paraula que té a veure amb tot plegat i que no ens hauria d’espantar: la mística. Per Panikkar, la mística no és allò que fan algunes persones singulars en ocasions també singulars, sinó una experiència quotidiana i plena de la vida, allò a què estem tots convidats. El contemplatiu, diu Panikkar, quan menja, menja, quan prega, prega, quan dorm, dorm. És conscient, doncs, de cada moment, de la intensitat de cada moment. I convida a viure a fons cada moment. Una cosa molt semblant defensava Joan Maragall en el «Cant espiritual» i en altres escrits. L’eternitat, van defensar tant Maragall com Panikkar, no és el que ve després del temps, sinó el que estem cridats a viure ja ara, aquí, en el temps, en la mesura que el vivim amb intensitat, amb consciència, en la mesura que hi som plenament.

Llegir Panikkar és una invitació a viure en plenitud. Els convido a fer-ho.

Moltes gràcies.

Publicat a Núvol

Joan Bada, entre la humilitat i la duresa

Joan Bada

El passat 19 de desembre va morir Joan Bada. Sacerdot postconciliar i historiador de l'Església, va ser professor a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Joan Bada era un home de fermes conviccions. D'una duresa sovint glacial, agreujada per la ironia, tenia tendència a veure el món (començant pel petit món eclesiàstic) en funció de complexes trames conspiratòries. Tanmateix, es feia escoltar per la contundència de les seves afirmacions i pel rigor amb què les expressava.

D'una honestedat de pedra picada, deia sempre el que pensava encara que fer-ho el pogués perjudicar. Sovint era immisericorde a l'hora de jutjar persones i institucions de l'entorn eclesial, sense distingir mai entre "els seus" i "els altres". Més encara: tendia a ser especialment dur amb aquells amb qui tenia més sintonia ideològica. Tenia la lucidesa, això sí, de detectar quan s'havia excedit i la humilitat de disculpar-se amb les persones a qui havia ferit.

Entre les seves últimes recerques abans del declivi físic dels últims anys, hi va haver la qüestió del bisbe Irurita. Els arguments que va oferir per desmentir que fos assassinat per la FAI semblen incontestables. A més, sabia exposar la qüestió amb el rigor de l'historiador positivista que era però també amb la passió del novel·lista capaç de donar forma narrativa a les seves investigacions.

Quan fa onze o dotze anys li vam explicar el projecte de Fragmenta, li va agradar i ens va donar suport. Per això vam comptar amb ell com a assessor de la col·lecció Introduccions. No va faltar mai a cap de les reunions a què el vam convocar. Gràcies per tot el que et devem! Descansa en pau, Joan Bada!

"La sabata", de Josep Palau i Fabre: ens podem enamorar d'un poema deficient?

Josep Palau i Fabre

Avui, a les portes de l'Any Josep Palau i Fabre, un brevíssim comentari i tres esmenes a un dels millors poemes de Palau, "La sabata", un poema que va escandalitzar els cercles resistencialistes de la postguerra. Primer, el text:

He donat el meu cor a una dona barata.

Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?

En les escombraries una vella sabata

fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora

no han tingut la virtut de donar-me el consol

que dona una abraçada, puix que l'home no plora

pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Josep Palau no és àngel ni és un infant model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.

Com que us angunieja que us mostri la ferida,

per això deixo encara la sabata en els fems.

"La sabata" és un enorme poema, però en termes literaris i lingüístics té molts problemes. Et pots enamorar d'un mal poema? Sí, jo estic enamorat d'aquest mal poema. Problemes que hi detecto:

1. "Totes les noies fines que ronden a ma vora / no han tingut la virtut de donar-me el consol / que dona una abraçada". El poema fluiria molt millor amb una petita esmena: "Cap de les noies fines que ronden a ma vora / no ha tingut la virtut de donar-me el consol / que dona una abraçada". Dir que totes les noies fines no han tingut la virtut, etc., pot ser correcte, però resulta estrany. Crec que dir que cap de les noies no ha tingut la virtut, etc., fa el text molt més natural.

2. "Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: /
Josep Palau no és àngel ni és un infant model." Aquest segon vers té una gran solemnitat. És la sentència anunciada pel vers precedent, del qual el separen dos punts. Conté el nom i cognom de l'autor, cosa que accentua aquesta solemnitat gairebé lapidària. Però aquesta solemnitat queda espatllada per la mala factura del vers. Perquè és un vers amb estructura bimembre: subjecte + verb copulatiu + SN. Però el primer cop, el SN va sense determinant ("no és àngel") i el segon amb ("ni és un infant model"). I el vers grinyola de manera lamentable per aquest motiu.
3. "Ara jo els n'ofereixo una de ben fidel". Més que un vers, sembla un exemple sobre l'ús dels pronoms febles en un manual de català fàcil.

I, malgrat tot, és un gran poema. Un poema en què Palau confessa la seva descoberta de la sexualitat a través de l'onanisme (el vers que s'hi refereix és la més desolada descripció que en conec) i de la prostitució. Jo tinc una teoria molt ximple: els escriptors catalans es divideixen entre els que confessen haver descobert la sexualitat en un bordell i els que no ho confessen (que no vol dir que no pugui ser també el cas, però simplement no en parlen). Entre els primers, a més de Palau amb aquest poema, hi ha per exemple Sagarra i Pla.

