dijous, 10 de març de 2011

Més sobre el Dimecres de Cendra

Crec que es podria arribar a escriure tot un llibre sobre el Dimecres de Cendra en Joan Maragall. Ahir vaig penjar el poema «Dimecres de Cendra» de 1896 juntament amb l’inici del meu llibre No et facis posar cendra, títol manllevat del primer vers d’aquell poema. El Dimecres de Cendra protagonitza com a mínim quatre textos de Maragall: «Las representaciones de Mme. Judich en Cuaresma» (solt anònim publicat al Diario de Barcelona el 1893), «Quaresma» (dins Poesies), «Dimecres de Cendra. A una noia» (dins Visions & cants) i «¡Oh tu Dimecres de Cendra que estens» (poema de 1911 no aplegat en llibre). No són cap dels textos considerats «majors» de l’escriptor, però tots ells són molt indicatius de la seva proposta intel·lectual i religiosa.

«Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» és l’únic text anònim de Maragall publicat al Diario de Barcelona que l’autor va incloure en el seu registre d’articles publicats al Brusi (un curiós llistat dels articles de Maragall elaborat per ell mateix i conservat a l'Arxiu Maragall). És un text que dóna d’entrada la clau de lectura del Dimecres de Cendra en Maragall: el Dimecres de Cendra no és mai pròpiament un tema, sinó un pretext. I un pretext que el condueix sovint a exaltar els valors contraris als tradicionalment associats al Dimecres de Cendra. «Las representaciones de Madame Judich en Cuaresma» té la gràcia de començar amb un llenguatge d’un tronat catolicisme (la crítica als teatres que, per Quaresma, no solament romanen oberts, sinó que hi reserven «los espectáculos más verdecillos del año») per, a continuació, sorprendre el lector amb un duríssim al·legat contra la burgesia que, aliena a la Quaresma que els treballadors viuen tot l’any, és incapaç de fer Quaresma un dia a l’any:

Esto nada tendría de particular si muchos de los que con fruición (ahora de buen tono), han asistido a tales espectáculos, no fueran después por ahí predicando paciencia y resignación cristiana a los que sufren y carecen de todo, a aquéllos para quienes todo el año es forzosa y durísima Cuaresma. Estos infelices podrán preguntar severamente a aquellos afortunados en nombre de qué fe religiosa les exhortan; podrán preguntarles qué significación tiene todos esos patronatos, asociaciones, instituciones que se titulan cristianas y que ellos, los dichosos, han fundado en nombre de un Dios a quien no saben sacrificar siquiera por un mes cuatro carcajadas más o menos insanas; tal debe ser la fe y el amor que le tienen; podrán exigirles que, dejando a un lado toda hipocresía, o arranquen la cruz del frontispicio de sus instituciones, o les digan claramente: «Nosotros, que nos encontramos muy bien en este mundo, no sentimos la necesidad de creer y de esperar en otro; pero vosotros creed y esperad, sobre todo esperad: porque si no creíais, si no esperábais, os podrían dar tentaciones de acabar con nuestros deleites sacrosantos.»

Quan jo llegeixo això, no puc sinó pensar en el jove Marx que denuncia l’ús de la religió com a consol per a la «criatura oprimida», a qui se li demana d’esperar per al més enllà uns goigs que li són negats en el més ençà. Després, això sí, sortiran determinats professors a dir-nos que Maragall era un burgès de Sant Gervasi, un rendista, el mer defensor d’uns interessos de classe, etc., etc. Per sort, els textos de Maragall són claríssims i desmenteixen rotundament les lectures esbiaixades de què lamentablement ha estat objecte.

El segon gran text dedicat al «Dimecres de Cendra» és «Quaresma»:

Al mercat hi ha avui per vendre
dues branques de flors clares
            tot just enrosades:
són les flors del Dimecres de Cendra,
cendrós en ses boires mig assoleiades.

Ja s’escorren els vels celestials…
El cel no riu encara, i la terra somia;
però de baix dalt a baix, de baix a dalt,
hi corren tremolors de pròxima alegria.

Un cop més: ¿on és la cendra?, ¿on és el gris? Sí, hi és: «cendrós en ses boires». Però compte: hi ha el «cendrós», és cert, però en unes boires «mig assoleiades». Si el cel no riu, el poema ens remarca que no riu «encara»: l’estat de privació és momentani, perquè ja hi ha «tremolors de pròxima alegria». I sobretot: el punt de partida no és el gris de la cendra, sinó el rosat de les flors:

Al mercat hi ha avui per vendre
dues branques de flors clares
            tot just enrosades

Diu molt encertadament Sam Abrams, a propòsit d’aquest poema: «En un dels moments més durs i més tristos del calendari religiós del cristianisme, un moment marcat per la presència de la caducitat i la mort, en què preval el gris, el color de la cendra, apareixen senyals inequívocs, el sol i les flors, de la garantia de la represa del cicle natural.» (Llegir Maragall, ara, p. 94) Que ningú es perdi el comentari sencer d'Abrams al poema. Per cert: ahir, Dimecres de Cendra (¡quin dia tan ben triat!), es va presentar el llibre de Sam Abrams a l'Arxiu Maragall. Malauradament no hi vaig poder ser (els vespres amb tres fills petits són molt complicats…), però em diu Sam Abrams que va tancar l'acte llegint  «Dimecres de Cendra». ¡Chapeau!

