dissabte, 18 de juny del 2011

Antoni Puigverd, lector de Maragall

Antoni Puigverd, intervenint en la presentació del meu llibre No et facis posar cendra

Lector de Maragall és, certament, Antoni Puigverd. Agut, finíssim lector de Maragall. Ho acredita amb escreix la lliçó inaugural que va impartir aquest curs a la Fundació Joan Maragall, titulada "Maragall, el bàrbar", i que Claret acaba de publicar. Vaig tenir la sort d'assistir-hi quan la va pronunciar, i de presenciar, doncs, l'abraçada que Pasqual Maragall va afanyar-se a fer a Puigverd en acabar la seva intervenció. Però potser encara he pogut gaudir més de la conferència ara que l'he pogut llegir.

El Puigverd articulista es declara influït per l'articulista Maragall:
Molts dels meus escrits periodístics estan directament influïts pel seu estil i pel seu pensament.
Certament. I ho demostra a la primera pàgina, una de les més maragallianes de la conferència, tot i que aparentment sigui la que ho és menys. És la captatio benevolentiae del discurs: Puigverd s'excusa per haver dit sí a la invitació a discursejar sobre Maragall, quan hauria d'haver dit no. Però ho explica amb uns termes que semblen calcats de Maragall:
És corrupte i deshonest aquell que, per ignorància, frivolitat o necessitat econòmica, parla sense saber què diu, parla quan hauria d'escoltar, parla quan sap que hauria de callar.
Maragall pur. Perquè Maragall va clamar pel silenci: pel silenci del poeta i pel silenci de l'articulista. Tots dos, per Maragall, haurien d'estar en principi en silenci, i trencar-lo només quan sentissin un viu impuls per parlar. Fixem-nos què deia Maragall a "El derecho de hablar" (1902):
¡Profesión el hablar, con la lengua o con la pluma! ¡qué gran aberración! Público y profesionales imbuyéndose mutuamente en ella han llegado a tomarla por la cosa más natural del mundo. Y, sin embargo, a poco que se medite se comprenderá en seguida su enormidad y su funesta trascendencia.
Porque ¿qué es hablar y para qué se habla? Hablar es expresar ideas o sentimientos. Cuando uno tiene dentro de su alma algo que expresar a los demás, lo dice; pero si nada tiene, se calla. Esto es una función tan natural como el comer y el beber. Todo el mundo bebe cuando tiene sed, y si no, no bebe. ¿No es verdad que sería ridículo un hombre que hiciera profesión de beber, y que se ganara la vida bebiendo delante de la gente, a tanto el vaso, tuviera sed o no tuviera? ¡Sería monstruoso! Pues no lo es menos el que un hombre se gane la vida hablando al público, aunque no tenga nada que decirle. Y esto es lo que sucede el noventa y nueve por ciento de las veces.
El maragallià Antoni Puigverd evoca, a la conferència, els versos de Maragall que li van arribar per via familiar-domèstica:
¡La ginesa altra vegada!
¡La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
També aquests van ser, un temps, als meus nou anys, els versos del meu Maragall. Però Puigverd no es deixa portar per una banal emotivitat:
Els versos de Maragall acompanyaven, emocionaven, consolaven i excitaven la sentimentalitat domèstica i familiar, però també ens estiraven cap a espais imprecisos, gens previsibles. No s'aturaven en la formulació de sentiments i moralitats, sinó que convidaven a fer un camí estrany, ben poc convencional. Convidaven a anar cap endins. Convidaven a buscar en les flors, els cels o les vaques del poeta alguna cosa més que una imatge bonica, una frase musical, una expressió sentimental o un exemple moral. Convidaven a explorar els espais ambigus i contradictoris de l'existència.
Aquí em sento germà (humil germà petit) d'Antoni Puigverd. També per mi hi va haver un primer Maragall que em seduïa per la musicalitat dels seus versos i també a poc a poc, però des de ben d'hora, se'm va anar imposant un segon Maragall, un Maragall que sentia que tenia alguna cosa a dir, donant al verb dir tota la càrrega semàntica que pot contenir. Puigverd parla del Maragall "bàrbar", entre altres motius, per
una necessitat personal de vindicar altres cares d'un poeta massa sovint caracteritzat com a mel·liflu, tou o bufanúvols. Pocs escriptors han estat tan sotmesos a la caricatura com Joan Maragall. Caricatures que n'han reduït la vàlua literària, n'han empetitit el perfil, n'han relativitzat la influència.
I és que
la facilitat dels poemes musicals i més lleugers de Maragall era un trompe d'oeil.
Fa anys que combato aquesta caricatura, aquest empetitiment. Per això em sento tan identificat amb el discurs de Puigverd sobre Maragall. Un discurs que acaba, no podria ser altrament, amb la reivindicació de l'espiritualitat: "La barbàrie de gosar ser espiritual", titula Puigverd l'últim apartat de la conferència:
Recercador d'absolut, Maragall el capta en les vivències sensuals, materials i presents. […] Cal ser atrevit per llegir avui Joan Maragall i deixar-se confrontar per la seva ambigüitat. Oi més si, a l'ambigüitat maragalliana, li trobem un sinònim encara més extravagant. En diem ambigüitat, però en podríem dir espiritualitat.
[…]Havent-se prohibit dogmàticament l'espiritualitat, la cultura actual s'enfronta a Maragall com si arribés un bàrbar.