En el vídeo, Josep Palau i Fabre recitant "La sabata":

Quan l'editor et diu que no

Els autors no s’ho imaginen, però una de les tasques més enutjoses d’un editor és rebutjar manuscrits. Moltes propostes són de persones que, per l’editor, són desconegudes. L’editor hi fa una ullada i, si veu que allò no és per ell, contesta amb una resposta tipus d’aquestes que irriten tant els autors, però que són inevitables: si una editorial petita com Fragmenta rebutja més de cent propostes cada any, aquests cent correus electrònics no es poden personalitzar gaire. El problema no és, però, donar resposta a aquelles propostes que de seguida veus que no pots acollir. El problema rau en aquelles propostes que un vol estudiar perquè d’entrada no li semblen descartables, però necessita temps per fer-ho. Un temps del qual no disposa. I passa que quan a un autor li dius: «Dóna’m temps, que ho estudio», automàticament li estàs generant una expectativa. Si després d’unes setmanes o mesos d’espera la resposta és negativa, l’autor se sent defraudat. Per això m’has fet esperar? Per dir-me que no?

De vegades et trobes havent de dir que no a autors amics. O a persones la feina de les quals coneixes i valores. A persones a qui fins i tot ja has publicat amb anterioritat. I no els pots contestar amb una resposta tipus. S’ofendrien, i amb raó. Quan aquestes persones et fan una proposta, si en el primer moment ja veus que allò no ho publicaràs i ho dius a l’acte amb un argument plausible, la cosa encara resulta suportable. El drama ve quan a aquesta persona li dius que ho has d’estudiar, perquè realment necessites un temps per valorar la proposta. I trigues. Trigues perquè no pots deixar tot el que estàs fent cada cop que t’arriba una proposta interessant. I el dia que trobes el temps necessari per estudiar la proposta i t’adones que li has de dir que no, aleshores et pots trobar que la persona s’ho prengui malament.

I busques la manera d’evitar el desastre. Si respons amb laconisme, el risc d’ofendre l’autor és important. Però si detalles gaire les raons de la negativa, el risc augmenta encara més. El llibre potser no és gaire bo, potser no t’agrada, o potser simplement no el veus del tot clar. Pots estar equivocat, però tu ets l’editor i tu decideixes per què apostes i per què no, i pot ser que no vulguis apostar per aquella proposta, que no la trobis amb prou qualitat o interès. Però som en un terreny subjectiu i relliscós. ¿Qui et mana fer de jutge? L’autor no t’ha demanat una crítica literària, sinó una aposta editorial. Per això la resposta sempre s’orienta a l’«encaix» de l’obra en el programa editorial del moment. Els autors ho blasmen, això de l’«encaix», però haurien d’entendre que és la manera de dir-li a l’autor: el problema no és teu, el problema no és la qualitat de la teva proposta, que no sóc qui per jutjar ni m’has demanat que ho faci; el problema és meu, que no disposo del lloc adient per a una obra com la teva. Apel·lar a l’«encaix» és la manera de carregar amb la responsabilitat de la negativa sense emetre un judici crític sobre l’obra.

De vegades, l’editor es troba dient-li que no a un autor a qui ha publicat algun llibre en el passat. Si l’obra anterior era bona, ¿per què em rebutgen ara aquesta proposta? Si ahir era bo, avui també ho sóc… Doncs no necessàriament! Quantes obres mestres d’un autor han anat seguides de textos mediocres! I, d’altra banda, si una editorial es vol mantenir dins uns límits determinats i anar incorporant noves veus, per força no podrà seguir el ritme de producció de tots els seus autors.

Rebutjar un determinat text d’assaig pot resultar dolorós, però sempre és possible al·legar que la temàtica no la consideres del teu interès com a editor, que l’enfocament adoptat no és aquell pel qual apostes, que no et veus capaç de trobar públic lector per a aquell llibre… A Fragmenta, per exemple, hem rebutjat molts textos testimonials (memòries, dietaris…), perquè no és el model de text que volem prioritzar. I això es pot explicar. Com pots explicar-li a un autor que no li publiquis un text apologètic si ets una editorial aconfessional. O com li pots explicar que una obra és massa especialitzada i, en conseqüència, minoritària. L’autor et voldrà entendre o no, però ho pots explicar. Però en el camp de la literatura de creació la cosa és més difícil, perquè en una novel·la, un conte o una il·lustració hi veus talent o no l’hi veus, i això ja és molt més difícil de transmetre. ¿Com ho ha de fer, un editor, per dir-li a l’autor d’un text de ficció que la història que ha creat no la troba prou bona? ¿Com li diu a un artista que les seves il·lustracions no li agraden? I sobretot: ¿com ho diu a aquell autor o il·lustrador a qui no pot enviar una resposta tipus? ¿Com t’ho fas per no ferir l’amor propi de ningú? ¿Per no donar lliçons? ¿Per no ofendre?

Jaume Vallcorba ens va dir fa molts anys, a Inês Castel-Branco i a mi, que no publiquéssim cap llibre per compromís. Que fer-ho era autoenganyar-se i enganyar el lector. Amb els anys, m’he anat adonant de l’encert d’aquell consell. L’editor només pot tenir un compromís: amb l’exigència, amb la qualitat, amb el rigor. És a dir: un compromís de servei al lector.

I, tanmateix, quan un autor ha posat il·lusió i esforços (de vegades, mesos o anys de feina) en una obra i li dius que no, hi patirà. El que l’autor sovint no sap és que l’editor, quan li diu que no, n’és conscient i també ho passa malament.

