L’erudit apassionat: el biblista Josep Rius-Camps fa 80 anys

És un dels investigadors més inquiets amb què compten les nostres lletres. Josep Rius-Camps, conegut pels seus estudis en els camps bíblic i patrístic, és autor d’una molt innovadora edició dels textos neotestamentaris de Lluc publicada en català, castellà i anglès. Avui compleix vuitanta anys, un bon pretext per reivindicar la seva tasca.

Josep Rius-Camps

Sospitem massa ràpidament d’aquells que es mouen entre llibres, dialogant amb els difunts. Els erudits ensopits existeixen, evidentment, però l’associació mental que establim ens traeix amb excessiva freqüència. Josep Rius-Camps és una mostra claríssima d’erudit apassionat, disposat a repensar-ho tot a cada moment.

Nascut a Esparreguera l’any 1933, quan era petit la seva família es traslladà a Barcelona, al carrer Elisabets, a la capella que avui ocupa la llibreria La Central del Raval. Rius-Camps va ordenar-se capellà i aviat va aconseguir anar a Roma a continuar els seus estudis. La prestigiosa beca Von Humboldt li va permetre anar a Alemanya, on es va estar nou anys. Era l’època de les secularitzacions en massa. A l’arquebisbat de Barcelona van perdre de vista aquell capellà que havien enviat a Roma, i devien pensar que havia penjat els hàbits. El van treure del llistat de capellans de la diòcesi. Quan els seus amics ho van advertir a l’interessat, el murri Rius-Camps els va dir que sobretot no diguessin res… Així, va poder tornar quan va voler.

I, efectivament, en un moment determinat Rius-Camps va enyorar el Mediterrani (el mateix li va passar a Lluís Duch). Va abandonar la universitat alemanya, on tenia un futur prometedor, i va tornar a Barcelona. Josep M. Rovira Belloso li va facilitar la seva integració a la Facultat de Teologia de Catalunya, on va quedar adscrit al departament de patrística, al qual pertany encara. No en va, la seva tesi doctoral l’havia dedicada a Orígenes. Més tard va investigar a fons les cartes de sant Ignasi d’Antioquia.

Josep Rius-Camps al seu despatx

Els atzars de la vida van dur Rius-Camps a instal·lar-se a l’ermita de Sant Pere de Reixac, en una comunitat constituïda per diversos sacerdots i religioses. Allà viu des d’aleshores, cultivant centenars de rosers i desxifrant còdexs multiseculars. Cada diumenge, els seus fans, arribats de tot Catalunya, s’apleguen a Reixac per celebrar la missa amb ell i escoltar les seves homilies lliures i espontànies. El seu carisma és palpable, tot i que és un carisma molt català: no fa jocs d’artifici, però divaga i toca de peus a terra al mateix temps.

Com a investigador, Rius-Camps és molt crític amb els col·legues que es limiten a fer bons estats de la qüestió, purs refregits del que han fet els altres, sense aportar res de nou. De fet, quan Rius-Camps investiga un tema, acostuma a desballestar-lo. Li va passar amb Ignasi d’Antioquia: la crítica textual aplicada als textos d’Ignasi li va permetre identificar nombrosíssimes interpol·lacions al text, amb la qual cosa demostrava que l’exaltació del poder del bisbe que sempre s’havia posat en boca d’Ignasi no provenia del d’Antioquia, sinó dels seus copistes i mixtificadors. Quan presentava les conclusions de la seva feina en un congrés de patròlegs, algun va estar a punt de plorar: Rius-Camps els desmuntava tot l’edifici al qual havien dedicat la vida.

De la patrística, Rius-Camps va passar a la Bíblia. Va adonar-se que les edicions crítiques dels Evangelis incloïen sempre la referència, a l’aparat crític, d’un copista aparentment capriciós, el del Còdex Beza, que conté els quatre Evangelis i els Fets dels Apòstols en grec i en llatí. Allí on gairebé tots els còdexs concordaven, la pàgina grega del Còdex Beza oferia una lliçó discordant. Rius-Camps se sentia incòmode amb la tesi segons la qual les excentricitats del Còdex Beza obeïen al caprici del copista de torn. El Còdex Beza no presentava un text contaminat ni edulcorat: al contrari, donava un text més rude, més realista, més primitiu. La tesi de Rius-Camps s’anava perfilant: era el Còdex Beza el que les modernes edicions de la Bíblia haurien d’adoptar com a text base de les seves edicions. Només una prova: els copistes sabien llatí, però no grec. Per això, la pàgina grega del Còdex Beza és més primitiva: els copistes no la podien contaminar perquè no l’entenien, i es limitaven a transcriure el model.