Antoni Puigverd, pronunciant la conferència "Maragall, el bàrbar" (foto: Pep Herrero)

Puigverd, aquest "catòlic sense Déu" segons la seva pròpia autodefinició (autodefinició que sospito que beu més de l'apofatisme que de l'ateisme), ens invita a confrontar-nos amb un espiritual com Maragall. I novament penso que Puigverd, amb la seva autodefinició i amb la seva invitació, cita Maragall sense dir-ho (potser sense sospitar-ho): concretament, cita el Maragall que admira un Nietzsche "sediento de absoluto, sediento de Dios"; el Maragall que és capaç de veure en el filòsof anticristià una "flecha del anhelo hacia la otra orilla":
Y es que sin quererlo confesar a quien busca es a Dios, su gran tormento.

dijous, 9 de juny del 2011

El vídeo de la presentació de "La Setmana Tràgica. Tres articles"


El 24 de novembre del 2009 vam presentar, a l'Ateneu Barcelonès, la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. L'acte es va iniciar amb una lectura dramatitzada de fragments dels tres articles a càrrec de l'actor Lluís Soler. A continuació, Narcís Garolera va moderar una taula rodona integrada per Lluís Quintana Trias i per mi. El moderador va excusar l'assistència per motius de salut d'Eugenio Trías, i en va llegir un text d'adhesió a l'acte. La presentació va acabar amb un breu col·loqui amb els assistents.

dimecres, 8 de juny del 2011

L'humor de Maragall

 Fills de Joan Maragall (foto: Biblioteca de Catalunya)


Si jutgem l'home exclusivament a partir dels textos públics de l'escriptor, probablement arribarem a algunes conclusions errades. Perquè l'home pot tenir registres més amplis que l'escriptor.

L'humor, per exemple. En els textos de l'escriptor, l'humor hi té un paper irrellevant. En aquests moments, no sé recordar ni un poema dels aplegats en llibre, ni un article, ni un discurs, on hi hagi la més mínima guspira d'humor. Aquest registre, l'escriptor públic no el conrea.

Ara bé: afortunadament, disposem de papers privats. I els papers privats ens mostren un ésser amb diversitat de registres. El Maragall jove, per exemple, té poemes humorístics notables. Alguns es troben entre els apunts de la carrera, o entre les cartes al seu amic Josep M. Lloret. Però també el Maragall madur té un sentit de l'humor que pot desconcertar els lectors de la seva obra pública. Aquest humor es manifesta, però, en papers privats. Particularment, a les "Notes autobiogràfiques" dels cinquanta anys i a l'epistolari.

Pel que fa a les "Notes autobiogràfiques", vaig explicar l'humor anticlerical que hi apareix a No et facis posar cendra, en el capítol titulat "Un amor burgès amb lectura anticlerical". Ho resumeixo. L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys:

Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entén, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva: que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família) per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo—: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència.
Dir que va suposar que la carta de la mare "era dictada d'un canonge director espiritual de la família" suposa burlar-se maliciosament de la influència del clergat sobre les famílies a través de les dones ("tota la vida va defensar la seva casa de les intromissions dels levites que volien manegar la seva família", dirà Pijoan). Però afegir després que "vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya" és un cop d'humor excepcional.