Llibres i rotació: trinxar o no trinxar

És un debat recurrent. La llei permet a les editorials destruir estocs de llibres tres anys després de la seva edició. Algunes editorials, en conseqüència, emprenen la destrucció d’exemplars quan han passat exactament 36 mesos des del seu llançament. Els autors reben aleshores una carta glacial on entre eufemismes i justificacions se’ls notifica la destrucció dels seus llibres. La major part aguanten el cop estoicament, en silenci, sabedors que el seu mal no vol soroll: els èxits de vendes no es trinxen. De tant en tant, algun autor trenca el silenci i decideix donar publicitat al seu disgust. I aleshores vénen els escarafalls: tots ens esquincem les vestidures, reneguem dels malvats editors i maleïm la dictadura del capital. Quan ens cansem d’esquinçar-nos les vestidures, de renegar dels malvats editors i de maleir la dictadura del capital, tornem a les nostres coses fins que un any més tard un altre escriptor torna a obrir el debat. I així anem fent…

Qui això escriu és un petit editor que està pagant entre 3,25 i 4,5 euros per palet al mes pel magatzem dels seus estocs editorials. Entre aquests estocs hi ha llibres que en els últims cinc anys no han tingut cap moviment: amb els exemplars que en té el distribuïdor n’hi ha de sobres per alimentar el mercat durant anys. La política de Fragmenta Editorial és, tanmateix, no destruir exemplars no defectuosos. No n’hem destruït ni un en els nou anys que fa que existim. Entenem que és un servei a la cultura garantir que els llibres continuïn al mercat quan ja no són novetat. La destrucció de llibres xoca amb el necessari respecte a l’autor, a la societat que ha subvencionat el llibre (si és el cas) i als destinataris de la tasca editorial (el públic lector). I, tanmateix, no trinxar té uns costos, uns costos que els editors que hem decidit no trinxar llibres estem assumint en exclusiva. I el resultat de carregar aquests costos a les espatlles dels editors sense cap mena de contrapartida dóna un resultat previsible: els editors que prioritzen el servei a la cultura es desdineren per no trinxar, i els que prioritzen el compte de resultats, trinxen. Jo estic ara entre els primers, però no tinc vocació d’heroi i també he de fer quadrar el compte de resultats de l’empresa que administro. Potser arribarà un dia en què no trinxar els llibres més antics serà un luxe que no em podré permetre. En lloc de fer tants escarafalls, doncs, ¿no caldria buscar la manera de descarregar els editors d’aquesta responsabilitat exclusiva?

El problema de la descatalogació de llibres s’ha de posar en relació amb la tendència creixent de la cadena del llibre i del públic lector a prioritzar les novetats i preterir el llibre de fons. Fa temps que les llibreries han deixat de ser espais amb prestatgeries carregades de llibres fins al sostre. La novetat s’imposa. Els llibreters ho justifiquen defensant un model de llibreria com a lloc on «passen coses» i no només on «es venen productes». Les llibreries avui no volen ser magatzems de llibres, sinó centres culturals que exerceixen de prescriptors. És un plantejament que d’entrada comparteixo, però em reca el llençol que hem perdut en aquesta bugada: el llibre de fons!

Fa uns anys, l’Institut Català de les Empreses Culturals (aleshores de les Indústries Culturals) convocava uns ajuts a la promoció, uns ajuts que permetien concorre-hi amb propostes de promoció que no excloïen el llibre de fons. Avui, aquests ajuts han desaparegut, substituïts pel fet que els ajuts reintegrables a l’edició poden incloure despeses de promoció. Però esclar: els ajuts a l’edició són ajuts a novetats. Per tant, ja no hi ha ajuts a la promoció de llibres que no siguin novetat. A la premsa també li costa molt, moltíssim, referir-se a llibres que no siguin novetat. El que fa per exemple Ramon Colom a Millennium, que és exhibir llibres dels autors que convida encara que no siguin novetats, és un acte gairebé extravagant en els mitjans de comunicació. El que no és novetat no existeix.

Des de Fragmenta en alguna ocasió hem organitzat algun acte vinculat a un llibre que no és novetat. La resposta acostuma a ser decebedora. La gent que ve a un acte relacionat amb un llibre que va sortir fa uns anys, ¿disposa ja d’aquell llibre? ¿Tothom l’ha llegit ja? En absolut. ¿El llibre està desactualitzat? En absolut. El llibre ni el té tothom a qui li interessa ni ha deixat de tenir interès, però el seu públic potencial es resisteix a comprar-lo: no és novetat.

I, tanmateix, seguim havent de comprar llibres de fons. I més d'un cop m'he trobat amb la dificultat de trobar al mercat llibres de fons de fa deu, quinze, vint anys, que s'han descatalogat no per exhauriment natural, sinó per destrucció d'estocs.

No volem que les editorials trinxin llibres, però ningú sembla gaire disposat a pagar la factura del magatzem. ¿Com ho resolem? Criticar els pèrfids editors serveix de poc. La solució idònia a llarg termini seria un canvi de mentalitat amb relació al llibre de fons, canvi en què s’hauria de comprometre tota la cadena del llibre: editors, distribuïdors, llibreters, periodistes, crítics i lectors. Però això probablement ens situa en la poesia de l’ideal. Si baixem a la prosa de la vida real, proposo un primer pas, factible i que no costa diners: les administracions públiques que concedeixen ajuts (fonamentalment la Dirección General del Libro del Ministerio de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya) podrien prioritzar, a l’hora de concedir ajuts, les editorials que no descataloguen els seus llibres. És una qüestió de bona gestió: «¿Vols ajuts per publicar? No destrueixis els llibres que has publicat fins ara i per als quals et vaig ajudar abans d’ahir!» Deu punts addicionals en prioritzar les sol·licituds per a les propostes d’edició que presentin les editorials que no trinxen poden ser un bon incentiu econòmic per perseverar. Brindo gratuïtament aquesta idea als responsables de les polítiques públiques de suport a l’edició de llibres. Que s’obri el debat!

