Els articles i
comentaris publicats amb motiu de la mort de Jaume Vallcorba van centrar-se
fonamentalment en la dimensió de Vallcorba com a editor. I van fer bé, perquè
certament la seva aportació més rellevant a la cultura la va fer en la seva
tasca com a editor de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado. Però al costat del
Vallcorba editor hi ha també el Vallcorba autor (com a poeta i com a erudit),
el Vallcorba dissenyador, el Vallcorba conversador, el Vallcorba melòman, el
Vallcorba contracultural…, i el Vallcorba professor. Són dimensions que val la
pena destacar, perquè en elles hi retrobem també l’excel·lència que
caracteritzava l’editor.
 |
| Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra) |
Vaig conèixer
Jaume Vallcorba el 2 d’abril del 2002. Jo era estudiant d’últim curs de la
llicenciatura en humanitats d’aquesta casa, i m’havia matriculat a una
assignatura que si no m’erro era el primer any que s’oferia, i que s’anomenava
«Períodes i moviments literaris». Impartida per Jaume Vallcorba en una aula
d’aquest mateix edifici on ens trobem, una de les aules en forma de parlament
que són visibles a través de la gran façana de vidre del pati, i que crec que
havíem estrenat l’any anterior, aquell any l’assignatura es va centrar en les
avantguardes europees. Jo m’hi havia matriculat pel professor més que pel tema
(jo acostumava a triar les optatives pel professor), perquè admirava Jaume
Vallcorba des de molt abans de conèixer-lo.
No sabria dir si
el punt de gravetat d’aquell curs sobre les avantguardes es trobava en la
literatura o en l’art. I això és una prova més de l’amplitud d’interessos
intel·lectuals de Vallcorba i del seu ple encaix en uns estudis
interdisciplinaris com els d’humanitats. Les avantguardes potser no són el fenomen
estètic que a mi personalment més m’interessa. I, amb tot, aquella assignatura
és una de les que vaig gaudir més d’entre les que vaig cursar en aquesta casa.
Perquè Vallcorba, diguem-ho clarament perquè quedi dit —perquè això no s’ha dit
amb prou contundència—, era un professor brillant, de la mateixa manera que era
un conversador brillant. Brillant perquè posava en joc, amb habilitat, una
sèrie de recursos que li donaven molt bon resultat. En citaré alguns:
1. La barreja deliberada
d’informacions fonamentals amb altres de segon ordre, anecdòtiques, que ajuden
a mantenir l’atenció de l’auditori. En això, Vallcorba era molt hàbil, perquè
aconseguia captivar-nos amb detalls de la petite
histoire que ens atansaven a allò que ens volia transmetre. Una mostra del
que estic dient: la primera frase que tinc anotada als meus apunts del curs, i
que per tant devia ser de les primeres coses que ens va dir aquell 2 d’abril
del 2002, és la següent: «Max Jacob i Picasso compartien llit. Picasso hi dormia
de dia, i Jacob, de nit.» I no es tractava d’una simple anècdota: Vallcorba
establia una diferenciació molt clara entre els que beuen absenta i els que
beuen vi, és a dir, entre els animals nocturns i els diürns. I d’aquí en sortia
el comentari sobre les aus en la literatura de tradició europea: l’alosa canta
de dia (des de l’època dels trobadors és l’ocell que anuncia la separació dels
amants) i el rossinyol canta de nit. Per això, els «pájaros, cabrones» del
poema «Albada» de Jaime Gil de Biedma no podien ser sinó aloses. Ja ho veuen,
tota una lliçó d’estètica a partir del llit compartit per Max Jacob i Picasso.
2. Ambició en els
continguts. L’assignatura era sobre les avantguardes, però això el duia a
lliçons d’abast molt més ampli. Per exemple, explicant-nos que les avantguardes
pretenien fer tabula rasa del passat, ens deia que això estrictament no va ser
així, perquè en literatura dels micènics als romàntics hi ha continuïtat, sense
ruptures, i dels romàntics ençà hi ha també continuïtat sense ruptures; la
literatura, ens deia, se sustenta en literatura. Amb afirmacions d’aquesta
mena, un tenia la sensació, al llarg de tot el curs, d’estar assistint a una
classe magistral d’altíssim nivell.
