dimecres, 9 de març de 2011

"Dimecres de Cendra": 1896-2011

Avui és Dimecres de Cendra. Un bon dia per recordar el superb poema de Maragall:


Dimecres de Cendra
A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.
1896

No sabem a qui s’adreçava. «A una noia», diu simplement el subtítol del poema. Res més. No disposem de més dades. El «patró de joventut» del segon vers i el «verge de la sang tendra» del dotzè no afegeixen pràcticament res al que la paraula noia ja conté. Una noia. Podem especular. Podem recórrer a la biografia: ¿Amanda?, ¿Teresa?, ¿Clara?, ¿Haidé? «Basta una noia amb la veu viva | per redimir la humanitat»,  ens dirà, molts anys més tard, el poeta que voldrà salvar, novalianament, el Comte Arnau. Gabriel Ferrater parlarà dels ensomnis d’un vell lúbric.  Massa fàcil. Massa banal. Altres buscaran l’amant, la transgressió de l’ordre familiar burgès, la recerca d’un reactiu davant la previsibilitat del que li pot oferir l’esposa i mare. Voldríem aleshores que la biografia ens resolgués la literatura, que la fes fins i tot més amena. Però la biografia es fa amb documents, no pas amb especulacions. I els documents no hi són. O hi són, però no són públics. Hem d’abandonar aquesta via. Ens haurem de conformar amb la «noia».

Tampoc no sabem qui s’hi adreçava. No és Arnau, certament, tot i que ho podria ser. Entre l’Arnau que s’adreça a Adalaisa a la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau, escrita aquells mateixos anys, i la veu narrativa que s’adreça a la «noia» anònima de «Dimecres de Cendra», hi ha molt més que un parentiu. Recordem la història. El Comte Arnau intenta seduir Adalaisa, la sensual abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. A la cambra d’ella —tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau—, sota la presidència d’un santcrist nu, cadascú demana a l’altre que es despulli. Ella el vol a ell sense la capa, perquè no ha de competir amb Déu en grandesa, sinó humiliar-se davant seu a la capella. Ell la vol a ella sense toca, sense manto i sense vel, perquè són les peces que la identifiquen com a monja tot cobrint la seva condició femenina i sensual. Ella pensa en un cel que els contempla i els jutja. Ell pensa en un cel «buit i silenciós»  objecte de la seva pròpia contemplació. Ascetisme versus sensualitat. Adalaisa versus Arnau. La «noia» versus la veu poètica de «Dimecres de Cendra».

Però a «Dimecres de Cendra» no hi surt Arnau. Si hi sortís potser podríem estar més tranquils. Com ho estem davant l’Arnau que vol despullar Adalaisa de religió perquè aflori la dona, això és, la sensualitat, el plaer, els sentits. La vida. Ningú no s’ha escandalitzat pel contingut de la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau. Hi parlen uns personatges. Unes màscares. És ficció. És literatura. Podem respirar tranquils. En canvi, el «Cant espiritual» ha inquietat. Ha escandalitzat. Perquè el discurs no està sostingut per un personatge de ficció. Perquè el text no és percebut com a literatura. La presència del personatge, de la marca de la ficció, ens tranquil·litza. Si hi ha personatge, si hi ha ficció, si hi ha literatura, sabem que en començar la lectura hem passat els ulls per un rètol invisible que ens recorda el pacte narratiu establert entre autor i lector: suspenem la credibilitat. El «Cant espiritual» inquieta perquè el llegim sense establir aquest pacte narratiu. Aleshores, el que llegim adquireix la versemblança d’una confessió íntima: no ens parla Arnau, ens parla Maragall. I això és més greu. Molt més.

Però podem qüestionar-ho, també. L’absència de personatge que parla no ens ha de conduir a la identificació mecànica entre autor empíric i veu narrativa. El «Cant espiritual» és també literatura i, per tant, hi ha un distanciament entre l’impuls de parlar i l’acte de parlar. Si més no, si fem cas de la poètica de Maragall mateix. I, amb tot, percebem clarament que el «Cant espiritual» no és només literatura. Encara que Maragall comentés el poema dient que havia fet «furor»  —una paraula que certament ens convida a desdramatitzar—, sabem que és un text que recull unes inquietuds reals d’algú també real. Com a «Dimecres de Cendra». I com a la secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè, més que literaturitzar «Dimecres de Cendra» i el «Cant espiritual», potser ens convindrà autoritzar l’esmentada secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè la veu que parla a Adalaisa és la mateixa que parla a la «noia» de «Dimecres de Cendra» i al «Senyor» del «Cant espiritual». Exactament la mateixa. La mateixa que parla també en els escrits periodístics destinats al públic, i la mateixa que parla en els escrits privats destinats a si mateix, als altres o a la posteritat. Hi ha una unitat de sentit que recorre totes les paraules expressades per aquesta veu: veu poètica, veu literària, veu periodística, veu assagística, veu íntima, veu familiar… totes semblen dir el mateix. ¿Ens pot tranquil·litzar la presència puntual d’una instància narrativa distanciadora? I quan, en algun moment determinat, la veu periodística soni diferent de la veu poètica, possiblement el «problema» el tindrà aquella, la veu periodística condicionada per uns vels que estrafan la unitat de sentit de tota una obra.