Publicat a Núvol (31-5-2016)

I ara, ¿què en farem, de la Sagrada Família?

Façana de la Passió de la Sagrada Família, de Josep Maria Subirachs

Llegeixo a l'ARA que l'arquebisbat de Barcelona ha prohibit a mossèn Lluís Bonet conduir visites espirituals a la Sagrada Família.

No conec personalment mossèn Lluís Bonet. Sé que fa molts anys que és el rector de la parròquia que hi ha a la cripta de la basílica, i em consta el seu entusiasme per tot el que fa referència al temple de Gaudí, entusiasme reforçat sens dubte pels vincles de la seva família amb el temple. Em sembla que si hi ha algú que pastoralment té alguna cosa a fer a la Sagrada Família és mossèn Lluís Bonet. Un dels últims cops que he estat a la Sagrada Família (no recordo si va ser quan hi vaig acompanyar la psicoanalista Marie Balmary o quan hi vaig dur l'egiptòleg Jan Assmann) el vaig veure mostrant-la a un grup de fidels. Ho vaig trobar la cosa més normal del món. Gairebé una obvietat. Ara, el bisbat li prohibeix continuar-ho fent.

La notícia és, però, coherent amb la política de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach a la Sagrada Família. Al gener del 2011, pocs dies després de la consagració del temple per Benet XVI, vaig publicar aquest article a Foc Nou:

Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. De l’atri dels gentils. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, ¿què en farem?

¿Què farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. ¿O no? 

De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res. La parròquia de la Sagrada Família continua estant amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. ¿Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? ¿Quin projecte eclesial hi ha al darrere? ¿Què en farem, a partir d’ara? ¿Per què l’hem consagrada? ¿Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal?  

Simptomàticament, la web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, serveis educatius, Gaudí, història, simbologia, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible a la web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. Literalment: no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.

No vaig ser l'únic a criticar aquesta situació. El pare Hilari Raguer va escriure amb maldat montserratina que el temple expiatori havia sigut convertit en un temple recaptatori. El cas és que han passat 5 anys des d'aquestes crítiques, però la falta de projecte pastoral a la Sagrada Família no ha fet sinó consolidar-se. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha boicotejat sistemàticament la major part d'iniciatives i propostes que tant des del mateix patronat com des d'altres instàncies eclesials i des de la societat civil s'han fet per dotar el temple de continguts que vagin més enllà del que es fa actualment, que no és més que l'explotació d'un parc temàtic. No sabem què farà el nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que certament té ara l'oportunitat de canviar les coses.

Algú pot pensar que això és una qüestió irrellevant, una qüestió interna dels catòlics. No és cert. El cristianisme existeix per aportar alguna cosa a la humanitat. Per recordar-nos que no som només cèl·lules en moviment. Si li hem permès a l'Església catòlica modificar l'sky line de la ciutat, ho hem fet perquè li hem reconegut una capacitat per generar espais que afavoreixin el cultiu de l'espiritualitat. No perquè ens converteixi la ciutat en un parc temàtic. L'Església, amb la Sagrada Família, ha perdut el nord.


Reproduït a Núvol.

Mor Frederic Bassó

Frederic Bassó l'any 1964 (foto inèdita)

Ahir, als vuitanta-cinc anys, va morir Frederic Bassó, una persona molt destacada en el catolicisme català postconciliar.

Havia nascut a Cornellà l'any 1930. Ordenat sacerdot el 1954, se secularitzà el 1977. Era llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Belles Arts per l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Va ser consiliari de l’Escola Talitha i de l’Agrupament Escolta Mossèn Batlle, i va exercir serveis pastorals a diverses parròquies. L’any 1969 organitzà el Servei de Catequesi del Sector Pastoral de Sant Gervasi, reconvertit el 1987 en Servei de Catequesi de la fundació canònica Formació Cristiana Permanent Mossèn Manuel Bonet, del qual va ser director des del primer dia i fins al 2005. És autor d’un gran nombre de llibres de text de religió i de material per a la catequesi infantil. Entre els seus llibres destaquen les Narracions de la Bíblia (12 volums a La Galera) i L’Evangeli de cada diumenge (3 volums a Claret), així com Cristianisme i Il·lustració: conflicte obert (Claret), Premi Francesc Eiximenis 1986.

L'any 2005, amb motiu de la seva jubilació, li fou tributat un homenatge que va deixar un instrument perdurable: el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes, a cura d'Inês Castel-Branco i Ignasi Moreta (Mediterrània). En aquell llibre vam aplegar set textos de Frederic Bassó, una entrevista a ell, una antologia de dibuixos seus, i vint-i-tres textos d'homenatge escrits per col·laboradors, deixebles i amics. El 2009, Bassó va rebre el premi Mn. Vidal i Aunós promogut per Església Plural.