Jenny Read-Heimerdinger i Josep Rius-Camps

L’any 1994, en un congrés sobre el Còdex Beza, Rius-Camps va conèixer Jenny Read-Heimerdinger, una biblista galesa que havia arribat a conclusions molt semblants a les seves, sense haver-se llegit l’un a l’altre. Van acordar posar la seva feina en comú. Des d’aleshores, han redactat plegats un magne comentari als Fets dels Apòstols (publicat en quatre volums en anglès i en dos volums en castellà) i la Demostració a Teòfil, una edició de l’Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols seguint el Còdex Beza que vam publicar a Fragmenta en català (2009) i en castellà (2012) i que T&T Clark acaba de publicar en anglès. Rius-Camps i Read-Heimerdinger van rebre el Premi Ciutat de Barcelona per aquella traducció del grec antic al català.

Jenny Read-Heimerdinger i Josep Rius-Camps en rebre el Premi Ciutat de Barcelona

Josep Rius-Camps s’ha atrevit també amb el gènere novel·lesc. A Diari de Teòfil va donar forma narrativa a les seves hipòtesis sobre l’autoria i el destinatari de l’Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols. En síntesi: fins ara, tothom deia que Evangeli de Lluc i Fets dels Apòstols eren dues obres diferents d’un mateix autor, un metge pagà que adreçaria el text a un desconegut Teòfil. Rius-Camps i Read-Heimerdinger opinen de forma diferent. Lluc és un rabí jueu i escriu una sola obra, la Demostració a Teòfil, que la tradició ens ha llegat dividida en dues parts: Evangeli i Fets. Aquesta obra, Lluc l’escriu per encàrrec de Teòfil, summe sacerdot del temple de Jerusalem i fill d’Anàs i cunyat de Caifàs, els membres del Sanedrí que va condemnar Jesús de Natzaret. Teòfil, amb el pes que suposa pertànyer a una família sacerdotal amb aquesta responsabilitat en la mort de Jesús, encarrega a un expert de l’època (el rabí Lluc) un informe sobre el tal Jesús. En el seu informe, Lluc demostra a Teòfil que, efectivament, el Jesús condemnat pel seu pare i cunyat era el Messies d’Israel. Amb la Demostració a Teòfil de Rius-Camps i Read-Heimerdinger, es restituïa per primer cop la unitat del text i se’l contextualitzava adequadament.

Si les recerques sobre Ignasi provocaven les llàgrimes dels patròlegs tradicionals, les recerques sobre Lluc de Rius-Camps no han estat menys impactants entre els biblistes. Ara bé, la reacció de molts d’ells ha estat el silenci condescendent, la ironia perdona-vides («Rius-Camps ha publicat una novel·la»; «¿Una altra?»)… Petites misèries pròpies de tots els gremis. Rius-Camps no perd ni un minut a lamentar-se’n: «Si els ho desballestes tot, no pots pretendre que a sobre t’aplaudeixin…» Cal dir, en honor a la veritat, que els seus col·legues de la Facultat de Teologia de Catalunya el van homenatjar l’any 2010 amb la publicació d’un número miscel·lani de la Revista Catalana de Teologia (fundada pel mateix Rius-Camps el 1976) que inclou una completa semblança de l’homenatjat redactada per Joan Ferrer. D’aquí a pocs mesos, a Fragmenta publicarem un llibre de diàlegs amb Josep Rius-Camps: serà una manera de posar en relleu la seva vàlua intel·lectual i humana.

Els amics de Rius-Camps som testimonis de l’entusiasme amb què emprèn totes les seves recerques. Quan preparàvem l’edició de la Demostració a Teòfil, sovint em telefonava per canviar una nota a peu de pàgina perquè acabava d’adonar-se d’un detall en una partícula del text que l’obligava a canviar tota una interpretació. Rius-Camps mai no es conforma amb els resultats a què ha arribat: sempre està disposat a continuar investigant i a alterar el que ha escrit per ajustar-se al màxim a la veritat. Fa uns anys vaig pujar a Reixac amb el periodista Lluís Amiguet, que li volia fer una entrevista per a LaContra de La Vanguardia; al llarg de la conversa, Rius-Camps no es limitava a resumir les seves recerques: recercador infatigable, mentre s’explicava anava repensant (i, per tant, descobrint i rectificant) el seu discurs, per a desesperació del periodista, obligat després a resumir tot allò per al lector de La Vanguardia.

Ja ho veuen: un investigador entusiasta les vint-i-quatre hores del dia.

Publicat a Núvol.