dimecres, 8 de juny de 2011

L'humor de Maragall

 Fills de Joan Maragall (foto: Biblioteca de Catalunya)


Si jutgem l'home exclusivament a partir dels textos públics de l'escriptor, probablement arribarem a algunes conclusions errades. Perquè l'home pot tenir registres més amplis que l'escriptor.

L'humor, per exemple. En els textos de l'escriptor, l'humor hi té un paper irrellevant. En aquests moments, no sé recordar ni un poema dels aplegats en llibre, ni un article, ni un discurs, on hi hagi la més mínima guspira d'humor. Aquest registre, l'escriptor públic no el conrea.

Ara bé: afortunadament, disposem de papers privats. I els papers privats ens mostren un ésser amb diversitat de registres. El Maragall jove, per exemple, té poemes humorístics notables. Alguns es troben entre els apunts de la carrera, o entre les cartes al seu amic Josep M. Lloret. Però també el Maragall madur té un sentit de l'humor que pot desconcertar els lectors de la seva obra pública. Aquest humor es manifesta, però, en papers privats. Particularment, a les "Notes autobiogràfiques" dels cinquanta anys i a l'epistolari.

Pel que fa a les "Notes autobiogràfiques", vaig explicar l'humor anticlerical que hi apareix a No et facis posar cendra, en el capítol titulat "Un amor burgès amb lectura anticlerical". Ho resumeixo. L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys:

Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entén, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva: que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família) per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo—: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència.
Dir que va suposar que la carta de la mare "era dictada d'un canonge director espiritual de la família" suposa burlar-se maliciosament de la influència del clergat sobre les famílies a través de les dones ("tota la vida va defensar la seva casa de les intromissions dels levites que volien manegar la seva família", dirà Pijoan). Però afegir després que "vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya" és un cop d'humor excepcional.

Quan vaig llegir les cartes de Maragall a la seva esposa (per cert, família Maragall: ¿quan ens deixareu publicar-les?) també hi vaig trobar aquest registre humorístic. Només una mostra: la de la carta a Clara Noble del 18 de juny de 1905. Que jo sàpiga, això no ho ha citat mai ningú, de manera que la citació és inèdita. Maragall escriu la carta des de Cauterets, on està prenent les aigües per prescripció mèdica. Al final de la carta, diu Maragall a l'esposa:

Besos á los niños: ahora voy á poner el nombre de todos á ver si me acuerdo: lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia, Clar-y-Ana, José, Juanantonio, Ernesto... me parece que falta alguno: a ver, uno, dos, tres, cuatro... dejémoslo para otro día. Te abraza tu
Juan

Joan Maragall tenia, en aquell moment, vuit fills (un mes més tard, ja eren nou, i en morir l'any 1911, ¡tretze!). Només per poder llegir això en el seu context ("lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia"...) ja valdria la pena que es publiqués l'epistolari Joan Maragall - Clara Noble. ¿Ho veurem? Ho espero...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...