Frederic Bassó (foto inèdita)

Frederic Bassó, a la foto publicada a la solapa del llibre
Frederic Bassó, mestre de catequistes

Transcric a continuació el text que li vaig dedicar jo en el llibre Frederic Bassó, mestre de catequistes:


Conduït per l'Esperit

Dec molt a Frederic Bassó. Quan el 1996 vaig començar a fer de catequista a la parròquia de Sant Ildefons, el curs d’introducció a la catequesi i les sessions de formació mensuals van ser per mi l’obertura a una manera de veure la religió que em va marcar profundament. A més, la formació que transmet Bassó no arriba només pels materials que elabora, sinó també pel testimoni que constitueix la seva actuació. Sense desanimar-se mai per la falta de motivació de pares i nens o per l’escassetat de catequistes, Frederic Bassó és un model de tenacitat, de treball quotidià, d’humilitat, d’esperit de servei... És impressionant constatar que, al costat dels coneixements teològics imaginables en una persona amb la seva trajectòria, Bassó s’hagi preocupat per documentar-se a fons en àrees que en principi li eren més allunyades, però que ell ha sabut veure que eren imprescindibles per a una bona catequesi: la psicologia de l’infant, la pedagogia, les ciències de la natura, la història de les religions... Tota aquesta tasca ha fet de Bassó un exceŀlent teòric —d’una claredat envejable a l’hora de presentar qualsevol tema— i un magnífic home d’acció.

Frederic Bassó, amb les seves virtuts i les seves limitacions, és —com tothom— fruit del seu temps. Però si se’l compara amb altres persones de la seva generació, és fàcil adonar-se que en ell no hi ha nostàlgies ni obsessions pel passat. Jo, que vaig néixer el 1980 i que, per tant, no he patit els despropòsits del nacionalcatolicisme ni els estralls de la pietat preconciliar, he sentit parlar tant d’aquelles formes de religiositat per part dels membres de la generació de Bassó que gairebé he incorporat al meu repertori de records les misses en llatí i els sermons tenebrosos contra l’infern. En canvi, és una autèntica prova de treball pastoral constant i de contacte amb la realitat del present el fet que Frederic Bassó sigui diferent dels seus companys de batalles. No és que no aŀludeixi als estralls del passat, sinó que en ell la pars construens sempre li ocupa més temps que la pars destruens: Bassó viu en el present, i el que li preocupa és transmetre la fe avui, als nens d’avui, amb els catequistes d’avui. I, per tant, no li interessa tant passar comptes amb els fantasmes del seu passat sinó treballar a fons amb propostes positives i de futur.

I una darrera nota. Un dia, comentant una conferència en la qual havíem coincidit, tots dos vam constatar que trobàvem alguna cosa a faltar en el que havien dit els ponents. El Frederic va expressar aquella mancança molt millor que jo: «No han parlat de l’Esperit Sant, que és el moll de l’os de la fe, el més important de tot. La gent sempre s’oblida de l’Esperit Sant.» El treball continuat, tenaç i clarivident de Frederic Bassó en la transmissió de la fe és fruit —n’estic convençut— d’haver-se deixat conduir per l’Esperit.

Amb el bisbe Modrego (foto inèdita)

Parlant amb un nen (foto inèdita)

La visitació a Elisabet vista per Frederic Bassó,
que va renovar la iconografia cristiana per a infants

Jesús predicant a les multituds (Frederic Bassó)

L'expulsió dels mercaders del Temple (Frederic Bassó)

Facebook a l'aula

Ho confesso: jo era dels enemics de tot això. L’obsessió per la digitalització de les aules, per les noves tecnologies en l’aprenentatge, per l’«aprendre a aprendre» i per tots els dogmes de certa pedagogia d’avui, m’irritava enormement. Tanmateix, fa uns dies vaig fer la prova. I, de moment, el resultat em sembla prou positiu. M’explico.

Aquest trimestre estic impartint les classes plenàries de Literatura Catalana, una assignatura obligatòria per als alumnes de segon d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; l’assignatura és cursada també per molts estudiants de periodisme. A diferència dels anys anteriors, enguany imparteixo les plenàries de tots els grups i, a més, ho faig d’acord amb un pla docent que vaig tenir l’oportunitat de refer a fons. Per tot plegat, aquest any m’he sentit més motivat que mai a l’hora d’impartir l’assignatura. En aquest context, fa poc més d’una setmana vaig decidir crear un grup de Facebook obert per facilitar la comunicació amb els estudiants. La idea era donar un ús educatiu a una xarxa social que acostumem a vincular a una altra mena d’activitats. L’objectiu: compartir materials amb agilitat i estimular el debat i l’intercanvi al voltant de la temàtica del curs.

El grup compta ja amb més d’un centenar de membres. En tot moment l’he presentat com una eina complementària, no pas obligatòria. La informació rellevant continuo donant-la a través de l’Aula Global oficial del curs. Una de les preguntes que em faig, i que vaig debatre amb els estudiants el dia que els vaig presentar l’eina, és si es pot plantejar la pertinença a un grup de Facebook com a obligatòria per seguir l’assignatura. Argument per no fer-ho: respectar la llibertat de qui no vol ser a Facebook o no vol fer-ne un ús acadèmic. Argument per fer-ho: evitar la «bretxa digital» que s’estableix de facto si l’eina no és obligatòria, ja que aleshores una part del grup té accés a una dinàmica comunicativa de la qual una altra part del grup està exclosa.

El valor afegit fonamental en l’ús de Facebook a l’assignatura és que permet compartir amb els estudiants continguts que considero interessants per a la temàtica (enllaços a articles acadèmics, a webs d’interès, a materials de consulta, a activitats, etc.) i fer-ho amb la màxima agilitat. L’Aula Global Moodle té per als estudiants una navegació poc «amable» (a diferència del Termcat, prefereixo traduir friendly per ‘amable’ en lloc de fer-ho pel calc ‘amigable’), i per als docents, un sistema de càrrega de continguts molt feixuc (tot i que em consta que la nova versió que s’implementarà l’any vinent millora sensiblement l’actual en aquests aspectes). Fa uns dies, a classe, en debatre entre tots l’ús de Facebook, una estudiant em reconeixia el següent: «Entro molt més a Facebook que a l’Aula Global.» Penso que una frase com aquesta l’hauríem de tenir molt present tots plegats...