Quan vaig llegir les cartes de Maragall a la seva esposa (per cert, família Maragall: ¿quan ens deixareu publicar-les?) també hi vaig trobar aquest registre humorístic. Només una mostra: la de la carta a Clara Noble del 18 de juny de 1905. Que jo sàpiga, això no ho ha citat mai ningú, de manera que la citació és inèdita. Maragall escriu la carta des de Cauterets, on està prenent les aigües per prescripció mèdica. Al final de la carta, diu Maragall a l'esposa:

Besos á los niños: ahora voy á poner el nombre de todos á ver si me acuerdo: lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia, Clar-y-Ana, José, Juanantonio, Ernesto... me parece que falta alguno: a ver, uno, dos, tres, cuatro... dejémoslo para otro día. Te abraza tu
Juan

Joan Maragall tenia, en aquell moment, vuit fills (un mes més tard, ja eren nou, i en morir l'any 1911, ¡tretze!). Només per poder llegir això en el seu context ("lunes, martes, miércoles... ay! no: Helena, María, Eulalia"...) ja valdria la pena que es publiqués l'epistolari Joan Maragall - Clara Noble. ¿Ho veurem? Ho espero...

dissabte, 4 de juny del 2011

Gabriel Maragall, a la recerca de la biografia interior del pare absent

«El nostre pare era massa important perquè nosaltres espatllem el seu nom publicant les nostres coses.» Això és aproximadament el que Gabriel Maragall i Noble (Barcelona 1909 – Granollers, 1985), penúltim fill de Joan Maragall, explicava als seus amics íntims per justificar per què no feia conèixer els resultats de les seves recerques. I, efectivament, els dos llibres que va escriure Gabriel Maragall es van haver de publicar pòstumament (tots dos a Edicions 62): Fragment de sistema, que recull el seu pensament filosòfic, va aparèixer el 1986, i Joan Maragall: esbós biogràfic, el 1988. Contràriament a altres germans seus, plenament integrats en la vida pública ciutadana, Gabriel Maragall fou d’una discreció absoluta: a més de no publicar els seus llibres, era «enemic de les convencions i ritus socials, àdhuc un xic feréstec, fugitiu de les converses vanes i estúpides, enfrontat amb la vanitat i amb la hipocresia del tracte superficial i buit, tant en el món social com en el cultural», com el descrivia Jaume Lorés al pròleg de Fragment de sistema (p. 10-11). El mateix Lorés puntualitzava que, malgrat això, «era un personatge acollidor, conversador infatigable, que sabia transmetre, en tot moment i en tota ocasió, la seva concepció de la vida i la seva visió de les coses a tot amic o conegut, tant darrera el taulell de la farmàcia tot despatxant un medicament, com en el mínim de relacions socials que mantenia» (p. 11). Farmacèutic de professió —regentava una farmàcia al passeig de Gràcia—, havia assistit també, d’oient, a quatre cursos de filosofia a lbia Universitat Autònoma d’abans de la Guerra. No fou, doncs, un filòsof acadèmic, però tampoc un simple autodidacte.

Quan Joan Maragall va morir, Gabriel Maragall tenia dos anys i mig. No en podia conservar records personals directes, però és evident que va poder ser dipositari de molts testimonis de primera mà sobre el pare absent. Aquests testimonis, juntament amb una recerca a fons de l’obra de Maragall, li van permetre preparar l’Esbós biogràfic maragallià, una obra que ell mateix presentava com el fruit «d’un intent de comprensió i d’interpretació de la vida i de l’obra del meu pare». No és un text fàcil, perquè l’adjectiu biogràfic del títol fa referència a una biografia interior: Gabriel Maragall no es limita a ordenar dades i glossar textos, sinó que fa un intent de penetrar en el nucli íntim del biografiat. Per fer-ho, sovint parteix de criteris sobre els moviments sensibles, anímics i espirituals de l’home, uns moviments que, no essent objectivables ni universalment compartits, fan que al lector sovint li resulti difícil acompanyar l’autor en l’itinerari pel qual el vol conduir. En aquest sentit, l’obra filosòfica de Gabriel Maragall, recollida a Fragment de sistema, permet comprendre millor els fonaments metodològics des dels quals s’aborda l’Esbós biogràfic. Fragment de sistema és un esforç per resseguir les relacions entre el nucli íntim de l’individu i el seu entorn, que Gabriel Maragall anomena respectivament Primera Esfera de la Realitat i Segona Esfera de la Realitat. A l’Esbós biogràfic s’aproxima tant com pot a la Primera Esfera del biografiat, amb les dificultats que això comporta atès que la documentació conservada procedeix normalment de la Segona Esfera, de manera que sovint el biògraf fa deduccions molt atrevides amb un fonament textual notablement feble. Tot i això —i aquí rau l’interès del llibre—, és fàcil que el lector assenteixi davant de moltes de les conclusions a què va arribant el biògraf, perquè els seus viatges no són meres especulacions en el buit sinó el fruit d’un intercanvi intel·lectual molt profund amb l’obra i l’itinerari del pare absent. És estrany que es pugui no compartir el mètode però sí els resultats: tanmateix, aquesta és la sensació que experimenta sovint el lector d’aquesta biografia interior de Joan Maragall.

