divendres, 6 de maig de 2011

"Adalaisa, l'abadessa, l'espera mig desmaiada"

Aquest matí, classe a la Universitat Pompeu Fabra sobre El Comte Arnau de Maragall. Les dues hores passen volant: amb prou feines em donen per comentar amb cert detall la primera part; sobre la segona i la tercera m’he de limitar al comentari d’alguns fragments, massa ràpidament glossats.

Comentant l’actitud d’Adalaisa a la primera part del poema, hi ha un tema que els estudiants detecten de seguida: l’ambigüitat inicial del personatge. I és que, a la tercera secció de la primera part, Adalaisa sembla tota d’una peça: rebutja sense dubtar totes les propostes d’Arnau, i resisteix el seu intent final d’aproximació amb una mirada de pietat al santcrist nu que presideix la sala. La mirada religiosa d’Adalaisa vers el santcrist venç la mirada libidinosa d’Arnau vers Adalaisa. Ara bé: aquesta Adalaisa que es resisteix als intents de seducció d’Arnau, resulta que a la secció anterior s’ha comportat de manera diferent:

   Adalaisa, l’abadessa,
   l’espera mig desmaiada.

Adalaisa espera la visita d’Arnau. És, per tant, una visita anunciada. Anunciada i no rebutjada. Aquest «mig desmaiada» es fa difícil d’interpretar, però revela en tot cas que l’espera d’Arnau té unes conseqüències en l’emotivitat d’Adalaisa. I poc més avall, el desmai deixa pas a una actitud de joiosa espectació: «Adalaisa mig riu i està contenta». Està contenta de rebre Arnau. ¡Contenta! ¿Com s’explica? ¿Primer el rep, contenta de rebre’l, i després, en canvi, li nega el que ell li demana? ¿És coherent aquesta actitud? Adalaisa «vol i dol», em deia un estudiant —un estudiant senior, evidentment, perquè el català dels joves estudiants no té, ¡ai!, aquesta riquesa. Potser sí que vol i dol, Adalaisa. Com a personatge és possiblement el que té més interès en el poema, potser més que Arnau mateix. Adalaisa entra en escena amb aquesta ambigüitat. A continuació, adopta el rol de defensora d’una religiositat evasiva i dualista (el cos és dolent i mortal, l’ànima s’ha de purificar per assolir els goigs de la vida eterna) que la condueix a la fuga mundi. Després, amb nocturnitat i traïdoria Arnau la farà seva, però ella es refermerà en el seu impuls ascendent: «jo amb mos ulls t’alçaré al cel», es proposa Adalaisa. Amb tot, quan pren consciència del seu embaràs fa un gir radical: qui negava el cos, els sentits, el món, es converteix en la més gran defensora del món dels sentits —del que en diu «la vida primera». És Adalaisa el personatge que tria l’autor per dialogar-hi a l’«Escolium». És també l'únic personatge que té consciència de ser personatge:

   ¿qui és aquest que per la trista via
   nos va menant com ombres sens virtut?

Se sap «menada» per l'autor, sap que és un personatge de l'autor, i experimenta com ningú els poders i les limitacions de la poesia:

   I si ta poesia no pot tant,
   si no em pots tornar al món, calla i acaba

gosa dir a aquell que la va «menant». I aquell, el poeta, li haurà d'implorar pietat:

   Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
   al temps hi ha encara coses no sabudes:
   la poesia tot just ha començat
   i és plena de virtuts inconegudes.
   Mes ara tens raó, prou hem parlat:
   esperem en silenci altres vingudes.

I això farem nosaltres també avui: esperar en silenci altres vingudes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...