dissabte, 26 de febrer del 2011

Verdaguer i Maragall: la poesia no enganya

Sempre he trobat insofribles les cursilades sobre la suposada admiració de Maragall vers Verdaguer. Em fan pensar en aquell comentari tan atinat, tan just, d’Antoni Mora (el «ni mora» del comentari al post anterior): «l’excepcional carrincloneria amb què, de vegades, la cultura catalana es tracta a si mateixa». Certament, hi ha hagut molta carrincloneria en la cultura catalana: massa benemèrits lletraferits, massa vicariets pseudoil·lustrats i massa patriotes resistents han glossat les glòries catalanes: els prínceps dels poetes, els prínceps de la prosa, els fars il·luminadors de les lletres… Quan aquests individus (ja gairebé tots difunts, tot i alguns revivals persistents) es posen a parlar de Verdaguer i Maragall, han de dir, naturalment, que Maragall admirava el primer, que el respectava sincerament, que se’n sentia continuador i deixeble…

Fals, fals, fals. A Maragall, Verdaguer no li interessava gens. En parla, sí, i ho fa naturalment en termes laudatoris. Laudatoris però previsibles. Banals, en definitiva. L’any 2002, a l’Arxiu Maragall, Dolça Tormo i Sam Abrams van comissariar una exposició titulada sàviament, i provocativament, «Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis». La clau estava, és clar, en els «silencis». Molts silencis de Maragall respecte a Verdaguer, silencis que expliquen l’autèntica actitud amb relació al seu predecessor. Vaig escriure fa temps que en els elogis de Maragall a Verdaguer hi ha sempre moltes reserves i una certa ironia, velats sempre —reserves i ironia— per una pàtina de respecte i d’aparent admiració. En definitiva, Tormo i Abrams ho van encertar: paraules i silencis.

Però si els escrits en prosa de Maragall sobre Verdaguer ens poden arribar a enganyar, ho tenen més difícil els escrits en vers. La poesia no enganya. N’és una prova el poema «Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer», objecte d’un brillantíssim comentari de Sam Abrams (Llegir Maragall, ara, p. 375-378). El poema és dolent, molt dolent. Però no el regatejarem a l’amable lector (el cito per l’edició de Glòria Casals a Poesia completa, Edicions 62, Barcelona, 2010, p. 247-248):

DEL MONTJUÏC
EN LA TOMBA NOVA D’EN VERDAGUER

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada…
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s’estamordien
tement-se un horror gros…
La caixa era corcada,
mes s’alçà curullada
de ginesta i altres flors.

¡Oh! Quina meravella
en l’hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

La tomba és la roca viva;
les heures s’hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
¡ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.

Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…

Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.

Sam Abrams, que ja vaig explicar que reivindica a cada pàgina del seu últim llibre l’altíssima qualitat de la poesia de Maragall, fa aquí una justificada excepció: «El poeta va forçar el procés creatiu per obligacions autoimposades de tipus personal, cultural i social. En definitiva, "Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer" és un poema completament fallit, ple de tòpics temàtics i solucions formals fàcils. Tot el poema, amb l’excepció de la segona estrofa, sona a falsedat. Va fallar l’altre element essencial, la sinceritat. […] La primera estrofa del poema és opaca i prosaica. a la segona estrofa el poema s’anima una mica. […] Però a partir de la tercera estrofa el poema decau del tot.»

No cal dir que hi estic completament d’acord. La poesia no enganya. Encara que Pessoa ens digui que el poeta és un fingidor que fins fingeix que és dolor el dolor que sent de debò, encara que la poesia sigui enganyadora (com va descobrir Verdaguer, dolorosament, a «Vora la mar»), encara que la veritat poètica tingui sovint poc a veure amb la realitat vital, malgrat tots els malgrats, es fa difícil enganyar del tot a través de la poesia. I més ho deu ser quan aquesta poesia està fonamentada en una poètica de la sinceritat, com és el cas de la de Maragall. Aleshores, la manca de sinceritat aflora amb una forma poc reeixida, impostada, falsa. Delatora.