 | |
|
3. Gust per
manifestar criteris discordants amb el consens crític. Recordo per exemple,
d’aquell primer dia de classe, l’arrencada sorprenent d’una frase: «Hi ha un
poeta català molt menor, molt menor, molt menor, Joan Salvat-Papasseit, que…»
Suposo que molts no li perdonarien aquest judici, però el fet és que Vallcorba
no tenia cap escrúpol a l’hora de discrepar dels cànons establerts. El meu
oncle Jordi Moreta, alumne del primer Vallcorba a la Universitat de Barcelona,
m’havia explicat que, en una ocasió, Vallcorba reflexionava a classe sobre la
inadequació de la imatge romàntica del poeta que escriu arravatat al dictat de
les muses, i mentre ponderava l’esforç, el treball dels versos, la refosa,
etc., un estudiant el va interrompre dient: «Doncs Salvador Espriu va escriure
l’“Assaig de càntic en el temple” d’una tirada.» Resposta del professor
Vallcorba: «Sí, ¡i així li va sortir!» Jo
no sé si estic del tot d’acord amb el sever judici que revela aquest comentari,
però m’entusiasma aquesta gosadia per jutjar amb criteri propi sobre valors
establerts. També recordo que al curs sobre les avantguardes Vallcorba estava
obsedit per dir-nos que Picasso, que ell tant admirava, havia fracassat amb
«Les demoiselles d’Avignon». El primer cop que ens en va parlar ho va fer en
aquests termes: «El 1907 Picasso fa un quadre dolent, mal fet, inacabat, “Les
demoiselles d’Avignon”.» Uns dies més tard ens deia: «“Les senyoretes del
carrer Avinyó” és un quadre molt dolent que abusa de la màscara africana. És un
quadre inacabat, Picasso no sabia què fer-ne. És un quadre despistat, d’un
pintor que no sap què ha de fer.» No era l’únic Picasso desmitificat per Vallcorba;
un dia ens va dir: «El Guernica no és un quadre: és un pòster; bastant graciós,
però pòster.»
4. Ús d’una
llengua exquisida. Vallcorba, fill del noucentisme i de l’avantguarda (dues
tradicions que ell no veia diferenciades), parlava amb fluïdesa i naturalitat
un català molt acurat, lèxicament ric i gramaticalment impecable. Recordo que
em va cridar l’atenció que espontàniament avantposés el pronom reflexiu al verb
en construccions imperatives del tipus: «Es posin drets», cosa que jo havia vist
escrit —en Pla, per exemple—, però que no havia sentit mai a ningú. Vallcorba
ho deia sense cap mena d’afectació.
5. Gust per les
digressions. Vallcorba tenia una fórmula pròpia per interrompre el fil del seu
discurs amb una digressió: l’expressió «Ja que hi som». Amb alguns companys ens
en rèiem una mica, perquè la feia anar amb autèntica generositat. Però ara
m’adono que era una hàbil estratègia per fer anar el discurs cap a on li interessava
amb el pretext d’una tènue connexió amb el tema de què estava tractant.
En una ocasió,
vam demanar a Vallcorba que dediqués una classe a parlar-nos de la seva feina
com a editor. Hi va accedir de seguida. I recordo perfectament la passió amb
què Vallcorba ens parlava de la seva feina, remarcant la importància de
controlar fins a l’últim guionet del text i explicant-nos que l’editor pot
estar al matí parlant amb un premi Nobel i a la tarda carregant caixes de
llibres en el seu cotxe particular per anar a presentar un llibre en un indret
remot, sense que li caiguin els anells.