Una estudiant em deia que tots els continguts que es pengen a Facebook es podrien posar a l’Aula Global. Penso que sí en teoria, però no a la pràctica. Alguns exemples reals:

1. Fa un parell de setmanes, vam treballar a classe la «Cançó de passar cantant» de Sagarra. A tres estudiants el poema els va agradar tant que hi van posar música, el van interpretar amb guitarra, piano i veu, van enregistrar la interpretació i van penjar-ne el vídeo corresponent al grup de Facebook. ¿Ho haurien compartit a l’Aula Global? Intueixo que no. És més: potser l’estímul per enregistrar-ho en vídeo va ser precisament l’existència d’un grup de Facebook de l’assignatura on poder-lo compartir.

2. El 26 de maig va morir el poeta català en llengua castellana Jesús Lizano. La seva obra no entra dins l’assignatura (entenem per literatura catalana l’escrita en català), i a l’Aula Global no hi hauria fet cap referència. Tanmateix, l’existència del grup de Facebook em va dur, espontàniament, a homenatjar Lizano oferint un poema seu i l’enllaç a un vídeo en què el recitava. És una manera de posar l’assignatura en continuïtat amb el que succeeix en la vida cultural del país, encara que sigui sortint del marc disciplinari que li és propi. En aquest sentit, Facebook facilita la interdisciplinarietat i la interacció universitat/ciutat, i totes dues coses em semblen positives.

3. Aquests dies estem treballant Espriu. I fa dos dies, una estudiant va penjar al grup un text de Narcís Comadira en què qualificava Espriu d’avorrit. L'estudiant hi afegia, per suscitar el debat: «Opinions a favor o en contra?»

4. Ahir mateix, una estudiant llegeix al diari Ara un article de Carles Riba recuperat per Josep Maria Casasús i s’adona que el contingut té a veure amb un dels temes de l’assignatura. Automàticament, en fa una foto i la comparteix amb el grup via Facebook. Ho hauria fet a través d’un fòrum de l’Aula Global? Temo que no.

A part d’aquest tipus de continguts, que difícilment tindrien cabuda a l’Aula Global, també hi he penjat continguts que sí que podrien ser sense problemes a l’espai virtual oficial de l’assignatura: articles acadèmics d’accés obert, recomanacions bibliogràfiques concretes, consells sobre els treballs que han de realitzar els estudiants, anunci d’una activitat organitzada dins l’assignatura, etc. Un dels avantatges de Facebook és que permet combinar continguts molt acadèmics i altres que ho són menys. Això obliga els estudiants a diferenciar entre continguts de primer ordre i continguts de segon o tercer ordre, cosa que, d’altra banda, estan habituats a fer: amb xarxes socials o sense, els estudiants fan cerques a Google i hi troben continguts molt desiguals relacionats amb qualsevol tema, i bé van aprenent (¡o així ho espero!) a distingir entre la lleugeresa d’un apunt en un blog i el rigor d’un article acadèmic.

Una cosa que constato és que Facebook facilita, fins i tot en el docent, l’ús d’un registre lingüístic més col·loquial que l’habitual en un context acadèmic. Quan m’adreço als estudiants a través d’un correu electrònic o un text penjat a l’Aula Global, el grau de formalitat amb què escric és elevat. Quan ho faig a Facebook, el grau de formalitat baixa. Evidentment, no oblido en cap moment que sóc el docent de l’assignatura i que això obliga a mantenir un to (¡sóc enemic declarat del model «professor col·lega»!), però és cert que em permeto alguna llicència que no em permetria en altres mitjans també digitals. Això em fa pensar fins a quin punt el mitjà condiciona l’escriptura. Confesso que em sabria greu que l’ús de Facebook per part del professorat dugués a una rebaixa excessiva del registre amb què els professors s’adrecen als estudiants, i això és un tema que crec que també cal posar sobre la taula.

Sigui com sigui, aquesta última setmana el meu escepticisme davant la pressió per la innovació docent s'ha temperat de manera notable...

El meu Jaume Vallcorba

Els articles i comentaris publicats amb motiu de la mort de Jaume Vallcorba van centrar-se fonamentalment en la dimensió de Vallcorba com a editor. I van fer bé, perquè certament la seva aportació més rellevant a la cultura la va fer en la seva tasca com a editor de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado. Però al costat del Vallcorba editor hi ha també el Vallcorba autor (com a poeta i com a erudit), el Vallcorba dissenyador, el Vallcorba conversador, el Vallcorba melòman, el Vallcorba contracultural…, i el Vallcorba professor. Són dimensions que val la pena destacar, perquè en elles hi retrobem també l’excel·lència que caracteritzava l’editor.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Vaig conèixer Jaume Vallcorba el 2 d’abril del 2002. Jo era estudiant d’últim curs de la llicenciatura en humanitats d’aquesta casa, i m’havia matriculat a una assignatura que si no m’erro era el primer any que s’oferia, i que s’anomenava «Períodes i moviments literaris». Impartida per Jaume Vallcorba en una aula d’aquest mateix edifici on ens trobem, una de les aules en forma de parlament que són visibles a través de la gran façana de vidre del pati, i que crec que havíem estrenat l’any anterior, aquell any l’assignatura es va centrar en les avantguardes europees. Jo m’hi havia matriculat pel professor més que pel tema (jo acostumava a triar les optatives pel professor), perquè admirava Jaume Vallcorba des de molt abans de conèixer-lo.