Rellegim:

¡Oh, Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

Fixem-nos en el tercer vers d’aquesta estrofa, en aquest horrible «hi hem deixat», que ens obliga —crec— a llegir «hi hem» com si fossin dues síl·labes (sense que aquesta solució tampoc no millori gaire el vers)… I és que, quan Maragall escrivia no per sinceritat sinó per compromís, el resultat podia arribar a ser espantós. Ho testimonien les dedicatòries d’àlbums d’autògrafs de senyoretes desgavades, i ho testimonia «Del Montjuïc». La poesia, certament, no enganya.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Sam Abrams: entre la legítima autojustificació i el menyspreu per la tasca aliena

Quan sortim a la palestra per fer conèixer al públic les nostres recerques, la temptació constant és l’autoreivindicació. Hem de justificar-nos. Hem de demostrar que el nostre esforç ha valgut la pena. Que el món ens estava esperant. Que el tema que hem estudiat no l’havia tractat mai ningú, o que en tot cas mai ningú no l’havia tractat tan bé com nosaltres. És molt tènue la frontera entre la legítima autoreivindicació i l’injust menyspreu per la tasca aliena. I cal estar atents també al sentit del ridícul.

Escric això a propòsit de l'obra de Sam Abrams Llegir Maragall, ara (Proa), de què parlava fa uns dies, on crec que tènue frontera entre legítima autoreivindicació i injust menyspreu als predecessors es creua més d’un cop. Ja abans que l’obra fos duta a la impremta, quan es va fer públic que Sam Abrams havia guanyat el premi Carles Rahola per Llegir Maragall, ara, l’autor va fer unes declaracions (recollides aquí i aquí) dient que el món acadèmic havia segrestat Maragall sotmetent-lo a unes lectures historicistes que no li feien justícia. L’argument fa somriure. És cert que Maragall ha estat objecte d’un excessiu historicisme, i és cert que el món acadèmic no sempre ha estat atinat a l’hora de presentar Maragall. Però extreure d’aquí conclusions tan rotundes es desautoritza sol. ¿Què és, sinó historicisme, historicisme pur (i d’enorme, altíssima qualitat), l’obra de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (Edicions 62), que Abrams homenatja assenyalant-la com el primer llibre que va llegir en català, l’any 1970? I no em sembla que el que, des del món acadèmic, han fet personalitats com ara Terry, Quintana, Cairol, Casals, Ardolino i tants d’altres, sigui precisament escatimar Maragall als lectors. No hi ha un món acadèmic dolent i un món extraacadèmic bo, ni a l'inrevés. Ni l'historicisme positivista és sempre estèril, ni la creativitat antipositivista és sempre fecunda. Amb les concrecions podem discutir-hi. Amb les generalitzacions tot em sembla inadequat.

Sam Abrams obre el seu llibre amb una perillosíssima dedicatòria «als autèntics maragallians». Pel que sembla, hi ha maragallians autèntics i i n'hi ha de falsos. Entre els autèntics hi ha noms ben curiosos. Però, com en tot cànon, no m’inquieten les presències, sinó les absències. Perquè les omissions són espantoses. Començant per la d’Arthur Terry, probablement el lector més injustament tractat per Abrams.

Posem l’amable lector en antecedents. Detallades propostes de lectura dels poemes de Maragall, pràcticament un a un, només n’hi ha tres: la d’Arthur Terry (1963, amb reedició a Quaderns Crema l’any 2000), la de Glòria Casals (1998, a La Magrana) i la d’ara de Sam Abrams (2010). Abrams només té, doncs, dos precedents clars: Terry i Casals. Terry va morir l'any 2004. Casals és una reconeguda estudiosa de Maragall amb qui estic treballant des de fa anys en dos projectes maragallians (edició crítica de l’obra completa i congrés internacional sobre Maragall). A Casals, Abrams no gosa ignorar-la, tot i que l’agraïment que li dedica sembla enverinat: Casals «va educar», pretèrit perfet simple, «tota una generació de lectors de Maragall», amb l’implícit evident que «les noves generacions ja les educaré jo». A més a més, gairebé cada cop que cita Casals, Abrams li fa una emfàtica i sospitosa reverència: «la gran especialista en Maragall» (p. 84), «la pacientíssima Glòria Casals» (p. 138), «la sagaç estudiosa de Maragall» (p. 166), «la infatigable Glòria Casals» (p. 227), «Glòria Casals, font de tants coneixements maragallians imprescindibles» (p. 264), «el dictamen de Glòria Casals i la seva laboriosa reconstrucció» (p. 277), «en la seva esplèndida conferència» (p. 288), «Glòria Casals ha insistit, amb tota la raó del món» (p. 297), «la trencadora edició crítica que Glòria Casals […]» (p. 313), «la sagaç exegeta» (p. 324), «l’encerta plenament» (p. 385), «la insistent recerca de la gran estudiosa de Maragall» (p. 431), «la rigorosa Glòria Casals» (p. 447). O jo hi llegeixo més del que hi ha (i no vull descartar-ho), o aquí hi ha alguna cosa.