Precisament aquest «Dimecres de Cendra. A una noia», de 1896, constitueix el tercer gran text de Maragall sobre la temàtica. Gosaria dir que és un dels grans poemes amorosos de l'escriptor. Hi apareix el Maragall més anticlerical:

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot — girant-se de la taula.

Dit en altres paraules: «no escoltis la predicació dels capellans». Després vindran els exegetes de torn a presentar-nos un Maragall amic de sotanes i de mitres, i arribarem a l’any 2010 i 2011 i els gestors de la cultura trobaran el més normal del món convidar cardenals i arquebisbes a formar part de la comissió d’honor de l’Any Maragall, en una mostra de profunda incomprensió del pensament de l’escriptor. («Moreta, no et creïs enemics», em deia un amic fa temps. ¡Deixem-ho!)

I arribem a l’últim «Dimecres de Cendra»: el superb poema «¡Oh Dimecres de Cendra que estens…» de 1911, tan poc estudiat (m’hi incloc) malgrat la força, la contundència, la sorpresa fins i tot, que transmeten els seus versos (cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, p. 327-328):

¡Oh Dimecres de Cendra que estens
            tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l’altra de vies poblades!
                                                En aquesta alguns raigs somrients
                                                            del sol de febrer
                                                            posen alegria.
                                                Mes boires somriuen passades també
                                                            d’un raig de poesia.

                                                És aquell etern tornar a començar,
                                                és la joventut sempre renovada.
                                                De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà.
Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te’n temies,
i que m’hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.


Impactant, ¿oi? Així és Maragall: un poeta impactant, excepcional, sorprenent, mai banal.

dimecres, 9 de març de 2011

"Dimecres de Cendra": 1896-2011

Avui és Dimecres de Cendra. Un bon dia per recordar el superb poema de Maragall:


Dimecres de Cendra
A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.
1896

No sabem a qui s’adreçava. «A una noia», diu simplement el subtítol del poema. Res més. No disposem de més dades. El «patró de joventut» del segon vers i el «verge de la sang tendra» del dotzè no afegeixen pràcticament res al que la paraula noia ja conté. Una noia. Podem especular. Podem recórrer a la biografia: ¿Amanda?, ¿Teresa?, ¿Clara?, ¿Haidé? «Basta una noia amb la veu viva | per redimir la humanitat»,  ens dirà, molts anys més tard, el poeta que voldrà salvar, novalianament, el Comte Arnau. Gabriel Ferrater parlarà dels ensomnis d’un vell lúbric.  Massa fàcil. Massa banal. Altres buscaran l’amant, la transgressió de l’ordre familiar burgès, la recerca d’un reactiu davant la previsibilitat del que li pot oferir l’esposa i mare. Voldríem aleshores que la biografia ens resolgués la literatura, que la fes fins i tot més amena. Però la biografia es fa amb documents, no pas amb especulacions. I els documents no hi són. O hi són, però no són públics. Hem d’abandonar aquesta via. Ens haurem de conformar amb la «noia».

Tampoc no sabem qui s’hi adreçava. No és Arnau, certament, tot i que ho podria ser. Entre l’Arnau que s’adreça a Adalaisa a la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau, escrita aquells mateixos anys, i la veu narrativa que s’adreça a la «noia» anònima de «Dimecres de Cendra», hi ha molt més que un parentiu. Recordem la història. El Comte Arnau intenta seduir Adalaisa, la sensual abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. A la cambra d’ella —tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau—, sota la presidència d’un santcrist nu, cadascú demana a l’altre que es despulli. Ella el vol a ell sense la capa, perquè no ha de competir amb Déu en grandesa, sinó humiliar-se davant seu a la capella. Ell la vol a ella sense toca, sense manto i sense vel, perquè són les peces que la identifiquen com a monja tot cobrint la seva condició femenina i sensual. Ella pensa en un cel que els contempla i els jutja. Ell pensa en un cel «buit i silenciós»  objecte de la seva pròpia contemplació. Ascetisme versus sensualitat. Adalaisa versus Arnau. La «noia» versus la veu poètica de «Dimecres de Cendra».