No sabria dir si el punt de gravetat d’aquell curs sobre les avantguardes es trobava en la literatura o en l’art. I això és una prova més de l’amplitud d’interessos intel·lectuals de Vallcorba i del seu ple encaix en uns estudis interdisciplinaris com els d’humanitats. Les avantguardes potser no són el fenomen estètic que a mi personalment més m’interessa. I, amb tot, aquella assignatura és una de les que vaig gaudir més d’entre les que vaig cursar en aquesta casa. Perquè Vallcorba, diguem-ho clarament perquè quedi dit —perquè això no s’ha dit amb prou contundència—, era un professor brillant, de la mateixa manera que era un conversador brillant. Brillant perquè posava en joc, amb habilitat, una sèrie de recursos que li donaven molt bon resultat. En citaré alguns:

1. La barreja deliberada d’informacions fonamentals amb altres de segon ordre, anecdòtiques, que ajuden a mantenir l’atenció de l’auditori. En això, Vallcorba era molt hàbil, perquè aconseguia captivar-nos amb detalls de la petite histoire que ens atansaven a allò que ens volia transmetre. Una mostra del que estic dient: la primera frase que tinc anotada als meus apunts del curs, i que per tant devia ser de les primeres coses que ens va dir aquell 2 d’abril del 2002, és la següent: «Max Jacob i Picasso compartien llit. Picasso hi dormia de dia, i Jacob, de nit.» I no es tractava d’una simple anècdota: Vallcorba establia una diferenciació molt clara entre els que beuen absenta i els que beuen vi, és a dir, entre els animals nocturns i els diürns. I d’aquí en sortia el comentari sobre les aus en la literatura de tradició europea: l’alosa canta de dia (des de l’època dels trobadors és l’ocell que anuncia la separació dels amants) i el rossinyol canta de nit. Per això, els «pájaros, cabrones» del poema «Albada» de Jaime Gil de Biedma no podien ser sinó aloses. Ja ho veuen, tota una lliçó d’estètica a partir del llit compartit per Max Jacob i Picasso.

2. Ambició en els continguts. L’assignatura era sobre les avantguardes, però això el duia a lliçons d’abast molt més ampli. Per exemple, explicant-nos que les avantguardes pretenien fer tabula rasa del passat, ens deia que això estrictament no va ser així, perquè en literatura dels micènics als romàntics hi ha continuïtat, sense ruptures, i dels romàntics ençà hi ha també continuïtat sense ruptures; la literatura, ens deia, se sustenta en literatura. Amb afirmacions d’aquesta mena, un tenia la sensació, al llarg de tot el curs, d’estar assistint a una classe magistral d’altíssim nivell.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

3. Gust per manifestar criteris discordants amb el consens crític. Recordo per exemple, d’aquell primer dia de classe, l’arrencada sorprenent d’una frase: «Hi ha un poeta català molt menor, molt menor, molt menor, Joan Salvat-Papasseit, que…» Suposo que molts no li perdonarien aquest judici, però el fet és que Vallcorba no tenia cap escrúpol a l’hora de discrepar dels cànons establerts. El meu oncle Jordi Moreta, alumne del primer Vallcorba a la Universitat de Barcelona, m’havia explicat que, en una ocasió, Vallcorba reflexionava a classe sobre la inadequació de la imatge romàntica del poeta que escriu arravatat al dictat de les muses, i mentre ponderava l’esforç, el treball dels versos, la refosa, etc., un estudiant el va interrompre dient: «Doncs Salvador Espriu va escriure l’“Assaig de càntic en el temple” d’una tirada.» Resposta del professor Vallcorba: «Sí,  ¡i així li va sortir!» Jo no sé si estic del tot d’acord amb el sever judici que revela aquest comentari, però m’entusiasma aquesta gosadia per jutjar amb criteri propi sobre valors establerts. També recordo que al curs sobre les avantguardes Vallcorba estava obsedit per dir-nos que Picasso, que ell tant admirava, havia fracassat amb «Les demoiselles d’Avignon». El primer cop que ens en va parlar ho va fer en aquests termes: «El 1907 Picasso fa un quadre dolent, mal fet, inacabat, “Les demoiselles d’Avignon”.» Uns dies més tard ens deia: «“Les senyoretes del carrer Avinyó” és un quadre molt dolent que abusa de la màscara africana. És un quadre inacabat, Picasso no sabia què fer-ne. És un quadre despistat, d’un pintor que no sap què ha de fer.» No era l’únic Picasso desmitificat per Vallcorba; un dia ens va dir: «El Guernica no és un quadre: és un pòster; bastant graciós, però pòster.»

4. Ús d’una llengua exquisida. Vallcorba, fill del noucentisme i de l’avantguarda (dues tradicions que ell no veia diferenciades), parlava amb fluïdesa i naturalitat un català molt acurat, lèxicament ric i gramaticalment impecable. Recordo que em va cridar l’atenció que espontàniament avantposés el pronom reflexiu al verb en construccions imperatives del tipus: «Es posin drets», cosa que jo havia vist escrit —en Pla, per exemple—, però que no havia sentit mai a ningú. Vallcorba ho deia sense cap mena d’afectació.

5. Gust per les digressions. Vallcorba tenia una fórmula pròpia per interrompre el fil del seu discurs amb una digressió: l’expressió «Ja que hi som». Amb alguns companys ens en rèiem una mica, perquè la feia anar amb autèntica generositat. Però ara m’adono que era una hàbil estratègia per fer anar el discurs cap a on li interessava amb el pretext d’una tènue connexió amb el tema de què estava tractant.

