dimecres, 27 de maig de 2020

Juan Martín Velasco i la passió per la mística



Enmig de la fredor de les estadístiques, on els morts per coronavirus són fonamentalment una abstracció (l’abstracció de les xifres), ens arriben de tant en tant els noms de persones singulars, de persones que ens són properes o que constitueixen un referent per a nosaltres. Juan de Dios Martín Velasco (Santa Cruz del Valle, Ávila, 1934 - Madrid 2020) ha mort en aquest context de fredes estadístiques mortuòries. I ho ha fet amb la mateixa discreció amb què va viure.

Era un sacerdot de profunda espiritualitat i d’una erudició fora del comú. A mi em va interessar molt especialment pels seus estudis sobre la mística, i el recordo particularment impartint-ne un curs a la Fundació Joan Maragall. Amb un castellà riquíssim i una dicció dolça i controlada, Martín Velasco era capaç de mantenir l’auditori atentíssim tot i llegir gran part del curs que impartia. Recordo perfectament que era molt conscient que els seus estudis sobre la mística eren exactament això, estudis, però la seva aspiració era que la mística fos en ell molt més que una dedicació acadèmica. La seva sobrietat li impedia, però, parlar en primera persona, de la mateixa manera que el fet d’haver-se alliberat d’una religiositat dirigista i controladora li impedia parlar exhortativament en segona persona d’una manera excessivament ostentosa. I, tanmateix, tot i parlar sempre púdicament en tercera persona, tot i parlar com ho fa un acadèmic quan explica Joan de la Creu o Teresa de Jesús, sempre vaig percebre que molt subtilment Martín Velasco confessava no sé si experiències però sí com a mínim aspiracions pròpies, viscudes en primera persona, i també que molt delicadament, molt respectuosament, ens convidava en segona persona, als qui l’escoltàvem, a tractar d’encarnar també en nosaltres aquesta crida a la vida interior.

El recordo en altres contextos. Al Fòrum Vida i Evangeli, al congrés «Religions institucionalitzades en una societat laica» que vam organitzar a l’associació Cristianisme al Segle XXI, al Instituto de Pastoral de Madrid… En aquestes avinenteses vaig tenir ocasió de tractar-lo en la curta distància i tenir-hi algunes escasses però llargues converses. Ell era un referent per al progressisme catòlic, i les seves postures obertes i lliures li havien comportat algunes represàlies. Mai, però, no en va fer ostentació. Martín Velasco defugia qualsevol ombra de vedetisme i autocomplacència, qualsevol mostra de victimisme, qualsevol temptació de protagonisme. Ell tenia el seu discurs, el seu llenguatge, les seves idees, i les oferia humilment a qui volgués escoltar-lo. O millor: a qui el convidava a expressar-les. Però no era amic de polèmiques ni va fer mai res per promocionar-se. Sens dubte va ser un mestre per a molts. No solament pel mestratge explícit del seu discurs, sinó també pel mestratge implícit de la seva actitud netament cristiana.


Publicat a Catalunya Cristiana, any XLI, núm. 2120 (10-5-2020), p. 40.

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...