Glòria Casals, curadora de l’edició de Joan Maragall: esbós biogràfic, va dividir el llibre en quatre seccions cronològiques d’acord amb l’ordenació de les dades que es desprèn del text. La primera etapa (1860-1891) és explicada d’acord amb el contingut íntegre de les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i de les cartes i poemes conservats d’aquest període, inclòs l’epistolari amb Josep M. Lloret, aleshores inèdit. El poeta pateix una crisi de joventut el final de la qual es produeix quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l’amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l’home que ha deixat de ser un infant» (p. 45). La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s’encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions» (p. 47). La segona etapa (1892-1900) està explicada d’acord amb la teoria de Gaziel del «doble fons» (segons la qual sota la serenitat maragalliana s’hi amagava un fons volcànic), tot i que sensiblement modificada d’acord amb el binomi «gabrielmaragallià» Primera/Segona Esfera de la Realitat: hi hauria en l’obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d’actualitat al Diario de Barcelona— i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima —els textos més religiosos (poemes i cartes, però també alguns articles). El Maragall de 1893 escriu per a un públic concret, però no renuncia a les seves amistats, lectures i vocació. Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba. L’inici de la tercera etapa (1901-1906) es caracteritza per una serenitat relacionada en part amb la pèrdua dels amics (el 1897 mor Josep Soler i Miquel, i l’amistat amb Pijoan no comença fins al 1902): els amics no solament l’estimulaven, sinó que també l’apartaven «del seguiment de les pròpies conviccions» (p. 94). L’actitud de Maragall és «prompta a l’entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia» (p. 105). A l’inici de la quarta etapa (1907-1911) Maragall «entra en una fase de relativa passivitat» (p. 121). Aquest període es caracteritzarà per una «transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre», que constitueix una «osmosi espiritual» (p. 124). La data de 1907 és clau: «El procés de purificació espiritual durà, quasi, tota la seva vida. Però des de l’any 1907, els cinc últims anys, és transparent per a tothom. Seguint-lo en aquests temps seguim un autèntic catecumen» (p. 182). En aquests anys «s’anà definint i conformant el veritable missatge que havia de deixar» (p. 126). Gabriel Maragall subratlla l’actitud contemplativa del poeta —que aquests anys escriu menys—, i repassa els escrits sobre la Setmana Tràgica, el «Cant espiritual» i la darrera sèrie d’articles al Diario de Barcelona, on Maragall abomina de l’esperit gregari i defensa la humanitat manifestada en l’individu concret. Tot l’any 1911 transcorre sota el pressentiment de la mort, que Gabriel Maragall defensa d’acord amb el testimoni de Clara Noble i dels fills més grans.

Malauradament, l’Esbós biogràfic ha tingut molt poca fortuna crítica. Disponible —en forma mecanoscrita— a l’Arxiu Maragall des de 1967, i publicat el 1988, pocs maragallistes se l’han pres seriosament. Eugenio Trías, que hi va tenir accés quan encara era un mecanoscrit inèdit, va confegir El pensament de Joan Maragall (Edicions 62, 1982) servint-se àmpliament de les hipòtesis de Gabriel Maragall, amb qui —mentre preparava el volum— va tenir diverses trobades en les quals també van participar Jordi Maragall i Pep Calsamiglia. De fet, la tan mal compresa hipòtesi de Trías segons la qual el 1907 es produeix en Maragall una crisi sota el signe del pressentiment de la mort, que el duu a invertir el seu inductivisme i a passar de l’estètica del bell a l’estètica del sublim, prové d’una lectura en profunditat de l’obra de Gabriel Maragall.

Tret, però, de Trías, el text de Gabriel Maragall és rarament citat pels estudiosos. I no es pot al·legar que es disposi d’altres biografies que permetin donar per «superat» el text de Gabriel Maragall, perquè el cert és que sobre l’escriptor no es disposa encara d’una autèntica biografia que compleixi amb els requisits indispensables d’una ambiciosa recerca documental, i la major part de succedanis disponibles —els deguts a Josep M. Corredor i Josep Miracle, per exemple— tenen un interès francament escàs. Però l’Esbós biogràfic de Gabriel Maragall no es pot comparar amb aquests textos. Després del testimoni de Pijoan (El meu Don Joan Maragall de 1927), del resum biogràfic força correcte —amb les dades aleshores disponibles— d’Alfons Maseres (1936), de les dues notables biografies de Serrahima (1938 i 1966) i de l’«homenot» ampliat de Pla (1968), el gran text biogràfic sobre Maragall és probablement el de Gabriel Maragall, i mereixeria una atenció molt més gran: per seguir-lo o per discutir-lo, tant se val. Però el màrqueting també influeix a l’hora de valorar una obra intel·lectual (fins i tot entre els erudits), i Gabriel Maragall ha pagat un preu molt alt per haver-se mantingut voluntàriament apartat del món acadèmic i dels cenacles de la cultura.
Revista de Catalunya, nova etapa núm. 262 (juny 2010), p. 3-7   

dimecres, 1 de juny del 2011

"Un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni"