No sabem qui s’adreça a qui, però la coherència entre «Dimecres de Cendra» i la resta d’escrits de l’autor ens porta a identificar, sense temor excessiu, el pensament de l’autor amb la veu poètica.

Si no sabem a qui s’adreçava, però sospitem qui s’hi adreçava, ¿què podem dir sobre el què, és a dir, sobre què li adreçava? En aquest terreny, el text és molt clar: el Dimecres de Cendra, dia en què la religió parla el llenguatge de la mortificació, del rigor quaresmal, de la contenció dels sentits, del record de la condició mortal de l’ésser humà, de la memòria de la nostra contingència, aquell dia la «noia», la destinatària anònima i —per tant— universal del poema, és cridada a apartar-se radicament d’aquest llenguatge. No hem vingut a recordar que morirem. No vivim per morir. L’ésser no ha de ser la memòria constant del no-ésser. Ni tan sols la memòria puntual, un dia l’any, del no-ésser. Ni el Dimecres de Cendra. No. No hem vingut a recordar els límits de l’humà, no hem vingut a fer memòria de la petitesa de la nostra condició, no hem vingut a meditar sobre el caràcter fugisser de l’existència.

Com tots els anys, el Dimecres de Cendra de 1896 molts fidels van acudir a les esglésies perquè els sacerdots els imposessin cendra sobre el front tot dient: «Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris» (‘Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs’). Aquell mateix any, la veu que s’adreça a la «noia» de «Dimecres de Cendra» li diu «no». Set vegades repeteix la paraula no en un poema de tan sols tretze versos. Set nos que tenen un mateix sentit: la «noia» no ha de deixar-se portar pel discurs de la negació del cos, del present, dels sentits, de la sensualitat, de la vida. Els set nos són els nos a una negació. Són la negació de la negació, ergo l’afirmació. La negació l’articula el cos clerical, que la «noia» ha d’ignorar (l’anticlericalisme és aquí totalment explícit):

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

És una «trista paraula» la que diu «el sacerdot» des de l’altar. I les tristes paraules no han de ser escoltades. No pas per inconsciència: no es tracta de viure distretament, sense fer-se preguntes, sense recordar-se de l’origen i la fi de l’humà. No és frivolitat: Maragall és l’escriptor menys frívol de tota la literatura catalana contemporània. Si la veu poètica invita la «noia» a rebutjar la «trista paraula» clerical no és perquè aquesta «trista paraula» sigui incòmoda, sinó perquè aquesta «trista paraula» és mentida. «No se nos ha explicado bien […] esa contraposición entre Dios y el mundo», dirà, molts anys més tard, en la «Carta a una señora»  —els anys també hauran passat per a la «noia» convertida ara en «senyora», però el missatge que se li enviarà serà exactament el mateix.

Sabem què nega la veu clerical. Però la negació de la negació implica una afirmació —com l’infant de l’Així parlà Zarathustra, Maragall sempre resol les negacions amb una afirmació més gran. Els «cendrosos agravis» que ha de rebutjar la «noia» seran substituïts per un color rosat que, si empal·lideix, no és pas pel memento clerical, sinó pel gaudi dels sentits:

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

És una qüestió cromàtica: la «noia» no ha de renunciar al color rosat de la seva carn. Si el perd, ha de ser per «uns altres esblaims». No pas per haver negat o reprimit aquest cromatisme d’acord amb els dictats de la predicació eclesiàstica, sinó al contrari: per haver-lo viscut al màxim. Un any abans de «Dimecres de Cendra», Maragall havia escrit el «Cant de novembre»:

No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d’haver-los cansat en el plaer. 

Com a poeta conscient i madur que és, Maragall no ignora la mort, però sap que l’important és presentar-s’hi havent «cansat» els membres «en el plaer», un plaer que dóna com a resultat uns «altres esblaims» més interessants que els de la meditatio mortis. La «trista paraula» no ha estat banalment ocultada per por de la mort, sinó que ha estat conscientment negada perquè el memento de la mort podria convertir la vida en estèril. Perquè s’adona que la predicació de la mort convida a una renúncia de la vida. Perquè creu que el memento clerical és una traïció a l’encarnació del Verb. I perquè creu que el que cal no és amagar els colors sota la cendra, sinó viure’ls intensament fins a empal·lidir.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges; 

dirà a «Cant de maig, cant d’alegria». Els colors, de nou, intensament viscuts gràcies a uns sentits actius, anhelants, vius.

Primeres pàgines d'Ignasi Moreta, No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Fragmenta,  Barcelona, 2010, p. 9-15

1 comentari:

  1. La "noia", tot i que pot estar inspirada en algú real, en Maragall podria veure's com l'arquetipus de la nostra naturalesa humana en estat verge, és a dir, disponible i receptiu per a la vida que no s'ha de refusar sinó viure.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...