Però a «Dimecres de Cendra» no hi surt Arnau. Si hi sortís potser podríem estar més tranquils. Com ho estem davant l’Arnau que vol despullar Adalaisa de religió perquè aflori la dona, això és, la sensualitat, el plaer, els sentits. La vida. Ningú no s’ha escandalitzat pel contingut de la tercera secció de la primera part d’El Comte Arnau. Hi parlen uns personatges. Unes màscares. És ficció. És literatura. Podem respirar tranquils. En canvi, el «Cant espiritual» ha inquietat. Ha escandalitzat. Perquè el discurs no està sostingut per un personatge de ficció. Perquè el text no és percebut com a literatura. La presència del personatge, de la marca de la ficció, ens tranquil·litza. Si hi ha personatge, si hi ha ficció, si hi ha literatura, sabem que en començar la lectura hem passat els ulls per un rètol invisible que ens recorda el pacte narratiu establert entre autor i lector: suspenem la credibilitat. El «Cant espiritual» inquieta perquè el llegim sense establir aquest pacte narratiu. Aleshores, el que llegim adquireix la versemblança d’una confessió íntima: no ens parla Arnau, ens parla Maragall. I això és més greu. Molt més.

Però podem qüestionar-ho, també. L’absència de personatge que parla no ens ha de conduir a la identificació mecànica entre autor empíric i veu narrativa. El «Cant espiritual» és també literatura i, per tant, hi ha un distanciament entre l’impuls de parlar i l’acte de parlar. Si més no, si fem cas de la poètica de Maragall mateix. I, amb tot, percebem clarament que el «Cant espiritual» no és només literatura. Encara que Maragall comentés el poema dient que havia fet «furor»  —una paraula que certament ens convida a desdramatitzar—, sabem que és un text que recull unes inquietuds reals d’algú també real. Com a «Dimecres de Cendra». I com a la secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè, més que literaturitzar «Dimecres de Cendra» i el «Cant espiritual», potser ens convindrà autoritzar l’esmentada secció tercera de la primera part d’El Comte Arnau. Perquè la veu que parla a Adalaisa és la mateixa que parla a la «noia» de «Dimecres de Cendra» i al «Senyor» del «Cant espiritual». Exactament la mateixa. La mateixa que parla també en els escrits periodístics destinats al públic, i la mateixa que parla en els escrits privats destinats a si mateix, als altres o a la posteritat. Hi ha una unitat de sentit que recorre totes les paraules expressades per aquesta veu: veu poètica, veu literària, veu periodística, veu assagística, veu íntima, veu familiar… totes semblen dir el mateix. ¿Ens pot tranquil·litzar la presència puntual d’una instància narrativa distanciadora? I quan, en algun moment determinat, la veu periodística soni diferent de la veu poètica, possiblement el «problema» el tindrà aquella, la veu periodística condicionada per uns vels que estrafan la unitat de sentit de tota una obra.

No sabem qui s’adreça a qui, però la coherència entre «Dimecres de Cendra» i la resta d’escrits de l’autor ens porta a identificar, sense temor excessiu, el pensament de l’autor amb la veu poètica.

Si no sabem a qui s’adreçava, però sospitem qui s’hi adreçava, ¿què podem dir sobre el què, és a dir, sobre què li adreçava? En aquest terreny, el text és molt clar: el Dimecres de Cendra, dia en què la religió parla el llenguatge de la mortificació, del rigor quaresmal, de la contenció dels sentits, del record de la condició mortal de l’ésser humà, de la memòria de la nostra contingència, aquell dia la «noia», la destinatària anònima i —per tant— universal del poema, és cridada a apartar-se radicament d’aquest llenguatge. No hem vingut a recordar que morirem. No vivim per morir. L’ésser no ha de ser la memòria constant del no-ésser. Ni tan sols la memòria puntual, un dia l’any, del no-ésser. Ni el Dimecres de Cendra. No. No hem vingut a recordar els límits de l’humà, no hem vingut a fer memòria de la petitesa de la nostra condició, no hem vingut a meditar sobre el caràcter fugisser de l’existència.

Com tots els anys, el Dimecres de Cendra de 1896 molts fidels van acudir a les esglésies perquè els sacerdots els imposessin cendra sobre el front tot dient: «Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris» (‘Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs’). Aquell mateix any, la veu que s’adreça a la «noia» de «Dimecres de Cendra» li diu «no». Set vegades repeteix la paraula no en un poema de tan sols tretze versos. Set nos que tenen un mateix sentit: la «noia» no ha de deixar-se portar pel discurs de la negació del cos, del present, dels sentits, de la sensualitat, de la vida. Els set nos són els nos a una negació. Són la negació de la negació, ergo l’afirmació. La negació l’articula el cos clerical, que la «noia» ha d’ignorar (l’anticlericalisme és aquí totalment explícit):