Però tant és: sigui com sigui, Casals hi és, i Abrams té en compte sovint les seves aportacions. Per coincidir-hi o per discrepar-hi, però hi és.

En canvi, Terry no hi és. No apareix al cànon d'«autèntics maragallians», i al llarg del text només se l’esmenta per criticar-lo. Confesso que m’ha sabut greu, perquè Arthur Terry va ser un lector finíssim de la poesia de Maragall. El seu llibre és literalment esplèndid, i des de la seva feliç i acurada reedició per Jaume Vallcorba m’ha acompanyat sempre. I així com el llibre de Casals no em va fer jubilar Terry, el llibre d’Abrams no em farà jubilar ni Terry ni Casals. Cap dels dos no em sembla amortitzat. De tots dos n’aprenc. Tots dos «m’eduquen» (quin verb tan esgarrifós, per cert) i espero que ho continuaran fent durant anys, juntament amb Abrams (la lectura del qual m'ha ensenyat tantes coses).

Una última nota: Sam Abrams no pot ignorar la distinció ribiana entre «maragallians» i «maragallistes», on els primers són uns sentimentals enamorats d’un monument (d’un tòpic gastat i llefiscós), mentre que els segons són els qui llegeixen l’obra de Maragall amb rigor. El cànon de Sam Abrams s’anuncia com el de «tots els autèntics maragallians» (un «tots» matisat per uns punts suspensius finals), no pas el de «tots els autèntics maragallistes». ¿Potser l'homenatge s'adreçava, doncs, a les veus omeses?

dimarts, 8 de febrer del 2011

Entrevista amb motiu de l'edició de "La Setmana Tràgica"

Quan vaig publicar La Setmana Tràgica. Tres articles (Fragmenta, Barcelona, 2009), una edició filològica dels tres articles maragallians motivats per la Setmana Tràgica, vam enregistrar aquestes declaracions sobre la temàtica:

dissabte, 5 de febrer del 2011

Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet, lector de Maragall

Recupero un article del 2008, escrit arran de la mort de Josep Benet:


Dues lliçons del primer llibre de Josep Benet

L’any 1963 Josep Benet va publicar el seu primer llibre: Maragall i la Setmana Tràgica. La redacció final l’havia emprès l’any 1960, aprofitant que, arran dels Fets del Palau, li van aconsellar que s’absentés una temporada de Barcelona, ja que podria ser detingut. Benet m’explicava, quan el vaig anar a veure l’octubre del 2001, que s’obligava a llegir en veu alta el manuscrit per comprovar que les frases estiguessin ben redactades, que “sonessin bé”. Em va sorprendre molt positivament que un historiador  —no pas un escriptor— tingués aquest interès pels aspectes formals de la redacció d’un llibre al capdavall erudit. Em recorda l’afirmació de Pere Lluís Font segons la qual “tot professor és també professor de llengua”, i em ve a la memòria cada cop que, com a editor, m’he d’enfrontar a originals en què la cura pel text com a text no ha estat prioritària per l’autor. Escriure bé no és fàcil, i m’atreviria a dir que no surt gratuïtament, sinó que és fruit en bona mesura d’un esforç tenaç d’escriptura i reescriptura a la recerca de la frase ben perfilada i expressiva. Hi ha un Romanticisme mal entès —“escriure a raig” o, com deia Unamuno, “a lo que salga”— que ens ha fet molt mal.