El confessionari de Maragall, on rebia els "il·luminats fantàstics" de la Barcelona del seu temps


L'expressió és de Josep Puig i Ferreter, un dels "il·luminats fantàstics" que corrien pel confessionari de Don Joan (Pijoan dixit). I l'expressió, naturalment, es refereix a Maragall. De fet, en l'original (de 1927) està en forma interrogativa:
¿Qui no endevina que dintre Maragall hi havia un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni?
La formulació és atractiva, certament. Tan atractiva com, en el fons, tòpica, perquè contraposar sensualitat al trinomi deure-religió-matrimoni és fàcilment contestable. Ni la religió s'oposa necessàriament a la sensualitat (no confonguem religió i puritanisme, que són fenòmens molt diferents), ni crec que el matrimoni fos un fre a la sensualitat: llegiu, si més no, la poesia conjugal (matrimonial) de Maragall, i comprovareu que respira sensualitat pels quatre costats:
Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos;
pro després el gran jorn, després el dia:
l'esposa sens joiells, tota a l'espòs.
I, amb tot, la formulació de Puig i Ferreter és atractiva. I ho és perquè revela una tensió ben real entre un anhel de sentir i viure amb llibertat, i un sentit de la responsabilitat. Recordem el debat interior de Maragall quan Pijoan el convida a anar a Itàlia: sí, li agradaria anar-hi, sens dubte, però la família, la presidència de l'Ateneu, els compromisos adquirits… no, no és viable… i, tot i això…

Anhel de sensacions, de sentir amb els sentits, d'experimentar, de fruir, de viure (ja no és temps de morir per una idea sinó de viure per totes, havia dit Maragall en presentar Nietzsche a Catalunya)… i, al mateix temps, sentit de la responsabilitat, el sentit de la responsabilitat que el duu, per exemple, a tenir prou llibertat interior per no reivindicar-se contra Prat de la Riba després de la censura de "La ciutat del perdó", sabedor que el seguiment de l'instint (denunciar l'ofensa, reivindicar la pròpia clarividència, subratllar el criminal error del polític…) hauria tingut a la pràctica conseqüències negatives en l'àmbit col·lectiu.

Sí, hi ha una tensió en Maragall, sens dubte. La tensió entre l'anhel d'un jo interior àvid de vivència i l'ineludible sentit del deure d'assistència als seus. En Maragall, aquesta és una tensió real, fructífera, creadora (El Comte Arnau no parla sinó d'això). Una tensió que alguns banalitzen, com si es tractés d'una qüestió que es pot explicar en termes de doble vida, que es redueix en definitiva a un affaire, al típic conflicte causat per la doble moral (que no és conflicte, sinó mera hipocresia). No: la tensió interior que viu Maragall, el seu esqueixament moral, té una altra arrel i unes altres manifestacions.

Recordem Arnau: es proposa ser roure, ser penya, ser mar esvalotat, ser aire que s'inflama, ser astre rutilant, ser home sobrehome i ser terra terra palpitant. I amb aquests propòsits pren Adalaisa i se l'enduu "pel món". Ella demana pel cel, però ell li diu: "El nostre cel és la terra." Arnau, doncs, es proposa vagar per la terra al costat d'Adalaisa… fins que s'adona que Adalaisa "pesa": "La carga del teu cos m'aferma a terra", "Tota tu ets d'eterna dura", "¡I el teu cos, fruita madura!". És l'embaràs, és la maternitat, és el deure familiar, que obliga a l'assentament i a l'assistència als seus. Obliga al sedentarisme. Arnau no viu la tensió, perquè no té aquest sentit del deure. L'obstacle no el qüestiona: es limita a eliminar-lo:
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs en la terra et deixo… I, ara, adéu.
I aquí rau la diferència entre Arnau i Maragall, perquè Arnau és un ésser amoral, però Maragall no. Maragall és un ésser moral, i per això viu l'esqueixament interior, la tensió entre l'anhel il·limitat i les limitacions de les circumstàncies, entre l'infinit i el finit. Per això podem dir a Puig i Ferreter que sí: que, amb tots els matisos apuntats, hi ha en Maragall un sensual frenat pel deure, per la religió i pel matrimoni.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...