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

És una «trista paraula» la que diu «el sacerdot» des de l’altar. I les tristes paraules no han de ser escoltades. No pas per inconsciència: no es tracta de viure distretament, sense fer-se preguntes, sense recordar-se de l’origen i la fi de l’humà. No és frivolitat: Maragall és l’escriptor menys frívol de tota la literatura catalana contemporània. Si la veu poètica invita la «noia» a rebutjar la «trista paraula» clerical no és perquè aquesta «trista paraula» sigui incòmoda, sinó perquè aquesta «trista paraula» és mentida. «No se nos ha explicado bien […] esa contraposición entre Dios y el mundo», dirà, molts anys més tard, en la «Carta a una señora»  —els anys també hauran passat per a la «noia» convertida ara en «senyora», però el missatge que se li enviarà serà exactament el mateix.

Sabem què nega la veu clerical. Però la negació de la negació implica una afirmació —com l’infant de l’Així parlà Zarathustra, Maragall sempre resol les negacions amb una afirmació més gran. Els «cendrosos agravis» que ha de rebutjar la «noia» seran substituïts per un color rosat que, si empal·lideix, no és pas pel memento clerical, sinó pel gaudi dels sentits:

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

És una qüestió cromàtica: la «noia» no ha de renunciar al color rosat de la seva carn. Si el perd, ha de ser per «uns altres esblaims». No pas per haver negat o reprimit aquest cromatisme d’acord amb els dictats de la predicació eclesiàstica, sinó al contrari: per haver-lo viscut al màxim. Un any abans de «Dimecres de Cendra», Maragall havia escrit el «Cant de novembre»:

No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d’haver-los cansat en el plaer. 

Com a poeta conscient i madur que és, Maragall no ignora la mort, però sap que l’important és presentar-s’hi havent «cansat» els membres «en el plaer», un plaer que dóna com a resultat uns «altres esblaims» més interessants que els de la meditatio mortis. La «trista paraula» no ha estat banalment ocultada per por de la mort, sinó que ha estat conscientment negada perquè el memento de la mort podria convertir la vida en estèril. Perquè s’adona que la predicació de la mort convida a una renúncia de la vida. Perquè creu que el memento clerical és una traïció a l’encarnació del Verb. I perquè creu que el que cal no és amagar els colors sota la cendra, sinó viure’ls intensament fins a empal·lidir.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges; 

dirà a «Cant de maig, cant d’alegria». Els colors, de nou, intensament viscuts gràcies a uns sentits actius, anhelants, vius.

Primeres pàgines d'Ignasi Moreta, No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Fragmenta,  Barcelona, 2010, p. 9-15

diumenge, 6 de març de 2011

La voluntat d’aturar ‘tants moments de cada dia'. Sobre el "Cant espiritual"



Maragall és un clàssic perquè, cent anys després, el podem llegir amb el mateix interès. O amb més interès encara: moltes de les intuïcions de Maragall estan més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis. El «Cant espiritual» n’és un exemple claríssim. El llegeixo des d’abans de l’adolescència, i sempre m’hi he pogut sentir acompanyat. Perquè, amb el «Cant espiritual, Maragall fa el que fan els bons poetes: formalitzar inquietuds àmpliament compartides. ¿Qui no s’ha interrogat mai sobre com és possible imaginar un més enllà millor o diferent del més ençà? Però només Maragall ha donat forma a aquest interrogant amb un poema magnífic com el «Cant espiritual».

Personalment, un dels fragments que sempre m’ha impactat més és el que fa referència a la voluntat d’aturar «tants moments de cada dia». És un dels passatges més difícils d’entendre perquè conté una referència erudita al Faust de Goethe: Mefistòfil promet a Faust que la vida li durarà fins que digui «Atura’t» a l’instant bell. Maragall diu que no ho entén, perquè si l’instant bell és el de la mort, ¿què se li reserva, aleshores, a la vida? Maragall és un pensador enamorat de la vida, i no pot admetre reservar la mort al moment de l’instant bell: és tota la vida la que ha de ser una successió d’instants bells. Cal fer etern cada moment, que és la «fórmula mística» de Maragall. Per això pot dir: “jo, que voldria | aturar a tants moments de cada dia | per fé’ls eterns a dintre del meu cor”.


Però l’interessant del poema és que, sense erudició, també comunica. Potser no s’arriba a copsar el que l’autor estava dient exactament, però el lector és capaç de sintonitzar amb el poema. Quan jo llegia el «Cant espiritual» desconeixent la referència al Faust, també m’impactava la imatge de voler aturar tants instants de cada dia: que hi ha uns instants especials que voldríem eternitzar era una idea que em resultava comprensible, íntimament comprensible, encara que la meva comprensió d’alehores no fos tècnicament exacta.

Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre del 2010).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...