Però el primer llibre de Josep Benet ens dóna una altra lliçó. Benet hi explicava com Enric Prat de la Riba havia censurat l’any 1909 un article de Joan Maragall que hagués pogut evitar l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica. Va sorprendre molt que un antifranquista com ell, en ple franquisme, desmitifiqués una figura del catalanisme com Prat de la Riba. Políticament podia no semblar convenient en aquell moment (“és dels nostres, doncs callem”), però per Benet la realitat científica —la veritat, en definitiva— estava per damunt: tota una lliçó d’antisectarisme.

dijous, 3 de febrer del 2011

La crítica dels teòlegs

Va passar el passat 18 de novembre, a la meva conferència a l’Ateneu Barcelonès corresponent al cicle Llegir Maragall organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. La conferència, titulada «La inquietud religiosa de Joan Maragall», itinera pel territori (de moment, Barcelona, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Solsona). Després de pronunciar-la a l’Ateneu Barcelonès, en el moment del col·loqui un senyor va dir, més o menys: «Del que ha dit vostè puc deduir que Maragall no sabia teologia, i vostè encara menys. Perquè si sabessin teologia sabrien que, després del Dimecres de Cendra, ve el Diumenge de Pasqua, i que la cendra anuncia —per tant— la resurrecció.» Resumeixo, naturalment, una intervenció d’uns cinc minuts, i ometo les expressions de mala educació.

No és la primera vegada que presencio una escena d’aquesta mena. Recordo que en una ocasió, en unes jornades sobre mística celebrades a la Universitat Pompeu Fabra, va sortir una persona del públic a dir que el que havia dit la ponent (Victoria Cirlot) eren «heretgies». L’actitud era idèntica: des del prejudici segons el qual la teologia és l’únic discurs vàlid per parlar de Déu, des de la supèrbia de pensar que es té un domini del discurs teològic superior al del conferenciant, i des de la blasfèmia que suposa concebre un Déu presoner de les nostres categories lingüístiques (les nostres formes de pensament teològic), l’audaç assistent a una conferència aprofita el col·loqui per desautoritzar el conferenciant acusant-lo d’ignorància pel fet de parlar de Déu sense fer servir els únics instruments vàlids per parlar-ne, que serien els de la seva teologia.

El 15 de març de 1960, Xavier Ribó (pare de l’actual síndic de greuges) va dir per carta a Joan Anton Maragall, fill del poeta: «Era cap a l’any 1930, quan anant jo un matí cap a Vilafranca vàreig coincidir amb el Pare Casanovas qui em coneixia de petit. Jo li vaig dir com omplía el meu esperit la poesía del teu Pare i em va fer aquest comentari gairabé textual: “Si Maragall hagués sabut Teología, hauría dit coses molt grans”.» La confidència és esplèndida: sense arribar a dir-ho explícitament (tot i que la deducció a mi em sembla evident), Ignasi Casanovas —el censor de «La iglésia cremada»— considerava que la falta de coneixements teològics de Maragall li havia impedit de dir coses grans en matèria religiosa. És exactament la mateixa idea: només des del discurs teològic es pot parlar del sagrat.

I no. El discurs teològic no té cap monopoli sobre el sagrat. És més, va ser precisament en el segle XX quan la teologia va perdre ostentosament el monopoli sobre el sagrat, que es va refugiar en els discursos poètics i artístics, com va saber veure, lúcidament, l’historiador de les religions Mircea Eliade. És més: l’heretgia —millor encara: la blasfèmia— està a considerar que el sagrat hi cap, en els nostres pobres discursos. La gosadia de Maragall és precisament la de no ser teòleg, ni voler-ne ser, i malgrat tot partir de la pròpia experiència per parlar del sagrat. La gosadia està a creure que la pròpia experiència del sagrat ha de ser compartida, que uns i altres hem de compartir les nostres experiències, per anar-nos estimulant vers l’altura. La gosadia està a no utilitzar el llenguatge dels teòlegs sinó el dels poetes i el dels místics, que comprenen molt millor els misteris de Déu —com ha afirmat el teòleg Bruno Forte, avui arquebisbe de Chieti-Vasto.

No faig cap apologia de la ignorància. Al contrari. Estic convençut que Maragall no ignorava els grans dogmes de la tradició religiosa a la qual pertanyia. Particularment, crec que Maragall era molt sensible als dogmes de l’encarnació del Verb i de la resurrecció de la carn, i això explica la seva actitud contrària als valors associats al Dimecres de Cendra tal com es vivien al seu temps. Set «nos» apareixen al poema «Dimecres de Cendra. A una noia»: set «nos» que són la negació d’una negació, ergo l’afirmació. L’afirmació dels sentits, de la sensualitat, del plaer, de la vida. Si ho volen en llenguatge teològic: l’afirmació de l’encarnació del Verb i l’afirmació de la resurrecció de la carn. I és que, contràriament al que deia Gabriel Ferrater, gosaria afirmar que Maragall vol carn perquè vol més Verb.