 |
| Rafael Argullol, Javier Aparicio, Josep M. Castellà, Emilio Suárez de la Torre i Ignasi Moreta (Foto: Universitat Pompeu Fabra) |
Sobre el
Vallcorba editor m’agradaria apuntar només un fet: el rigor formal de Vallcorba
en la cura de les edicions no ha beneficiat únicament els llibres publicats
pels seus segells editorials, sinó que ha tingut una enorme influència en molts
editors, i crec que especialment en els petits. Ho va subratllar fa uns mesos
l’amic i col·lega Oriol Ponsatí-Murlà, quan deia que la tristor i sensació de
buit que deixava la mort de Vallcorba es veia en certa mesura pal·liada per la
sensació que el seu model ha estat seguit per molts editors de la generació
següent. Si em permeten parlar en primera persona, ja que les coses viscudes són
les que puc explicar amb més coneixement de causa, voldria subratllar el fet que,
quan Inês Castel-Branco i jo mateix, l’any 2007, vam crear Fragmenta Editorial,
el nostre gran referent en qüestions tipogràfiques i de disseny va ser
indubtablement Jaume Vallcorba. Recordo molt bé que, al començament, quan
topàvem amb un problema tipogràfic, el que fèiem era documentar-nos en els
llibres de tipografia que teníem a l’abast i mirar «com ho fa en Vallcorba», i només
si no trobàvem solució al nostre problema ni en els teòrics ni en l’exemple
pràctic d’en Vallcorba, consultàvem directament el savi tipògraf Josep Maria
Pujol, també prematurament desaparegut. Naturalment, no sempre coincidíem al
cent per cent amb la solució Vallcorba, però el que feia Vallcorba era sempre un
punt de referència obligat. Era, i continua sent, el referent per antonomàsia.
Per acabar,
m’agradaria assenyalar un tret que sempre vaig valorar molt de Jaume Vallcorba.
Un editor exquisit i refinat com ell era, amic de personalitats molt destacades
del món de les lletres i les arts, ens tractava als joves amb una gran consideració.
Després de les classes de l’any 2002 que he esmentat, durant uns anys vaig
tractar poc Vallcorba: com a becari vaig col·laborar amb ell en alguna vigilància
d’examen, ell va ser membre del tribunal que va jutjar la meva tesina (va ser,
fora de tres o quatre classes, el seu últim acte acadèmic abans de deixar la
universitat), vaig ser un parell de cops a casa seva, i poc més. Però des del
2007, ja com a editor de Fragmenta, vaig tenir ocasió de tractar Vallcorba amb
més assiduïtat. Va venir un dia a sopar a casa nostra, em vaig reunir amb ell
al seu despatx diverses vegades, parlàvem per telèfon de tant en tant…, i
sempre em vaig sentir tractat per ell amb una consideració extraordinària. I sé
que no ho feia només amb mi. Li agradava molt parlar i escoltar-se, és cert,
però puc donar fe que també sabia escoltar. En matèria religiosa, per exemple,
les seves posicions eren probablement més tradicionals que les meves, però li
agradava molt conèixer el meu punt de vista, i l’escoltava amb autèntic
respecte. Recordo, per exemple, que l’endemà de l’elecció del nou papa vam
parlar per telèfon no sé a propòsit de què, i em va acabar demanant una anàlisi
d’urgència sobre els signes del nou pontificat, anàlisi que va escoltar amb
gran atenció. Sospito, però, «ja que hi som», que Vallcorba era més de
Ratzinger que de Bergoglio…
En un món intel·lectual
on tants esnobs et perdonen la vida, la consideració amb què Vallcorba ens
tractava als que érem molt més joves que ell constitueix per mi una autèntica
lliçó d’humanitat. Una lliçó semblant a la que ens va donar el dia que, a
classe, ens deia que ser editor també vol dir estar disposat a carregar caixes
per anar a vendre llibres al poble més remot. Els confesso que de vegades, quan
carrego caixes per a una presentació, m’imagino Jaume Vallcorba parlant al matí
amb Imre Kertész i anant a la tarda a omplir el seu cotxe amb volums de Quaderns
Crema o Acantilado, i m’envaeix aleshores una serenitat que penso que té a
veure amb el sentiment d’una mena de reconciliació pràctica entre tasca
intel·lectual i tasca manual. Potser és la humilitat dels autènticament grans. Una
lliçó, una més, de Jaume Vallcorba.
 | |
|
Intervenció pronunciada el dimarts 10 de febrer, a la sala de graus Albert Calsamiglia del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en el curs de l'acte acadèmic en memòria del professor i editor Jaume Vallcorba. Va obrir l'acte Josep Maria Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF. A més de la meva intervenció, van intervenir en l'acte Javier Aparicio Maydeu, delegat de Cultura de la UPF; Rafael Argullol, catedràtic del Departament d’Humanitats de la UPF; i Emilio Suárez de la Torre, director del Departament d’Humanitats de la UPF. Va cloure l'acte Javier Aparicio en nom del rector de la UPF Jaume Casals.
(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)
(En castellà, aquí)
(Crònica de l'acte a la web de la UPF, aquí)