En una ocasió, vam demanar a Vallcorba que dediqués una classe a parlar-nos de la seva feina com a editor. Hi va accedir de seguida. I recordo perfectament la passió amb què Vallcorba ens parlava de la seva feina, remarcant la importància de controlar fins a l’últim guionet del text i explicant-nos que l’editor pot estar al matí parlant amb un premi Nobel i a la tarda carregant caixes de llibres en el seu cotxe particular per anar a presentar un llibre en un indret remot, sense que li caiguin els anells.

Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez 
de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Sobre el Vallcorba editor m’agradaria apuntar només un fet: el rigor formal de Vallcorba en la cura de les edicions no ha beneficiat únicament els llibres publicats pels seus segells editorials, sinó que ha tingut una enorme influència en molts editors, i crec que especialment en els petits. Ho va subratllar fa uns mesos l’amic i col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, quan deia que la tristor i sensació de buit que deixava la mort de Vallcorba es veia en certa mesura pal·liada per la sensació que el seu model ha estat seguit per molts editors de la generació següent. Si em permeten parlar en primera persona, ja que les coses viscudes són les que puc explicar amb més coneixement de causa, voldria subratllar el fet que, quan Inês Castel-Branco i jo mateix, l’any 2007, vam crear Fragmenta Editorial, el nostre gran referent en qüestions tipogràfiques i de disseny va ser indubtablement Jaume Vallcorba. Recordo molt bé que, al començament, quan topàvem amb un problema tipogràfic, el que fèiem era documentar-nos en els llibres de tipografia que teníem a l’abast i mirar «com ho fa en Vallcorba», i només si no trobàvem solució al nostre problema ni en els teòrics ni en l’exemple pràctic d’en Vallcorba, consultàvem directament el savi tipògraf Josep Maria Pujol, també prematurament desaparegut. Naturalment, no sempre coincidíem al cent per cent amb la solució Vallcorba, però el que feia Vallcorba era sempre un punt de referència obligat. Era, i continua sent, el referent per antonomàsia.

Per acabar, m’agradaria assenyalar un tret que sempre vaig valorar molt de Jaume Vallcorba. Un editor exquisit i refinat com ell era, amic de personalitats molt destacades del món de les lletres i les arts, ens tractava als joves amb una gran consideració. Després de les classes de l’any 2002 que he esmentat, durant uns anys vaig tractar poc Vallcorba: com a becari vaig col·laborar amb ell en alguna vigilància d’examen, ell va ser membre del tribunal que va jutjar la meva tesina (va ser, fora de tres o quatre classes, el seu últim acte acadèmic abans de deixar la universitat), vaig ser un parell de cops a casa seva, i poc més. Però des del 2007, ja com a editor de Fragmenta, vaig tenir ocasió de tractar Vallcorba amb més assiduïtat. Va venir un dia a sopar a casa nostra, em vaig reunir amb ell al seu despatx diverses vegades, parlàvem per telèfon de tant en tant…, i sempre em vaig sentir tractat per ell amb una consideració extraordinària. I sé que no ho feia només amb mi. Li agradava molt parlar i escoltar-se, és cert, però puc donar fe que també sabia escoltar. En matèria religiosa, per exemple, les seves posicions eren probablement més tradicionals que les meves, però li agradava molt conèixer el meu punt de vista, i l’escoltava amb autèntic respecte. Recordo, per exemple, que l’endemà de l’elecció del nou papa vam parlar per telèfon no sé a propòsit de què, i em va acabar demanant una anàlisi d’urgència sobre els signes del nou pontificat, anàlisi que va escoltar amb gran atenció. Sospito, però, «ja que hi som», que Vallcorba era més de Ratzinger que de Bergoglio…

En un món intel·lectual on tants esnobs et perdonen la vida, la consideració amb què Vallcorba ens tractava als que érem molt més joves que ell constitueix per mi una autèntica lliçó d’humanitat. Una lliçó semblant a la que ens va donar el dia que, a classe, ens deia que ser editor també vol dir estar disposat a carregar caixes per anar a vendre llibres al poble més remot. Els confesso que de vegades, quan carrego caixes per a una presentació, m’imagino Jaume Vallcorba parlant al matí amb Imre Kertész i anant a la tarda a omplir el seu cotxe amb volums de Quaderns Crema o Acantilado, i m’envaeix aleshores una serenitat que penso que té a veure amb el sentiment d’una mena de reconciliació pràctica entre tasca intel·lectual i tasca manual. Potser és la humilitat dels autènticament grans. Una lliçó, una més, de Jaume Vallcorba.

Rafael Argullol, Josep M. Castellà, Ignasi Moreta, Javier Aparicio
i Emilio Suárez de la Torre (Foto: Universitat Pompeu Fabra)

Intervenció pronunciada el dimarts 10 de febrer, a la sala de graus Albert Calsamiglia del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en el curs de l'acte acadèmic en memòria del professor i editor Jaume Vallcorba. Va obrir l'acte Josep Maria Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF. A més de la meva intervenció, van intervenir en l'acte Javier Aparicio Maydeu, delegat de Cultura de la UPF; Rafael Argullol, catedràtic del Departament d’Humanitats de la UPF; i Emilio Suárez de la Torre, director del Departament d’Humanitats de la UPF. Va cloure l'acte Javier Aparicio en nom del rector de la UPF Jaume Casals.

(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)