Sam Abrams, lector de Maragall

Sam Abrams ha publicat recentment Llegir Maragall, ara (Proa). Es tracta d’un comentari detallat de cadascun dels poemes que integren els cinc llibres de poesia de Maragall, amb l’excepció dels cicles d’Arnau i d’Haidé, que el crític es reserva per a una altra ocasió. També queden fora (lamentablement, no els promet per a cap altra ocasió) els poemes no aplegats en llibre, de manera que ens quedarem sense la lectura samabramsiana de l’últim i enigmàtic «Dimecres de Cendra» maragallià. No m’hi sé resignar, i per això goso demanar, des d’aquí, a Sam Abrams que no ens privi de la seva lectura sobre el millor de la poesia maragalliana no aplegada en llibre.


No revelo cap secret si dic que Sam Abrams és un provocador, un polemista nat. Abrams no entén l’acte d’escriptura si no és per barallar-se amb algú. Les hemeroteques són testimonis de la quantitat de polèmiques que ha protagonitzat. A Llegir Maragall, ara, el polemista Sam Abrams s’enfronta a les lectures reductores que, d’alguna manera, han perdonat la vida a Maragall. Ja n’hi ha prou, ve a dir Abrams, de menysprear Maragall, de menystenir-lo, de perdonar-li la vida. Maragall és un grandíssim escriptor, un escriptor moderníssim, i si algú no ho té clar, aquí va la meva lectura, poema a poema, per demostrar la meva tesi.

Personalment, sento una enorme simpatia per la seva posició. També jo trobo irritant tanta displicència a l’hora de llegir Maragall, tant sentiment de superioritat, tant perdonar-li la vida. També jo crec que hem de començar a defensar en veu alta l’altíssima vigència literària de Maragall. També jo crec que a Catalunya la modernitat, en literatura, comença amb Maragall. I, tanmateix, confesso que la vehemència i, sobretot, la insistència de Sam Abrams arriben gairebé a cansar-me, ¡fins i tot a mi! I és que llegir a cada pàgina que Maragall era un poeta moderníssim pot acabar resultant tediós.

Però potser ja està bé així. Tants anys de menyspreu de l’obra de Maragall potser mereixien una desautorització tan fonamentada i insistent com la de Sam Abrams. I, en honor a la veritat, cal dir que en el pròleg Abrams ja es disculpa per les repeticions del text, el preu a pagar —diu— perquè cada comentari admeti una lectura autònoma. ¡Gràcies, Sam!

dimecres, 2 de febrer del 2011

El vídeo de la presentació a Barcelona de "No et facis posar cendra"


La presentació del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, va tenir lloc el passat 29 de novembre al Palau Robert. Va obrir l’acte Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes (convocant de l'acte, amb Fragmenta Editorial). Hi van intervenir Francesco Ardolino, professor de filologia italiana (UB), Xavier Melloni, antropòleg i teòleg (FTC), Antoni Puigverd, escriptor i col·laborador de La Vanguardia, i un servidor. L’actriu Anna Zouari va declamar diversos fragments de l’obra de Maragall.

Aquella mateixa nit, l'Oriol Izquierdo va publicar-ne una simpàtica crònica al seu blog, que trobareu aquí.

Vídeo sencer de l'acte: http://www.vimeo.com/17397055

¿Per a què serveix l'Any Maragall?

Any Joan Maragall 2010-2011

Perquè es creï l'Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble. Perquè la Fundació Joan Maragall ens regali un cicle sobre les idees religioses del pensador. Perquè Oriol Izquierdo, al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, demostri la seva capacitat organitzativa. Perquè Glòria Casals ens descobreixi les dones de Maragall (i alguns es posin nerviosos). Perquè Jordi Cornudella ens publiqui la Poesia completa amb pòster maragallià inclòs. Perquè Lluís Quintana ens persegueixi a tots per completar les obres completes. Perquè l'Arxiu Maragall s'inundi de visitants. Perquè Pasqual Maragall reclami més sensibilitat de les institucions per difondre el llegat familiar. Perquè Sam Abrams ens renyi a tots i ens assenyali qui són els "autèntics maragallians". Perquè Josep-Maria Terricabras ens aplegui per parlar de Maragall. Perquè a alguns ens vagin sortint "bolos" que alimentin la nostra vanitat. Perquè aquells a qui mai no els havia interessat Maragall el descobreixin de cop i volta (a veure si també els cau algun "bolo"). Perquè Quaderns Crema recuperi El meu don Joan Maragall, de Josep Pijoan, i Lluís Bonada protesti. Perquè els diaris es facin ressò de la publicació de les meves cinc-centes pàgines sobre Maragall. Perquè el senyor Víctor Ripoll m'estiri les orelles per les badades de l'índex onomàstic. Perquè Francesco Ardolino ens continuï obsequiant amb la seva simpatia (i jo m'hi pugui barallar ben cordialment). Perquè Anna Zouari ens emocioni amb la seva dicció en llegir Maragall. Perquè Mireia Chalamanch i Oriol Genís facin ressonar els versos maragallians per tot el país. Perquè Montserrat Carulla ens commogui recitant el "Cant espiritual" en el Teatre Nacional de Catalunya. Perquè Pere Maragall defensi un Maragall més catòlic que el meu. Perquè "el vers" que "el nen" ha de "dir" el dia de Nadal sigui, un cop més, "La vaca cega". I perquè aquest blog tingui llarga vida.

dimarts, 1 de febrer del 2011

¿És Maragall un bon escriptor? ¿I un bon pensador?

Dir que Joan Maragall és un clàssic de la literatura catalana contemporània no aporta res de nou: és una obvietat no discutida per ningú. Però dir que Maragall és un bon escriptor ja constitueix, curiosament, una afirmació arriscada: en aquest punt no hi ha consens. Que es pugui ser un clàssic indiscutit de la literatura catalana sense ser considerat necessàriament un gran escriptor, és una situació que escapa de les meves capacitats de comprensió. Però és un fet: ningú no discuteix la importància de Maragall en la literatura catalana, però molts han sentit que havien de discutir la seva capacitat a l’hora de fer literatura.

Fotografia autor (de Pau Audouard, 1908)

Recordem el tòpic: Maragall és un mal poeta, és un poeta per a cuineres, és un poeta maldestre, té un lèxic pobre, no domina la llengua… Aquest tòpic neix ja en vida de Maragall. En l’epistolari de Joaquim Ruyra s’hi pot trobar, en diverses ocasions, la lamentació pel fet que Maragall faci «versos mal fets». «Quan el vegi li ho diré», diu Ruyra al seu corresponsal (cito de memòria). Després, en públic, Ruyra no ho va arribar a dir. Al contrari: en prologar l’edició de la Viuda de l’obra completa de Maragall, l’any 1912, dirà que les aparents faltes mètriques dels versos estan totes justificades pel que vol transmetre el poema. Altres lectors faran el mateix joc: li reconeixeran la importància en públic, però li perdonaran la vida en privat.

Si pretenem defensar que, a més d’un gran escriptor, Maragall era un gran pensador, aleshores les veus dissidents augmentaran exponencialment. ¿Pensador? «Tampoc no pensava tant», he sentit dir (en privat) a una de les veus que millor han parlat de Maragall. El novembre passat, una colla d’estudiosos de Maragall ens vam reunir a Girona, generosament convidats per Josep-Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora (UdG), per debatre al voltant del tema «El pensament de Joan Maragall». Molt significativament, una de les aportacions al congrés es titulava, polèmicament, «El pensament de Joan Maragall és». I és que, encara avui, dir que el pensament de Maragall és, existeix, té consistència, constitueix un desafiament. La meva ponència en el congrés va titular-se «El pensament de l’últim Maragall (1906-1911)». En acabar la meva exposició, l’amic Terricabras va discutir-me molts dels temes que havia tractat, i va acabar concloent que, a la vista del que havia exposat, ell es quedava amb el Maragall poeta. ¿I per què organitzes un congrés sobre «El pensament de Joan Maragall», estimat Terricabras? En continuarem parlant.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...